dissabte, 29 d’agost de 2009

Pastís de patata i carn



La meva contribució al Sopar de les dues llunes va ser un pastís de patata i carn inspirat lliurement en la novel·la "La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey".

Com algú m'ha demanat la recepta, passo a detallar-la. Però, compte! és un gran secret transmès de generació en generació... bé, d'acord, no és cap secret ni tampoc surt en cap receptari i me'l vaig inventar sobre la marxa, però què poc costa posar-hi una mica de misteri.

En fi, que vaig bullir les patates amb sal. Quan van estar, encara en calent, les vaig aixafar amb una forquilla afegint una mica de llet, mantequilla i pebre. Mentrestant feia a la paella la carn picada amb julivert, pebre i sal, després hi vaig tirar una llauna de xampinyons (també poden ser frescos però porta més feina) tallats petits, i quan ja estava més o menys fet, hi vaig afegir una llauna de tomàquet trossejat (el tomaquet també pot ser fet per vosaltres, però si hi han llaunes fantàstiques que ens faciliten la feina, per què complicar-la més). Bé, es rectifica de sal i es deixa fent xup-xup una estona.

Quan ja tenim tot fet, en una safata de forn es posa una capa del puré de patata, després una capa de la barreja de carn picada i una altra capa de puré de patata. Es posa formatge emmental per sobre o un altre que us agradi més, una mica de mantequilla i al forn a gratinar.

Et voilà! Celui-ci est le résultat:

divendres, 28 d’agost de 2009

El sopar de les dues llunes



A la Tribu de les llunes no li va importar gaire que al final la Lluna fos creixent i es pongués a quarts de dotze i que el planeta Mart fes el seu acte de presència com sempre, és a dir, petit-petit.

I no va importar perquè ells van penjar les seves dues llunes particulars del seu cel i així van poder celebrar la festa de La nit de les dues llunes amb un gran sopar ple d'amics, tots vestits de blanc, amb uns aliments cuinats amb molt d'amor; begudes de la terra; llaminadures excel·lents; deliciosa sopa de meló de barana; pastissos i rituals per recordar que estan vius i és estiu i és temps de ser feliç.

Ser feliç encara que de vegades costi, que sembli que el futur és ben negre. Però no, el futur ha de ser blanc (com els vestits de la tribu), alegre, esperançador, ha de ser un repte que ens ha d'ajudar a tirar endavant, sempre endavant...

dimecres, 26 d’agost de 2009

La nit de les dues llunes



Es creu que va ser una nit d’estiu d’un any fa molt i molt de temps, en una galàxia molt i molt llunyana que va tenir lloc la nit de les dues llunes.

Realment no es té la certesa que això ocorregués així però els relats orals ho han anat transmetent de generació en generació i la gent ja no té cap dubte que va passar de veritat. Però els estudiosos, desconfiats de mena, han investigat i no han trobat cap evidència científica.

La tradició diu que el planeta blau tenia una lluna de color gris que, amb la llum de sol es tornava de color blanc amb unes taques més fosques que tenien a les quals les van anomenar mars pel seu color gris fosc.

Doncs bé, aquella nit aquesta lluna no va estar sola, de sobte hi va aparèixer al seu costat una altra de color vermell tan gran com ella. Si més no això és el que explica una de les tribus del planeta blau que es va reunir aquella nit en un poblat situat a prop d’una base d’aterratge de naus. Després de sopar es van asseure al jardí, van mirar al cel fosc. Al principi tot semblava com qualsevol altre nit: estrelles brillant juganeres i la lluna blanca creixent quan, de sobte, com una aparició, es va anar materialitzant aquesta altra lluna vermella que es va anar fent gran i més gran i va il·luminar la nit del planeta blau d’un color vermellós càlid i agradable.

Sembla ser que van ser els únics que ho van veure perquè unes hores abans, per la televisió, havien dit que la llegenda era falsa i a ningú més li va interessar mirar el cel aquella nit d’estiu.

