dimecres, 29 de juliol de 2009

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey



Un llibre de lectura fàcil, amena i entretinguda sobre un episodi desconegut de la Segona guerra mundial. Ens retracta l'any posterior a la guerra i com aquesta encara afecta la vida quotidiana de la gent que ha patit l'ocupació nazi. Però no és un llibre de guerra, és un llibre de sobrevivència, de la vida del dia a dia, vista des de la mirada observadora d'una escriptora.

La Juliet és una columnista que durant la guerra s'ha dedicat a escriure articles divertits sobre la vida en temps de guerra. Un cop acabat el conflicte i ja sense la pressió d'haver de ser divertida en els seus escrits, rep per casualitat una carta des d'una illa del Canal que havia estat ocupada pels alemanys. Això la sorprèn doblement: pel que li explica sobre una societat literària en temps bélics, i per que desconeixia que territori anglès havia estat ocupat.

A partir d'aquí comença una relació epistolar amb diferents persones de l'illa que li faran descobrir com es va viure i quina va ser la realitat de la guerra en un territori ocupat. Quan decideix anar-los a visitar s'adona que la seva pròpia vida mai tornarà a ser la mateixa.

Un llibre molt recomanable però que en cap cas jo qualificaria de comèdia o divertit perquè reflexa una realitat molt dura, això sí, emmascarada amb una certa desdramatització.

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey



Un llibre de lectura fàcil, amena i entretinguda sobre un episodi desconegut de la Segona guerra mundial. Ens retracta l'any posterior a la guerra i com aquesta encara afecta la vida quotidiana de la gent que ha patit l'ocupació nazi. Però no és un llibre de guerra, és un llibre de sobrevivència, de la vida del dia a dia, vista des de la mirada observadora d'una escriptora.

La Juliet és una columnista que durant la guerra s'ha dedicat a escriure articles divertits sobre la vida en temps de guerra. Un cop acabat el conflicte i ja sense la pressió d'haver de ser divertida en els seus escrits, rep per casualitat una carta des d'una illa del Canal que havia estat ocupada pels alemanys. Això la sorprèn doblement: pel que li explica sobre una societat literària en temps bélics, i per que desconeixia que territori anglès havia estat ocupat.

A partir d'aquí comença una relació epistolar amb diferents persones de l'illa que li faran descobrir com es va viure i quina va ser la realitat de la guerra en un territori ocupat. Quan decideix anar-los a visitar s'adona que la seva pròpia vida mai tornarà a ser la mateixa.

Un llibre molt recomanable però que en cap cas jo qualificaria de comèdia o divertit perquè reflexa una realitat molt dura, això sí, emmascarada amb una certa desdramatització.

dilluns, 27 de juliol de 2009

Gènesi d'un llibre (4)

Ja la tenim aquí!!!

Ja tenim la portada de Selva de tenebres amb la il·lustració que ha fet la Delphine Labedan (quedeu-vos amb el nom d'aquesta noia perquè es parlarà molt d'ella en un futur no gaire llunyà). Miraré d'anar penjant les 8 escenes que il·lustren el llibre més endavant.



I si cliqueu aquí, accedireu al web d'Edicions del Pirata amb la presentació del llibre.

Al novembre a totes les llibreries del país!

El temps passat...

En Proust va fer un llibre de 7 volums dedicat a A la recerca del temps perdut, per tant, sobre aquest tema s’ha escrit molt i molt millor del que ho puc fer jo.

Això ve a tenor d’un comentari d’en Peter en el blog de cinema sobre una pel·lícula, After, que explica la història de tres personatges que volen recuperar el temps que van perdre durant l’adolescència i fer el que no van fer llavors.

Jo recordo la meva adolescència i com em volia menjar el món i anar en contra de tot i de tothom però era massa poruc com per prendre cap decisió i actuar, així que a l’únic que em vaig limitar va ser a fer una petita escapadeta de casa que va durar unes hores i a poques coses més. De fet la meva adolescència estava més plena de somnis i de castells en l’aire que de realitats.



És ara, certament, amb el pas dels anys quan dius allò tan estúpid de “si quan era jove hagués sabut tot el que sé ara, hauria actuat d’una altra manera”. És com allò de “que hauria estat de la meva vida si enlloc d’agafar aquell camí hagués agafat aquell altre…”. De vegades també he fet aquest exercici i elucubrar de possibles futurs-passats, però no és una cosa que m'agradi especialment, prefereixo viure i pensar en el present perquè és l'únic que existeix en la realitat.

