L'hotel, de cinc estrelles, estava en un edifici antic, de principi de segle XX, amb tota mena de luxes: grans làmpades de cristalls; butaques amollides; catifes que semblaven fetes de gespa; cambrers amb esmòquing; un grum vestit de vermell; una recepció que semblava una sala de ball i el director, un senyor de cabells grisos, tallats impecablement i vestit amb un vestit negre fet a mida.
Els quatres nois, dues noies i dos nois, van sortir de les seves respectives habitacions amb els seus vestits de nit, enjoguessats i rient divertits i van decidir baixar per les escales de marbre verd enlloc de fer-ho pels ascensors de fusta i llautó lluent. I ho van fer saltant i ballant: pom-popompo-pó... a cada esglaó li corresponia un pom o un popompo o un pó, de forma consecutiva, com una sèrie lògica i quan arribaven, amb un salt, al replà, un gran pompopompopó tot seguit, pompopompopó-pompopompopó.
Van arribar al vestíbul, el van travessar corrent i rient, van passar per la porta giratòria de vidre i van sortir al carrer baixant els quatre esglaons que els quedaven també cantant.
Els altres hostes els van mirar per sobre de l'espatlla, ofesos. El director de l'hotel els va dirigir una mirada de recriminació però no va dir res, ell també havia estat jove i aquells nois no feien cap mal, només es divertien, no tenia res a recriminar-los.
Va mirar carrer enllà, la marea estava baixa i hi havia gent, sobretot forasters, passejant per la Conxa. Feia una nit molt agradable. Va respirar fons, es va girar i va tornar a entrar a l'hotel, el grum el reclamava.
Fotos google