Però aquest desmentit havia estat una estratagema de les televisions per distreure l’atenció de la gent i que es perdessin aquest fenomen, així el van poder filmar en exclusiva només ells i el cap de setmana següent les van passar, previ pagament, per un programa del cor de màxima audiència.

La gent que estava mirant la televisió aquell cap de setmana es va enfadar tan per haver-se perdut aquell magnífic espectacle que no es repetiria en dos-cents anys, que van llençar els aparells de televisió a les escombraries.

A partir de llavors mai més hi va haver cap exclusiva a la televisió i la gent es va acostumar a mirar el cel cada any, aquella mateixa nit d'estiu, repetint el ritual de la tribu del poblat del costat de la base d'aterratge, (coneguda com la Tribu de les llunes) esperant el retorn de La nit de les dues llunes.

dimarts, 18 d’agost de 2009

Pensaments Tao


Capítol 29 del llibre Tao Te Jing de Lao Tse.

"Si algú pretén prendre el món i canviar-lo
és improbable que ho aconsegueixi.
El món pertany a l'esperit,
per tant no pot ser manipulat.
Qui intenta canviar-lo l'arruïna,
qui pretén conservar-lo el perd.

Les coses, ara precedeixen, ara segueixen.
Algunes són com un alè càlid,
altres com una brisa freda.
A vegades semblen fortes, a vegades dèbils,
ara floten, ara s'enfonsen.

Per això el savi evita els extrems.
Rebutja l'excés,
rebutja la complacència."
Lao Tse

divendres, 14 d’agost de 2009

En s'estiu

Hi ha anys que no em costa gens passar l'estiu treballant i fins i tot gaudeixo de la ciutat buida, sense cotxes, sense botigues, sense veïns emprenyadors. Però aquest any, especialment, se m'està fent molt llarg i feixuc.


(Dóna-li al play)

Tinc ganes de començar les vacances i passar-me el dia sense fer res, sense pensar en res, simplement deixant passar les hores tranquil·lament. Bé, ho sé, també m'avorriria si no fes absolutament res més que parar al sol com un llangardaix...



Cuba

... a no ser que fos en una platja d'aigües turqueses com les de Cuba o, perquè no, més properes com les de les Pitiüses.


Menorca

dijous, 13 d’agost de 2009

Fanals


Foto Google

Mai he entès per què els fanals del carrer estan a una alçada d'un segon pis i, a més, il·luminant la calçada i no la vorera?

dimarts, 11 d’agost de 2009

Postres de músic



Mentre buscava la foto de la portada del llibre per escriure el meu comentari sobre Postres de músic de Jesús M. Tibau, he vist la gran quantitat de ressenyes sobre l'obra que ja hi ha penjades a Internet i he pensat que, potser, vindria a dir el mateix que han dit anteriorment grans lectors, i em repetiria massa.

Així que he decidit que no explicaré que aquests contes d'en Jesús són magnífics; tampoc no diré que domina la narració breu com ningú; ni que prefereixo mil vegades els seus contes que els d'altres escriptors tan exalçats però que a mi no em diuen gairebé res; ni diré tampoc que té una mirada curiosa, investigadora, original de veure les petites coses de la vida quotidiana, passar-les pel seu sedàs i convertir-les en una història breu però intensa; i encara menys diré que si no l'heu llegit, no us el podeu perdre...

No diré res d'això perquè no cal, els llibres bons parlen per si sols.

Postres de músic



Mentre buscava la foto de la portada del llibre per escriure el meu comentari sobre Postres de músic de Jesús M. Tibau, he vist la gran quantitat de ressenyes sobre l'obra que ja hi ha penjades a Internet i he pensat que, potser, vindria a dir el mateix que han dit anteriorment grans lectors, i em repetiria massa.

Així que he decidit que no explicaré que aquests contes d'en Jesús són magnífics; tampoc no diré que domina la narració breu com ningú; ni que prefereixo mil vegades els seus contes que els d'altres escriptors tan exalçats però que a mi no em diuen gairebé res; ni diré tampoc que té una mirada curiosa, investigadora, original de veure les petites coses de la vida quotidiana, passar-les pel seu sedàs i convertir-les en una història breu però intensa; i encara menys diré que si no l'heu llegit, no us el podeu perdre...