El temps perdut està perdut per sempre més i mirar aquell passat és com fer el que jo feia d’adolescent: viure de somnis i de futurs inassolibles. I val més viure de realitats, això sí, sense oblidar mai el famós i encertat “carpe diem”.

dimecres, 22 de juliol de 2009

Nens!


Il·lustració extreta de Imaginaria

Aquesta tarda quan passejava la gossa pel parc de darrera casa no he pogut evitar de fixar-me en una mare que estava amb el seu fill petit en un racó i de sentir la conversa:

- Segur que no en tens?

- Segur.

Anava sense bolquers i imagino que la mare aprofitava l'estiu per començar a treure-li.

- Segur que no te'l faràs a sobre després?

- No mama, no tinc ganes de fer pipí.

La mare li puja els calçotets i els pantalonets curts i, ajupida, es mira el seu fill cara a cara intentant esbrinar que hagi dit la veritat.

- Val. Confio amb tu. Quan tinguis ganes m'ho dius de seguida, d'acord?

- Sí mama.

El nen ja està vestit i la mare s'incorpora.

- Però tinc caca

He hagut de marxar partint-me el pit. De fet el nen ha dit la veritat tota l'estona: no tenia pipí sinó caca!

dilluns, 20 de juliol de 2009

La plaça dels apòstols



Un dels primers llocs que vaig descobrir en arribar a Girona va ser la plaça dels apòstols. Tot just feia pocs dies que hi vivia i havia anat al barri vell per conèixer una mica més la ciutat que m’acollia i, com un turista més, vaig recórrer els carrers estrets i costeruts, plens d’història i vivències, que no vida perquè en aquells anys Girona encara era una ciutat grisa i trista.

Vaig pujar les escales de la catedral amb la vista fixa en la façana del temple, girant-me en cada replà per admirar les cases senyorials de pedra de la plaça i dels voltants i em preguntava el per què d’aquelles estranyes balconades que no servien per gaire res, quin ús pensaven donar-los els seus constructors sense acabar de trobar una resposta.



Quan vaig arribar a dalt de tot no em venia de gust entrar a l’església, preferia contemplar el paisatge: les teulades vermelloses de les cases, els arbres de la Devesa, el sinuós caminar del Ter escàs d’aigua i, més enllà, les muntanyes, el Far, el Rocacorba, el Montseny i el pic nevat del Canigó.

S’hi estava bé allà. La ciutat prenia colors i semblava aturada en el temps. Llavors la vaig descobrir. Vaig envoltar el temple per admirar de prop el pesat campanar quan em vaig trobar, de sobte, en una estranya plaça de pedres antigues i llises emmarcada per un costat per la catedral, per l’altre per l’edifici noble del Museu d’Art, pel tercer costat per la forta pujada d’un carrer i finalment, pel quart cantó, per una barana de pedra resseguida per un banc també de pedra que forma una terrassa des d’on veus, a força alçada, el carrer que va pujant lentament, cansat.



El que em va sorprendre més va ser el pou que hi ha al bell mig de la plaça. M’hi vaig seure al banc, observant-lo: és un pou també de pedra – com gairebé tota la ciutat – petit, sobre dos esglaons, amb una tapa de ferro i un braç també de ferro que s’aixeca per vigilar el seu interior. Què hi feia un pou al cim d’un turó? Necessitarien una corda molt llarga per arribar a l’aigua! No ho entenia. Després descobriria que la plaça estava construïda sobre una cisterna.

Però el que sí vaig entendre va ser que aquell era un lloc especial, m’hi trobava bé i podia estar-m’hi hores assegut al banc mirant el pou, les gavines sobrevolant el campanar, els turistes despistats fent fotos abans d’entrar a la catedral o altre gent com jo que hi anava a passar les hores en un indret tranquil i agradable.

Ara ja no hi vaig tant, però sempre que ho faig, m’assec en el banc una estona a recordar vells temps.

diumenge, 19 de juliol de 2009

Els segadors

"Si en voleu segar un camp, un camparró de civada.
No és a l'aubac ni al solà, no tampoc en cap muntanya,
n'és a sota el davantal, la camisa me l'amaga."



