dimarts, 30 de juny de 2009

L'hotel

L'hotel, de cinc estrelles, estava en un edifici antic, de principi de segle XX, amb tota mena de luxes: grans làmpades de cristalls; butaques amollides; catifes que semblaven fetes de gespa; cambrers amb esmòquing; un grum vestit de vermell; una recepció que semblava una sala de ball i el director, un senyor de cabells grisos, tallats impecablement i vestit amb un vestit negre fet a mida.



Els quatres nois, dues noies i dos nois, van sortir de les seves respectives habitacions amb els seus vestits de nit, enjoguessats i rient divertits i van decidir baixar per les escales de marbre verd enlloc de fer-ho pels ascensors de fusta i llautó lluent. I ho van fer saltant i ballant: pom-popompo-pó... a cada esglaó li corresponia un pom o un popompo o un pó, de forma consecutiva, com una sèrie lògica i quan arribaven, amb un salt, al replà, un gran pompopompopó tot seguit, pompopompopó-pompopompopó.

Van arribar al vestíbul, el van travessar corrent i rient, van passar per la porta giratòria de vidre i van sortir al carrer baixant els quatre esglaons que els quedaven també cantant.

Els altres hostes els van mirar per sobre de l'espatlla, ofesos. El director de l'hotel els va dirigir una mirada de recriminació però no va dir res, ell també havia estat jove i aquells nois no feien cap mal, només es divertien, no tenia res a recriminar-los.

Va mirar carrer enllà, la marea estava baixa i hi havia gent, sobretot forasters, passejant per la Conxa. Feia una nit molt agradable. Va respirar fons, es va girar i va tornar a entrar a l'hotel, el grum el reclamava.


Fotos google

dilluns, 29 de juny de 2009

Cròniques de Pasaia - Donibane 2

Faig vida de poble, vull dir que vaig al super, a la botigueta de sota de casa, a la fleca-papereria i al bar a fer cafè.


Vida a Pasaia. Foto by F. Mayol

Vaig començar divendres mateix, havia d'equipar la nevera amb alguna cosa comestible per no haver d'anar a dinar i sopar de bar o restaurant cada dia. Així que el primer que vaig fer va ser anar al supermercat (si és que es pot dir així perquè es molt petit) a comprar quatre coses perquè el preus no són gaire barats. El segon que vaig fer va ser trampa: anar a l'Eroski que hi ha a Intxaurrondo i carregar de coses.

Dissabte, però, sí que vaig anar a fer el cafè al bar de sota i després a la fleca-papereria on la senyora tant et ven el pa com el diari com el Hola, i vaig comprar pa i El Diario Vasco, el Gara i els diaris locals Hitza i Pasaian on sortia la notícia de la meva estancia a Pasaia. Al Hitza la notícia surt en portada amb foto i tot!

Després vaig passar per la carnisseria a comprar ous i una mica de carn. El carnisser és un home de més o menys la meva edat força diferent de l'estereotip basc que hi ha per aquí i va atendre'm amb molta amabilitat. Hi tornaré.

A la botiga de sota casa, un local minúscul amb pocs productes de queviures per escollir i en canvi sí moltes xuxes i gelats, vaig comprar un parell més de coses (paper de cuina i sal). La senyora, en veurem entrar es va posar vermella (no sé perquè) i després de demanar-li el que volia vam estar xerrant sobre les diferències culinàries que ens separaven perquè li havia demanat pebre i em va dir que els bascos no en fan servir gaire d'espècies.


La plaça de Santiago amb els bars i la botigueta. Foto by F. Mayol

Total, que em trobo que vaig comprant en les diferents botigues del poble coses que realment no necessito només pel fet de fer-me veure una mica i que vegin que hi faig vida local.


El passeig de ronda. Foto by F. Mayol

Ahir, per cert, després de la música i festa de dissabte, va arribar la tranquil·litat i vaig poder dedicar-me a escriure molt durant gran part del matí i tota la tarda. Només vaig sortir pel cafè del matí i comprar el pa i a la tarda a darrera hora per prendre una mica la fresca pel passeig de ronda. Vaig acabar el passeig assegut una estona a la plataforma de fusta sobre el mar que hi ha a la plaça de Santiago (la meva). Primer estava sol però de seguida van venir quatre nenes a jugar a empaitar-se i a veure quina s'atrevia a acostar-se més a mi. Ho vaig notar pels riures i perquè una d'elles va seure just al meu costat, em va tocar la cama i va sortir corrents i rient amb les seves amigues dient alguna cosa en basc.


