diumenge, 29 de març de 2009

Reflexions d'un diumenge gris


(les fotos estan fetes amb el móbil, ja es nota)

Aquest matí m'he llevat i he vist que el dia continuava gris però ja no plovia i després d'arreglar-me mínimament (també de diumenge) he agafat la Nit i hem anat a passejar pel bosc del poble de l'aigua.

El terra era humit i feia olor de net i herba. La Nit gaudia corrent i ficant-se entremig de totes les plantes olorant aquest arbre, aquell altre, observant la molsa i espantant algun ocell despistat.



Al cel, ple de núvols, per un moment s'ha vislumbrat l'ombra del sol. Més enllà el Montseny es veia nevat un altre cop i més lluny el Canigó oferia una imatge blanca de postal.


Definitivament és un bon dia. Potser té alguna cosa a veure amb la trobada de blogguers que vam celebrar ahir a la nit a Barcelona.

És curiós com, sense conèixer la gent personalment, era com si ens coneguéssim de tota la vida i el sopar va transcórrer distès, amè, explicant mil i una anècdotes dels blogs i les safisfaccions que ens aporten (i també, com no, algun que altre ensurt). Ara 16 blogs i 16 blogguers ja tenen cara. Ara no hi ha 16 desconeguts darrera d'uns escrits personals, ara hi ha 16 amics més darrera d'uns webs que sempre ve de gust llegir i compartir.

dimecres, 25 de març de 2009

El meu poble


Poble vell Corbera d'Ebre. Foto: www.ojodigital.com

Vaig néixer en un poble molt petit de curiosa forma triangular situat entre el mar i la muntanya i molt a prop de la frontera anomenat Viladecolom.

Fa molts i molts anys, la gent era feliç allà, tenia una cultura i una forma de parlar diferent de la dels seus veïns i vivien del poc que tenien, de treballar la terra i de comerciar amb els altres pobles propers, fins i tot, algun viladecolomí va decidir anar una mica més lluny i probar sort pel Mediterrani en un primer moment i després a fer les Amériques d'on van tornar enriquits.

Amb tot, el poble va anar prosperant. S'hi van instal·lar algunes indústries i va venir gent de fora per treballar i van comprar cases i els seus fills van anar a la mateixa escola que els nens de Viladecolom i tots van conviure més o menys bé, només amb els petits i normals problemes de veïnatge.

Però passa que quan un poble és modern i comença a tenir cases boniques i conciutadans intel·ligents i s'hi viu bé, doncs desperta les enveges dels pobles veïns. I el meu poble va tenir la desgràcia de prosperar massa i estar en una situació a prop de la frontera que el feia un lloc de pas privilegiat. I va passar que l'alcalde del poble veí, Santa Isabel la Reial, fent uns tractats i convenis estranys, sense que l'alcalde del meu poble (que no era massa intel·ligent) s'adonés, es va quedar sense l'alcaldia i el poble va ser agregat al municipi de Santa Isabel la Reial.

Tot i així no vam perdre l'ajuntament, només que va ser convertit en una pedania i el nostre alcalde no va ser més que una figura simbólica a les ordres de l'alcalde del poble veí. Però Viladecolom anava fent més o menys com sempre, fins que un dia, fa més o menys tres segles, el nostre alcalde i uns quants regidors, amb el suport dels veïns i d'altres pobles propers, van intentar segregar-se de Santa Isabel però el seu alcalde no estava disposat i va començar una guerra que, per culpa dels altres pobles que ens van abandonar, vam perdre. L'alcalde de Santa Isabel va clausurar la pedania i ens vam quedar sense alcalde pedà ni regidors ni res de res. A més, ens van prohibir que parlessim més com ho feiem fins ara perquè no ens entenien i ens volien tenir tant controlats que si parlàvem amb les nostres paraules, no podien.

I així vam anar fent fins el segle passat que vam aconseguir tenir un altre cop la pedania i un nou alcalde i tornar a fer servir la nostra manera tan estrambótica i peculiar de parlar. Van tornar a obrir la fàbrica i Viladecolom va tornar a prosperar una mica després dels anys passats sense que s'invertís res en cultura ni en carrers ni en enllumenat ni en gairebé res.

I apa, ja hi vam tornar a ser! Va sortir un personatge que va dir que no podia ser, va treure l'alcalde de Santa Isabel que havia sortit escollit en les últimes eleccions i s'hi va posar ell com alcalde. Els viladecolomins van protestar però com erem pocs, sense recursos i mal organitzats, va matar el nostre alcalde pedà, va tancar l'ajuntament de la pedania i ens va tornar a prohibir parlar de la nostra forma característica, va cremar els llibres que parlaven de la nostra història i a l'escola només es podia llegir els llibres que ell marcava, parlar igual que ell i només estudiar la història de Santa Isabel, la de Viladecolom la va esborrar, com si mai hagués existit.