Llegeixo en la Sàpiens de juliol un article d'en Roger Costa en el quan explica que l'himne nacional català ve d'una cançó eròtica catalana que es va cantar durant 400 anys i que es diu Els tres segadors. La lletra de la cançó en questió era picant però també força patriòtica i per això, al segle XIX, van adaptar-la com a himne, tot i que li van posar una lletra més política i sense cap referència sexual ja que, d'aquesta manera, al ser una tonada coneguda, van pensar que seria molt més fàcil de difondre i d'aprendre per la gent.

Una curiositat que jo desconeixia i que val la pena llegir a la revista.

dijous, 16 de juliol de 2009

Una finestra al món virtual

En Xexu ha deixat anar un repte: el de mostrar les nostres finestres virtuals al món, és a dir, de fotografiar i mostrar el lloc des d'on escrivim el blog.



I m'he animat a seguir el seu exemple, per això aquí va el meu lloc de treball quan sóc a casa. Com podeu veure, a la taula hi ha una mica de tot i més. No faré comentaris (sé que és una mica friki) ja els fareu vosaltres.

dilluns, 13 de juliol de 2009

Gènesi d'un llibre (3)



Molt aviat podrem veure ja la portada del llibre al web de l'editorial, només cal fer la compaginació amb el resum de la novel·la a la contraportada i la part del currículum i ja gairebé estarà enllestit. Ja penjaré l'enllaç quan estigui (com no!).

D'altra banda demà em deixaran veure les 8 il·lustracions que aniran dins del llibre (a part de la portada). És una llàstima però encara no puc penjar cap imatge aquí, però aviat, aviat...

Selva de tenebres és cada cop més a prop!

Pensaments negatius


Cendres. Foto by Deric

De vegades tinc pensaments macabres, és a dir, penso que què passaria si el metge em digués que tinc una malaltia greu o que només em queden uns mesos de vida i com m'ho prendria, o millor, què faria.

Tiraria la casa per la finestra, deixaria de treballar i em dedicaria a viure al màxim el temps que em quedés de salut?

O em reclouria en algun poble petit de cara al mar i escriuria i escriuria al màxim per deixar una obra més extensa amb l'esperança de ser reconegut després de faltar?

O em deprimiria i no aixecaria cap?

O lluitaria amb totes les forces per sortir endavant?

Imagino que qualsevol reacció és imprevisible i mai es pot dir per endavant què es faria. Només espero no tenir que comprovar-ho mai.

L'inici del capvespre



A L’inici del Capvespre no hi ha acció, no hi ha aventures, no hi ha amor, ni màgia ni fantasia, només hi ha la realitat amb les seves petites misèries i les seves grans alegries. És la vida i transcorre lenta però endavant, sempre endavant.

Però, sobretot, L’inici del Capvespre és la reivindicació d’una època i d’un barri ja desaparegut de Barcelona, el de les barraques de Montjuïc on la vida s’esmunyia entre pobreses i brutícia però també entre esperances de futurs millors i sobretot, la llibertat.

La Nita Baltà hi va a parar en aquest barri amb el seu fill que ha tingut de soltera. Ella és vitalista i lluitarà per tirar endavant, per sortir-se a la vida i aconseguir alguna cosa que la faci feliç. En canvi, el seu fill és al contrari, conformista i gens lluitador, un home que passa de tenir una promesa de futur brillant a un present més que gris i apagat.

De fet, els homes d’aquesta novel·la no en surten gairebé parats enfront de les dones, més decidides i emprenedores. La Nita, però també la seva néta Mireia que se li assembla molt, i fins i tot, l’Emma, dins de les seves convencions ha aconseguit el que vol per ella sola. Són elles les que tiren endavant la vida i la novel·la.

L’inici del Capvespre és un llibre que es llegeix gairebé d’una tirada perquè la vida d’aquesta família ens enganxa tot i no passar-los grans coses però, per això mateix, ens la fa tan propera, tan real i tan entranyable que fins i tot ens la fa estimar i patir per ells. Com la llum del capvespre, càlida i freda a l’hora que ens porta cap a la nit però també cap a l’esperança d’un nou dia.

Sens dubte, és una lectura molt recomanable si el que busquem no és un llibre on passin grans coses i sí si busquem una història on l’important són les petites coses, els petits detalls de la vida quotidiana.