La plaça de Santiago amb la plataforma de fusta sobre el mar. Foto by F. Mayol

A la tarda ja m'havia trobat amb una cosa semblant: estava a casa escrivint i, en el carrer de darrera on hi ha la porta d'entrada, sentia a algú fer crits a un nen que plorava. Quan va acabar de cridar, a la poca estona, van trucar el timbre de la porta. Era un nen d'uns 8 o 9 anys amb els ulls bruts d'haver plorat, el vaig saludar i me'l va tornar, no volia res, només picar. Li vaig dir que tranquil, que cap problema i se'n va anar cap a casa seva.

dissabte, 27 de juny de 2009

Cròniques de Pasaia - Donibane 1


Un moment en plan "photocall". La Hugoenea és el segon pis de la casa blanca amb balcons verds. Foto EIE

Lo de Pasaia està resultant una "passaida". Vaig arribar ahir i m'esperava el regidor de cultura, així com l'alcaldessa, el president de l'associació d'escriptors en llengua basca i un grup de periodistes.

La roda de premsa va tenir lloc a la sala de plens de l'antic ajuntament. Es va presentar un llibre sobre Víctor Hugo i l'estància que va fer en aquest poble guipuscoà i després el projecte Hugoenea del qual jo sóc el primer inquilí, també es va parlar de mi i de la meva obra i el projecte que vinc a fer aquí, així com la inspiració que puc obtenir de la meva estància.


Durant la roda de premsa no sabia quina cara posar perquè era en euskera i no "pillava" res. Foto EIE

Després vam anar tots plegats a veure la casa on m'hi estic: un petit apartament d'un sol ambient però molt acollidor en ple centre i just davant de la badia. Ara mateix estic escrivint i veient com passa per davant un veler.


El que veig des d'una de les 2 finestres bessones. Al fons, San Pedro. Foto F. Mayol

S'hi està molt bé, l'únic inconvenient és que avui, en el poble del davant (que també és Pasaia però de San Pedro i està separat per una franja de 400 metres de mar) estan de festa i hi ha música xumba-xumba des de les 12 del matí, amb la qual cosa ja començo a tenir el cap com un timbal i això que tinc la finestra tancada per evitar que s'escoli més el so. Sort que no durarà gaire.

I pel demés: escriure-escriure-escriure...

dimecres, 24 de juny de 2009

Nous projectes

L’Associació d’Escriptors en Llengua Basca (amb conveni amb l'ajuntament de Pasaia), van posar a disposició d'escriptors en llengües minoritàries, la possibilitat de fer estades en aquesta població basca per portar a terme nous projectes.



Ho vaig veure i em va atreure molt la idea: passar uns dies en un poble basc petit i carregat d'història i més en una casa on diuen que Victor Hugo hi va escriure passatges de Els Miserables, i escriure tot el temps del món, no era qüestió de deixar-ho escapar.



Així que vaig presentar un projecte que tinc entre mans i que havia deixat aparcat pels exàmens: la segona aventura d'en Regor. Vaig enviar un capítol i l'argument del llibre i sembla que els va agradar perquè de seguida em van dir que em donaven la beca d'estada a la Hugoenea (és a dir, la Casa de Víctor Hugo). Ens vam posar d'acord amb les dates i resulta que sóc el primer escriptor que hi farà estada en aquesta casa. (L'estreno!)



Total, que demà agafo el cotxe tranquil·lament i a partir de divendres i durant els propers 10 dies m'hi estaré en aquest poble del qual podeu veure aquestes fotos que va fer en JD quan hi vam ser l'any 2006.

Penjo també la notícia que ha sortit en el web de l'Associació d'escriptors en llengua catalana: és aquesta.

diumenge, 21 de juny de 2009

Gènesi d'un llibre (2)


Zoo de Barcelona. Foto by Frederic Mayol

Dijous ens vam reunir l'editora i jo en el marc incomparable del jardí de l'Ateneu de Barcelona per discutir sobre les correccions que s'havien de fer del llibre. No sé si heu estat mai en l'Ateneu (C/ Canuda, 6) però és un edifici noble preciós de principi del segle XX. Només seure a la seva cafeteria a prendre un cafè en aquelles taules de marbre plenes d'història, ja val la pena. Però si a més, ho feu en el jardí, veureu que l'experiència és única.