Però molta gent, d'amagat, anava conservant les coses del poble, dels viladecolomins, perquè no s'oblidessin i poder-les passar als seus fills un cop l'alcalde de Santa Isabel es retirés o fos destituit. Però això no va passar, de fet, no es va retirar fins que es va morir de vell. Llavors, amb esforç, suor i moltes llàgrimes, vam aconseguir tenir un nou ajuntament pedà i un nou alcalde que va intentar segregar-se de Santa Isabel la Reial, però no ho va aconseguir perquè es veu que si no Santa Isabel queda coixa i perd tots els diners dels impostos dels viladecolomins i això no els hi agrada. A més, el record de l'alcalde de Santa Isabel que va estar tants anys encara és ben present.

L'alcalde pedà de Viladecolom va aconseguir que ens deixessin fer servir la parla del poble i estudiar la nostra història, que tant temps va estar prohibida. Però passa que hi ha gent que això no li agrada i diu que és una imposició que fa l'alcalde pedà a la gent que viu a Viladecolom. Us imagineu? Al poble sempre hem parlat d'una manera diferent i hem tingut una història característica dels pobles de mar i muntanya situats al costat de la frontera i durant molts anys no ho hem pogut fer servir, i ara que podem, cosa lògica perquè és el que sempre s'ha fet i el que és nostre, va i ens diuen que ho estem imposant a la resta de veïns del poble. I jo em pregunto: qui va imposar què a qui? Viladecolom a Santa Isabel? o Santa Isabel la Reial a Viladecolom?

Amb lo tranquil·lets que estàvem abans de l'agregació... si l'alcalde de Santa Isabel no vol, ho te fàcil, que demani al govern la segregació i ens convertim en dos municipis separats, no hi ha cap problema, no serà la fi del món. Però és clar, hi ha masses interessos creats i també la por a aquell alcalde de Santa Isabel que ja no hi és però que té una ombra massa allargada i perduradora...

No és just que critiquin els viladecolomins per voler conservar el seu poble bonic i les seves tradicions i les seves cases modernistes i la festa major i la fira de Sant Jordi i la nostra Alcaldia Pedana i la nostra forma diferent de parlar... Que jo sàpiga mai ens hem portat malament amb els pobles veïns i sempre que han vingut visites les hem atés bé, fins i tot parlant amb la mateix idioma que ells perquè no ens diguin que som "de poble"... I tot i així diuen que els volem imposar la nostra parla i la nostra cultura. No ho entenc. Perquè no em deixen ser viladecolomí? No faig mal a ningú!

diumenge, 22 de març de 2009

Amb internet de nou



Per fi ja tinc el nou router que, diuen, m'ha de suportar les 6 mb de l'adsl, el vaig instal·lar ahir i la veritat és que no li noto gaire més velocitat que abans quan tenia 1 mb, potser és una percepció personal o que et diuen que tens 6 quan en realitat no les tens, perquè, com es pot comprovar això?

Quan tenim internet ens passem els dies penjats i navegant com si no podessim fer res més i al principi de no poder-me conectar em vaig sentir així, però cap a final de setmana ja no, he fet d'altres coses que no faig mai com mirar la tele i comprovar que segueix igual de dolenta com sempre (a excepció, clar, de la secció d'esports dels Matins de TV3 ;) tot i que per l'hora que la fan ja no sóc a casa).

També he llegit més. No me n'adono però quan em conecto als vespres, se'm fa tard i ja no tinc temps per llegir perquè m'adormo. I és que jo sóc de llegir al llit abans de dormir, em relaxa, encara que també pot ser un perill si el llibre t'enganxa i no trobes mai el moment de tancar-lo, apagar el llum i dormir. Et pots trobar de matinada llegint com un posés per avançar més i més el llibre.

Ara, però, m'he de posar al dia amb els blogs i amb moltes altres coses, llàstima que tingui tan poc temps lliure...

diumenge, 15 de març de 2009

Setmana del llibre en català



Estic content del resultat de la signatura de llibres dins de la Setmana del Llibre en català: n'he signat uns quants i m'han fet una entrevista per ràdio televisió de Sant Cugat just després d'entrevistar a Màrius Serra.

No les tenia totes en mi perquè en aquests actes, si no ets un escriptor mediàtic o conegut, no et fan massa cas, la veritat. Però en aquesta edició, com eren diverses carpes, hi havia una dedicada a la literatura infantil i juvenil i als escriptors que ens dediquem als joves, ens han posat just a l'entrada de la carpa, per tant tothom ens veia bé.