L'inici del capvespre



A L’inici del Capvespre no hi ha acció, no hi ha aventures, no hi ha amor, ni màgia ni fantasia, només hi ha la realitat amb les seves petites misèries i les seves grans alegries. És la vida i transcorre lenta però endavant, sempre endavant.

Però, sobretot, L’inici del Capvespre és la reivindicació d’una època i d’un barri ja desaparegut de Barcelona, el de les barraques de Montjuïc on la vida s’esmunyia entre pobreses i brutícia però també entre esperances de futurs millors i sobretot, la llibertat.

La Nita Baltà hi va a parar en aquest barri amb el seu fill que ha tingut de soltera. Ella és vitalista i lluitarà per tirar endavant, per sortir-se a la vida i aconseguir alguna cosa que la faci feliç. En canvi, el seu fill és al contrari, conformista i gens lluitador, un home que passa de tenir una promesa de futur brillant a un present més que gris i apagat.

De fet, els homes d’aquesta novel·la no en surten gairebé parats enfront de les dones, més decidides i emprenedores. La Nita, però també la seva néta Mireia que se li assembla molt, i fins i tot, l’Emma, dins de les seves convencions ha aconseguit el que vol per ella sola. Són elles les que tiren endavant la vida i la novel·la.

L’inici del Capvespre és un llibre que es llegeix gairebé d’una tirada perquè la vida d’aquesta família ens enganxa tot i no passar-los grans coses però, per això mateix, ens la fa tan propera, tan real i tan entranyable que fins i tot ens la fa estimar i patir per ells. Com la llum del capvespre, càlida i freda a l’hora que ens porta cap a la nit però també cap a l’esperança d’un nou dia.

Sens dubte, és una lectura molt recomanable si el que busquem no és un llibre on passin grans coses i sí si busquem una història on l’important són les petites coses, els petits detalls de la vida quotidiana.

dissabte, 11 de juliol de 2009

Sol


Cuba. Foto by Deric M.

És dissabte i contrariament al que passa amb el clima darrerament, aquesta setmana ha fet dolent durant la setmana i el cap de setmana fa sol!!!

Ja era hora, coi!

dimarts, 7 de juliol de 2009

L'informe Phaeton

Dan Brown? Michael Crichton? Per què anar tan lluny si a casa nostra tenim l'Albert Salvadó?



Imagineu que tot el que ens han explicat sobre la prehistòria fos fals. Imagineu que el Diluvi Universal no el va provar Déu, sinó els homes. Imagineu que el supercontinent, Pangea, no va desaparèixer fan milions d'anys sinó uns pocs milers enrere. Imagineu que des de que l'home va començar a caminar dret va desenvolupar la seva ment d'una forma asombrosa i molt més ràpida del que ens han explicat. Imagineu que l'home fa milers d'anys tenia una civilització molt més avançada que l'actual...

Increïble o possible? Només una petita reflexió: com és que només en un segle hem avançat molt més que els nostres avantpassats en centenars de milers d'anys?

Per posar un exemple més aclaridor: els homínids apareguts a Atapuerca tenen una antiguitat de 800.000 anys i ja fabricaven eines i estris i no és fins el 7.000 aC aproximadament que té lloc el Neolític i l'aparició de l'agricultura...

Són 790.000 anys (amb números rodons) sense més evolució que passar de fer estris bastos de sílex a polir la pedra?

I en menys de 100 anys hem evolucionat tant que hem sigut capaços d'anar a la Lluna i a Mart?

No pot ser una mica absurd?

Deixo aquestes preguntes a l'aire, per poder respondre-les o, com a mínim, reflexionar, us recomano la lectura de L'informe Phaeton. Us ho podeu creure o no, però si més no, passareu una estona molt agradable.

L'informe Phaeton

Dan Brown? Michael Crichton? Per què anar tan lluny si a casa nostra tenim l'Albert Salvadó?



Imagineu que tot el que ens han explicat sobre la prehistòria fos fals. Imagineu que el Diluvi Universal no el va provar Déu, sinó els homes. Imagineu que el supercontinent, Pangea, no va desaparèixer fan milions d'anys sinó uns pocs milers enrere. Imagineu que des de que l'home va començar a caminar dret va desenvolupar la seva ment d'una forma asombrosa i molt més ràpida del que ens han explicat. Imagineu que l'home fa milers d'anys tenia una civilització molt més avançada que l'actual...