En fi. Al que anava. La reunió va durar una hora i mitja i ens vam posar d'acord amb gairebé tot: en unes coses vaig cedir jo, en d'altres ella i en unes altres, tots dos. Només hi va haver una cosa a la que no vaig accedir i va ser a escurçar el final, m'agrada com està i no el veig d'una altra forma ara per ara. Al final em va dir que s'ho tornaria a mirar i s'ho pensaria. No m'ha dit res més sobre aquesta qüestió, per tant crec que el deixarem com està.

Ahir li vaig enviar la dedicatòria que ha de dur el llibre i ara el manuscrit passa a mans de la correctora de català que, pobreta, tindrà molta feina amb mi, sobretot amb els pronoms febles que poso on no toca i no poso on toca.

D'altra banda el dibuix de la portada ja està fet i espero que aviat el poguem veure amb el fotomontatge fet. I, a més, la il·lustradora està treballant amb les 8 escenes que portarà el llibre.

Cada cop el veig més a prop. Ara sí.

Següent capítol: la correcció ortogràfica i estilística, i les il·lustracions.

dimarts, 16 de juny de 2009

La llibertat la tinc jo


Badia de Cadaquès. Photo by Frederic Mayol

L'altre dia, amb un company de classe, comentàvem el tema dels blogs i fins a quin punt la gent es creu amb dret a fer-te preguntes íntimes només pel fet de tenir un blog personal i públic o un perfil al facebook.

Els seus arguments eren que algú podia preguntar-ho perquè explico coses personals al blog (he de dir que aquest company és un tros de pa i sense cap tipus de malícia).

És cert, qualsevol persona pot preguntar el que vulgui i jo puc: o contestar; o no fer-ho; o, simplement, dir: "a tu que t'importa?" De la mateixa manera que en el blog o en el facebook faig públic el que jo vull fer públic. No tota la meva vida personal hi està exposada, hi ha parcel·les de les que no he parlat mai i de les que, probablement, no parlaré, són coses meves que no vull compartir amb ningú o que compartiré amb qui jo vulgui fer-ho.

Tot l'altre, sí que pot ser públic, tampoc tinc cap secret inconfessable... o sí?


diumenge, 14 de juny de 2009

96 milions d'€?

Fa més de 26 segles Lao Tse deia:

"No afavorint els millors,
s'evita la discòrdia en el poble.
No acumulant tresors,
s'evita que el poble robi.
No exhibint riqueses,
s'evita la confusió en els cors."

Digues-li a una família que tots els seus membres són a l'atur, que tenen nens per mantenir i que se les veuen i desitgen per arribar a fi de mes, que algú s'ha gastat 96 milions d'euros per contractar algú per donar patades a una pilota.

No discuteixo les bonances futbolístiques d'aquest noi (que per molt guapo i molt cos d'escàndol que tingui, no em cau gens bé perquè se'l veu un xulo-piscines de cuidado),



però em sembla indignant que es puguin gastar aquestes milionades en aquestes qüestions (sigui el Madrid, el Barça o qui sigui). I a sobre, per la tele, ho defensin dient que els actors també cobren molts diners per fer una pel·lícula. És el mateix? Estem a Hollywood o en un país de pandereta com Espanya? A més, que jo sàpiga no hi ha cap actor que cobri més de 25 o 30 milions de $ per fer una pel·lícula, són molts diners, sí, però moltíssims menys de 96 milions d'€.

Algú em pot dir que faig demagògia. Potser sí, però coses així m'indignen.

dilluns, 8 de juny de 2009

Gènesi d'un llibre (1)


Selva senegalesa. Foto by Frederic Mayol

Després d'haver-la reescrit tota per complert, vaig acabar la meva segona novel·la el març de 2008. El següent pas va ser repassar-lo per complert per "llimar" coses que no encaixaven i també d'estil.

Quan em va semblar que estava prou decent el vaig enviar a l'editorial que de seguida em va dir que me'l publicaria i l'octubre de 2008 vam signar el contracte. Ja només quedava esperar rebre les galerades i que el "nen" anés endavant.

Aquesta setmana he rebut les galerades però amb els exàmens no tinc massa temps per posar-me a corregir-les, per sort no hi ha gaires i entre estudi i estudi, aniré fent.