No diré res d'això perquè no cal, els llibres bons parlen per si sols.

dilluns, 10 d’agost de 2009

Una benedicció



Quan agafes un llibre d'un premi Nobel tens dues sensacions: o que anirà sobre un tema feixuc, o que estarà molt ben escrit i utilitzant un llenguatge molt culte. En qualsevol dels dos casos penses que costarà de llegir.

Una benedicció no és un llibre fàcil però tampoc reuneix cap de les dues sensacions ateriorment descrites. Toni Morrison fa servir dos llenguatges diferents en la novel·la: el dels esclaus, amb totes les seves deficiències lingüístiques i el de la narradora de la història. Però tots dos es llegeixen prou bé com perquè el llibre passi ràpid.

Una altra cosa és el tema: Una benedicció és un llibre de dones, un llibre que parla dels primers anys de l'esclavisme, però no només dels esclaus africans sinó també de com s'esclavitzaven els nadius americans i, fins i tot, gent blanca per motius de deutes o delictius. Parla de l'integrisme religiós dels colons del "Nou món" i dels sentiments de qui es veu privat de la llibertat i que ha de lluitar per continuar tenint el convenciment que no és un salvatge, com li diuen els Senyors, sinó un ésser humà.

En aquest sentit és un llibre dur, sense concessions, sense donar la raó a uns en detriment dels altres, sense bons i dolents, i això és el que el fa més real, més colpidor.

Una benedicció



Quan agafes un llibre d'un premi Nobel tens dues sensacions: o que anirà sobre un tema feixuc, o que estarà molt ben escrit i utilitzant un llenguatge molt culte. En qualsevol dels dos casos penses que costarà de llegir.

Una benedicció no és un llibre fàcil però tampoc reuneix cap de les dues sensacions ateriorment descrites. Toni Morrison fa servir dos llenguatges diferents en la novel·la: el dels esclaus, amb totes les seves deficiències lingüístiques i el de la narradora de la història. Però tots dos es llegeixen prou bé com perquè el llibre passi ràpid.

Una altra cosa és el tema: Una benedicció és un llibre de dones, un llibre que parla dels primers anys de l'esclavisme, però no només dels esclaus africans sinó també de com s'esclavitzaven els nadius americans i, fins i tot, gent blanca per motius de deutes o delictius. Parla de l'integrisme religiós dels colons del "Nou món" i dels sentiments de qui es veu privat de la llibertat i que ha de lluitar per continuar tenint el convenciment que no és un salvatge, com li diuen els Senyors, sinó un ésser humà.

En aquest sentit és un llibre dur, sense concessions, sense donar la raó a uns en detriment dels altres, sense bons i dolents, i això és el que el fa més real, més colpidor.

dimecres, 5 d’agost de 2009

Estels



Els estels són fugaços.

Travessen el cel com esperits perseguits per un enyor veritable i fugen univers enllà cap un destí que ningú no sap ni podrà esbrinar mai.

Els estels cauen.

Cauen lluny. Molt lluny. I mai podrem trobar-los.

Els estels porten desitjos.

Desitjos de futurs prometedors que mai arribaran. Desitjos d'anhels desitjats. Desitjos de desitjos que no s'aconseguiran mai.

Els estels brillen amb intensitat.

Intensitat blanca. Llum freda, impersonal. Llum càlida, acollidora.

On moren els estels?

Digues-m'ho. On moren els estels? I aniré descalç per la terra salada caminant a poc a poc, esperant trobar-lo a cada racó del camí com l'olla d'or del final de l'Arc de Sant Martí, com el Corn de l'Abundància, com el cavaller enamorat de la seva dama impossible.

Estels fugaços. Surrealistes, irreals, mentiders.

Estels! Torneu! Em deveu un desig fals.

dissabte, 1 d’agost de 2009

Sol & Calor



Amb aquesta calor aquest és l'únic lloc on m'agradaria ser-hi!

Però encara falta molt per agafar vacances! Snif!