Increïble o possible? Només una petita reflexió: com és que només en un segle hem avançat molt més que els nostres avantpassats en centenars de milers d'anys?

Per posar un exemple més aclaridor: els homínids apareguts a Atapuerca tenen una antiguitat de 800.000 anys i ja fabricaven eines i estris i no és fins el 7.000 aC aproximadament que té lloc el Neolític i l'aparició de l'agricultura...

Són 790.000 anys (amb números rodons) sense més evolució que passar de fer estris bastos de sílex a polir la pedra?

I en menys de 100 anys hem evolucionat tant que hem sigut capaços d'anar a la Lluna i a Mart?

No pot ser una mica absurd?

Deixo aquestes preguntes a l'aire, per poder respondre-les o, com a mínim, reflexionar, us recomano la lectura de L'informe Phaeton. Us ho podeu creure o no, però si més no, passareu una estona molt agradable.

dilluns, 6 de juliol de 2009

Cròniques de Pasaia - Donibane (memòria final)



Els pirates van arribar a Donibane amb una gran festa i una impressionant batucada que va omplir de ritme i espectacle la plaça de Santiago després de la representació teatral reivindicativa a favor de la conservació de l'espai, del mag, i dels jocs infantils.



Podria dir que va ser un bon i animat acomiadament de Donibane, tot i que encara em quedaven unes quantes hores que vaig aprofitar per donar un altre volt per Donosti i els seus llocs més emblemàtics.



Però quin ha estat el resultat d'aquests dies passats a Pasaia Donibane que ahir es van acabar:

Immillorable i increïble.



Vaig poder aprofitar per estar tranquil en un entorn molt agradable, vaig conèixer gent especial i entendre una mica millor els bascos (tot i que això és molt difícil), vaig veure natura espectacular i tornar a una ciutat molt especial com es Donosti.



I el resultat del que anava a fer allà, és a dir, a escriure en una casa deixada per l'ajuntament? També molt intens, crec que mai havia escrit tant en tant poc temps i d'una forma tan intensa. El llibre encara no està acabat però poc li falta, la redacció d'un capítol més i ja estarà. Llavors el deixaré macerar unes setmanes abans d'afrontar la correcció i passar-lo a l'editorial per si li interessa publicar-lo.



També espero que, després de la espectativa generada amb la meva inesperada i sorpresiva aparició en tots els diaris bascos i també en El Punt i el Diari de Girona, el resultat estigui a l'alçada i El lladre de paraules es converteixi en una bona continuació de L'aniversari robat.

dissabte, 4 de juliol de 2009

Cròniques de Pasaia - Donibane 6

Aquestes cróniques estan arribant al seu fi. Però abans vull explicar què és tot això del vaixell pirata de Donibane.



A Donibane hi ha un parc natural presidit per la muntanya de Jaizkibel que és un entorn privilegiat per la seva fauna, flora, restes arqueológiques i valor natural en general. Hi vaig pujar fins al cim de la muntanya l'altre dia i és preciós: es veu tota la badia i com les muntanyes s'ensorren directament al mar sense donar espai a concessions. És espectacular.



Doncs bé, en aquest espai natural volen construir un super-port amb una central térmica i tot el que això comporta d'infraestructures que han de passar pel parc i la destrucció del fons marí... Com si la badia de Pasaia no estigués prou castigada per la indústria!



Per evitar la construcció del port, hi ha l'associació Jaizkibel Bizirik que, en un to festiu, reclama la paralització del projecte del port exterior i aposta per la regeneració de l'entorn natural de Jaizkibel.



I avui 4 de juliol, és el dia reivindicatiu i han muntat una festa pirata a la plaça de Santiago de Donibane presidida per un barco pirata que fa també d'escenari per espectacles. Tot el dia hi ha actes per la mainada (cançons, jocs, mags) i també hi ha temps pels adults amb una caminada per la muntanya que s'ha fet a primera hora, i a la tarda, amb la demostració d'esports rurals i al vespre concert.



Tot un dia ben mogudet avui aquí Donibane.

divendres, 3 de juliol de 2009

Cròniques de Pasaia - Donibane 5



El carrer continua, d'esquena al mar però obrint-se a estones a ell deixant que carrers secundaris hi vagin a morir.