En que consisteixen aquestes galerades? Són un primer pas per arranjar tot allò que no acaba de "quadrar" i que a mi (pel fet de tenir-ho en ment molt clar) se m'escapa i no queda prou ben explicat. Ja he començat a fer alguna cosa i no serà massa difícil, són petits errors lleus.

D'altra banda ja tinc encarregada la portada i les il·lustracions a una il·lustradora que m'ha fet un esbós de la portada espectacular, quan estigui acabat serà trencadora.

El següent capítol d'aquesta gènesi: reunió amb l'editora per repassar les correccions a les galerades.

"Selva de tenebres" és cada cop més a prop!

dissabte, 6 de juny de 2009

L'aniversari robat continua

Mentre no acabo i no es publica la segona part de L'aniversari robat, us deixo un trailerbook casolà fet per mi sense saber gens ni mica de fer servir el Movie Maker.

Espero que el disfruteu!

Youtoube



dijous, 4 de juny de 2009

Sevilla 4



Quan arribes a la plaça d'Espanya, situada en un extrem del parc de Maria Luisa, tens una sensació de déjà vu i és que els edificis són tan semblants als de Montjuïc de Barcelona. De fet, van ser construits a la mateixa época i per a l'exposició de 1929.



També, i com a fan de la saga Star Wars, perquè és un dels escenaris naturals que es va fer servir per rodar una escena de l'Episodi 2 L'Atac dels Clons.



És un lloc força espectacular, immens, i un lloc on jo m'hi passaria hores tot i no agradar-me gaire els espais tan grans però les formes circulars i els rajols li donen una calidesa especial que contrasta amb la font central. A més dels bancs on pots intentar descobrir retalls de la història de totes les provincies espanyoles.

Jo, com estic dividit, doncs em vaig asseure i vaig fer la foto de les meves dues províncies:

Barcelona



i Girona



Per cert, que quan estàvem asseguts al banc de Girona va passar una "petarda" amb un noi que es volien seure per esmorzar i va i diu: "aquí no que le tengo manía a los catalanes" i es van seure en el de Guadalajara. Em vaig mossegar la llengua i vaig continuar gaudint del lloc i dels meu bancs "catalans".

dilluns, 1 de juny de 2009

Pirateria

En aquest país la pirateria (sobretot de pel·lícules i música) és un vertader problema que no se sap o no es vol saber resoldre. Personalment no sé si és per una qüestió d’educació nostra, de falta de sensibilitat o de polítiques legislatives.

Tampoc tinc clar que baixar-te o compartir una pel·lícula o un cd de música i mirar-te’l a casa tranquil·lament es pugui considerar pirateria: recordo de petit que si un amic s’havia comprat un disc que jo també volia, li demanava i me’l gravava en k7 i mai hi havia hagut cap problema.


Versió moderna i occidental d'un pirata (foto Google)

Cert que ara és a més gran escala però no crec que aquest sigui el problema sinó els que fan grans tirades de còpies il·legals per vendre i lucrar-se amb això, no el pobre nano que es baixa una cançó de Miguel Bosé.

Tampoc estic en contra de que hi hagi una compensació als creadors per donar permís per difondre la seva obra, sempre i quan amb aquesta difusió tu et lucris, és a dir, ràdios, televisions, etc. És lògic que se’ls hi pagui alguna cosa.

El que ja no veig gens bé és que es cobri un cànon a tothom per “si et graves alguna cosa”, per compensar. Estan tractant a tot el país com a pirates.

A més, si jo em gravo en un cd verge les fotos dels meus viatges, perquè he de pagar el cànon a la SGAE?

És més, la SGAE està cobrant, pel mateix concepte, un munt de cànons. Imagineu: em compro un cd de Coldplay i me’l vull gravar per portar-lo al cotxe. Doncs bé, hauré pagat a la SGAE per aquest disc a l’hora de comprar l’original, a l’hora de comprar el cd verge i a l’hora de gravar-lo amb l’ordinador (perquè els ordinadors també paguen cànons).

Total: he pagat 3 cops a la SGAE per una mateixa cosa! Això no és (o no hauria de ser) legal! És un robatori en tota regla!

No sé què podem fer per evitar aquest espoli a part de queixar-me públicament aquí. Potser hauré de comprar a partir d’ara els cd verge i els ordinadors a França, que ho tinc a prop i no pagaré el cànon.

Us imagineu que els escriptors cobressin per cada paquet de fulls que es vengués? Oi que no seria lògic?