Ikea

He de confessar que m'agrada Ikea, tot i que al principi era un acèrrim detractor, al final, com la Shweppes, em va atrapar i ara he caigut a les seves xarxes comercials i publicitàries i tinc mig pis ple de mobles i inutilitats diverses ikeanianes.

De tant en tant m'agrada deixar-m'hi caure encara que no tingui massa res per comprar, però això és igual: quan entres, sempre surts amb alguna cosa, normalment innecessària que ens creiem que ens fa una falta brutal només perquè està bé de preu.

Doncs això, avui hi he anat amb la idea concreta de comprar un parell de coses que SÍ necessitava i finalment he sortit comprant, efectivament, el parell de coses i un parell més que també em feien, més o menys, falta però llargament imprescindibles.

Però el que m'ha sorprès no ha estat la botiga, sinó el fet que un dia de cada dia a les 12 del matí, estigués ben plena de gent comprant. M'he fet la reflexió que clar, amb la crisi hi ha molta gent a l'atur i que necessita distreure's d'alguna manera. Però no, perquè si estàs a l'atur no fas despeses supèrflues i mires d'estalviar una mica. No? Llavors? D'on surt tanta gent? Que no treballen o és que s'escapen de la feina o tenen vacances com jo? I no val fer la brometa de que potser són funcionaris...

La veritat és que no ho entenc. Algú coneix la resposta?

El nou curs

Escola de Dindifelo. Senegal, 2005. Photo by F. Mayol

Encara no he acabat les vacances però la universitat no perdona i les classes ja han començat de nou. Tot just he anat dos dies i ja tinc ganes d'acabar. Aquest any em fa un pal molt més gros que el passat i penso que hauré de fer grans esforços per no fer campanes ben sovint.

Però no val queixar-se, hi ha qui vol estudiar i no pot. Jo tinc ordinador i aire condicionat a l'aula i una cadira i una taula i no hi ha cabres al campus... (bé, alguna sí, però és d'una altra espècie).

Escola de Dindifelo. Senegal, 2005. Photo by F. Mayol

El final del viatge

Posta de sol a Sant Antoni des de El cafè del mar

Diuen que totes les coses tenen un final i on es veu més clar és en els viatges: els planifiques il·lusionat, el comences esperançat, el gaudeixes amb intensitat i finalment s'acaba i arriba el retorn. Però, per sort, et deixa un post d'experiències viscudes molt important.

Quan arribes tens l'esperança que tot vagi bé, que gaudeixis molt, que visquis moltes coses. Estàs content, il·lusionat, i tot et sembla bonic i de color de rosa (en aquest cas blanc). Tot és nou, tot són descobriments, adaptacions, sorpreses, coneixences... És com una explosió d'intensitat.


Atlantis

I poc a poc arriba la maduresa quan ja coneixes el lloc on t'hi estaràs i comences a gaudir-ho amb una altra intensitat més pausada. Ja saps on ets, ja no tot és nou però encara ets obert per descobrir coses amagades, per sorprendre't amb els petits detalls. I et penses que el viatge no tindrà final perquè estàs tan a gust, et trobes tan bé que no vols tornar a casa, no vols tornar a la vida rutinària encara que sàpigues que el que tens allà també és bo i que és casa teva, on tens la teva vida coneguda, on hi ha l'equilibri i l'estabilitat. Però tot i així desitges l'aventura del viatge i no vols que s'acabi.


Porta de ses Taules. Eivissa

Però s'acaba. Arriba el dia de la partença, el dia en que has de deixar enrere tot allò que has conegut durant un temps i que t'ha fet gaudir tan i, encara que no vulguis, has d'agafar l'avió o el vaixell i tornar. I penses que seria bo no haver de tornar i quedar-te per sempre en aquell lloc on tan bé estaves però saps que això és una utopia, que no et pots quedar per sempre i que has de tornar a casa.


Dalt Vila des del Baluart de Sant Bernat. Eivissa

I llavors, quan ja has arribat, t'adones que el que has viscut durant aquell viatge, les experiències que has tingut, la gent que has conegut i tot allò que has vist, no t'ho traurà ningú, ni el temps ni la distància, que sempre ho portaràs amb tu perquè d'alguna manera t'ha enriquit com a persona i estàs agraït. I tot i que voldries tornar, saps que no podràs perquè mai serà igual, mai cap viatge es pot repetir encara que vagis al mateix lloc.


Es Vedrà des de Cala d'Hort

Recta final

Platja d'Aigües Blanques. Eivissa.

No es pot dir que la meva estada a l'illa blanca d'Eivissa hagi estat una estada plena de llum i de sol però alguns dies sí que n'he tingut prou sol i platja per recarregar les energies que em feien falta.

Ara ja estic a la recta final, queden dos dies que, tot i la pluja, penso gaudir plenament perquè aquí, a part de platja, festa i discoteques, també hi ha moltes altres coses per fer, entre elles, descobrir els misteris d'aquesta illa tan coneguda, però a la vegada, tan desconeguda. Jo n'he descobert algun, com per exemple, alguns racons màgics plens de misticisme que emana de les pedres i de les roques.

Ja són aquí!

Foto: Guatemala (2006)

Sí, ja són aquí, ja han arribat les vacances i, amb elles, la desconnexió, el relax i la tranquil·litat.

Darrerament no he estat gaire actiu pel món virtual dels blogs i imagino que aquests dies tampoc no gaire, així que agafo la meva moleskine, el boli negre i preparat per escriure totes les meves impressions del que em passi i senti aquests dies lluny de casa.

Són unes vacances estranyes aquest any, diferents, i o bé poden donar molt de si o poden ser un desastre... faré tot el possible perquè sigui la primera opció, si més no, per intentar-ho no quedarà.


Foto: Cuba (2007)

Un dia

Avui és el...



del...



del dos mil...

Fotoperiodisme a Perpinyà

Fins el diumenge 13 de setembre, se celebra a Perpinyà el Festival internacional de fotoperiodisme en el qual es poden veure moltes exposicions de fotografies periodístiques en diversos espais de la ciutat.

Els temes que es tracten a les fotografies són diversos però abunden més els de l’Obama i els de guerres i atemptats, és a dir, que acabes fart de veure l’Obama en totes les situacions possibles i amb el cos trasbalsat de veure tanta violència, tanta mort i tanta sang pel món.

De totes maneres val molt la pena anar a aquesta exposició per veure la ciutat de Perpinyà des d’una nova perspectiva, per veure espais normalment tancats al públic i per la qualitat de les fotografies exposades i no us podeu perdre, sobretot, l'espai Couvent des Minimes, el més gran de tots i on hi ha la més gran quantitat de fotografies.

Gairebé vacances

Per motius que ara no venen al cas he estat força dies sense actualitzar el blog ni llegir els que visito habitualment.

Hi ha moments que no saps ben bé què explicar o sí que ho saps però són coses tan íntimes que no es poden fer públiques per internet. De totes maneres vull continuar present i tornar amb ganes al blog.

Aquest estiu, tinc moltes ganes de fer vacances, la feina se m'ha fet feixuga i llarga, però ara només em queden cinc dies laborals i tindré tres setmanes senceres per dedicar-me a no fer res (bé, menteixo, la darrera setmana ja comencen la classes i no podré fer festa al 100% però sí que serà més relaxat).

Espero que els 10 dies que passaré aquí



m'ajudin a carregar les piles per afrontar una tardor diferent.