Al cim d'un turó, desafiant i arrogant, hi ha una sòbria i petita ermita, Santa Ana, que exhibeix orgullosa i desafiant, l'ensenya rosa dels remers (traineros) de Donibane, etern rival de San Pedro (d'ensenya morada).



Les dues ensenyes estan enfrontades just al mateix lloc, una davant de l'altre, una a cada costat de la badia.



El carrer acaba, o comença, a l'entrada del poble, després de passar per diversos arcs que formen les cases per sobre del carrer per aprofitar l'espai.



I com una guardià del poble i del carrer, el nou ajuntament emplaçat en un edifici noble del segle XVII restaurat i remodelat.

dijous, 2 de juliol de 2009

Cròniques de Pasaia - Donibane 4

Uns centenars de metres endins de la badia, les cases de Donibane esgarrapen el poc espai que els deixa la muntana i el mar per poder créixer. Són fetes de pedra i fusta, petites, obertes al mar unes sobre les altres, com un joc de construcció estrany.



Davant de la plaça principal, la de Santiago, les petites barques estan atracades esperant que algú les porti mar endins.

El poble és petit, tan sols un carrer i poc més. La vida es concentra a la plaça de Santiago on abans hi havia l'ajuntament, en una estreta casa de pedra del segle XVII. Aquí les cases miren al mar ensenyant tímidament els seus balcons de fusta de colors amb testos am flors.



La plaça s'obre al mar, és un aparador i al mateix temps un lloc per espiar els del costat veí, San Pedro. Una barca fa el trajecte entre els dos costats del poble contínuament. El viatge dura molt poc, encara no has acabat de veure com embarca la gent que ja ha arribat a l'altre banda.



La plaça és el lloc per anar a mirar i que et vegin. Hi ha tres bars amb les seves respectives terrasses sempre plenes de gent i nens jugant alegres a futbol o a pilota contra la paret.



Hi ha també una plataforma de fusta a sobre del mar com un annex a la plaça i on la gent pot seure a fer-la petar i estar frescos gràcies a la brisa del mar.

dimecres, 1 de juliol de 2009

Cròniques de Pasaia - Donibane 3



A l'entrada de la badia hi ha dos llums nàutics, un a cada costat, per guiar els vaixells que entren. El nostre és vermell, el del costat de San Pedro, verd, i en aquella banda també tenen, però, un autèntic far blanc al cim d'una cinglera.

Al llarg de tota l'entrada del mar, hi ha més llums d'aquests vermells situats estratègicament a cada corba o per indicar la presència de roques i la costa.



La badia és molt tancada i està protegida per muntanyes, la més alta de la qual, el Jaizkibel, té 540 m i que neix (o acaba, segons es miri) directament del mar, escarpat, sense concessions, només en un lloc molt petit fa un regal als habitants de Pasaia en forma de platja molt petita que es veuen obligats a protegir amb roques perquè la marea no s'endugui la sorra cada vegada que puja o baixa.

Sobrevolant aquestes muntanyes que franquegen l'entrada del mar com esfinxs que volen protegir la terra, les gavines criden entre elles com una mena de concert desesperat cercant menjar o, qui sap, si acomiadant el dia i el sol que ja es pon.



La natura és salvatge, verda, roques i petits rierols que surten de la mateixa muntanya per anar a morir directament al mar saltant des de les roques o obrint-se camí a través d'elles.



Les restes d'una fortalesa, de la qual només queda el contrafort d'una part de mur, es planta al mig del camí obrint-se les entranyes amb un arc petit per deixar-nos passar com una gràcia.



El camí de ronda és el passeig natural dels habitants d'aquesta terra. Aquí les famílies aprofiten per passejar plegades, les parelles per festejar en els bancs discrets mirant al mar i els esportistes per suar les samarretes i posar fortes les cames i el cos musculós de cara a la pròxima competició de rem.



Davant de la muralla, a l'altre costat, un vaixell rovellat dorm el son dels eterns, oblidat en un moll inservible com un monument a la deixadesa humana, a la falta de respecte al medi ambient.



Mentrestant, una barca de vigilància marítima entra a la badia lentament trencant l'aigua amb força, guiant un gran mercant que enfila camí del port per descarregar els seus productes exòtics que es distribuiran per tot el país.


Fotos by F. Mayol