Molts nens i nenes s'han mirat el llibre, l'han fullejat i uns quants s'han dedicit a comprar-lo i a que els hi signés. Amb alguns hem parlat força estona com amb un senyor que anava amb les seves dues filles i que m'han estat preguntant sobre el tema d'escriure, sobre d'on surt la inspiració i sobretot d'on va sortir la idea de L'aniversari robat. També m'ha fet especial emoció una nena, la Mariona, que volia comprar el llibre però li feia vergonya acostar-se per a que li signés. O l'Emil, un noiet molt espavilat i amb un nom gairebé semblant a un dels protagonistes del llibre que no ha parat fins que li han comprat i ha vingut tot decidit perquè li signés. O el nen que li regalava al seu germà Rafael. I la Sònia, i la Georgina i la Paula i el Joan i tots els altres nois i noies amb qui hem parlat avui. A tots, moltes gràcies.

Ha estat molt agradable i divertit i amb ganes de tornar a repetir.

dissabte, 14 de març de 2009

Signant llibres



Demà a les 12 del migdia dins de la 27a Setmana del Llibre en Català situada en el Monestir de Sant Cugat, estaré signant exemplars de L'Aniversari Robat.

Hi esteu tots convidats!

dijous, 12 de març de 2009

Arriba la 3a edició dels premis literaris de Salt



L’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Salt convoca la tercera edició dels Premis Literaris de Salt “el setè cel” amb l’objectiu de fomentar la lectura i la creació literària entre la població del municipi, així com estimular la recerca en l’àmbit de les humanitats i les ciències referides a la vila de Salt.

Premi de novel·la. Opta a aquest premi quasevol novel·la editada entre l’1 de gener i el 31 de desembre de 2008 en català per un autor en actiu, a proposta dels saltencs i saltenques, els clubs de lectura i els usuaris de les Biblioteques Públiques, mitjançant votació en butlletes que es repartiran a les biblioteques públiques de les comarques gironines i en el web de la Biblioteca Pública de Salt.

Premi de recerca. Poden optar a aquest premi tots els treballs de recerca de l’àmbit de les humanitats o de les ciències relacionats amb el municipi de Salt que hagin estat realitzats per alumnes de segon de batxillerat d’un IES de les comarques gironines durant el curs escolar 2006-2007 ó 2007-2008 i que hagin obtingut una qualificació igual o major a 8 que s’haurà d’acreditar mitjançant expedient escolar. Els treballs han de ser originals, en català i que no hagin estat premiats en cap altre concurs.

El lliurament dels premis tindrà lloc durant l’any 2009.

Consulteu les bases i voteu pel premi de novel·la per participar al sorteig d’un lot de llibres!

Més informació i formulari per enviar el vot:

Vota! Clica aquí.

Bases dels premis

Més informació: aquí

diumenge, 8 de març de 2009

Llei del cinema



Personalment no hi estic massa d'acord amb la necessitat de fer lleis per a tot però sembla que en aquest país de pandereta en el que vivim, si no hi ha una llei que ens obliga a fer alguna cosa no la fem i per això la gent quan entra en un lloc no saluda ni es treu la gorra o si et dóna un cop no et demana perdó. Tot i això, encara que la llei ens obligui, hi ha moltes coses que no es fan. Aquesta és la cultura que ens han deixat en herència 40 anys de repressió.

Per tant no sé si es bo o no tenir una llei del cinema, crec que el que seria bo, seria no haver de fer una llei per poder anar al cinema i veure una pel·lícula doblada al meu idioma. Per tant, si no hi ha més remei, ja em sembla correcte aquesta llei.

Sí, vull anar al cinema i veure les pel·lícules amb la meva llengua com passa a qualsevol altre país i no vull, perquè estic cansat de fer-ho, d'haver de demanar perdó per ser català i parlar amb català. Sí, vull cinema en català, vull cinema en versió original subtitulada al català. I a qui no li agradi que s'hi foti fulles, per no dir coses més grosses. I que no em vinguin aquells a dir "és que perdrem diners... és que la gent no vol el català al cinema... és que les majors ens menjaran... és que..."

Ja n'hi ha prou d'haver de baixar el cap per voler que se'ns respecti la nostra cultura, ja n'hi ha prou de demanar perdó per ser catalans! I si no ho volen o els pica, que es rasquin o ens expulsin d'Espanya, que segur que ens anirà prou bé.

Desapareix l'Arxiu Historic de la ciutat de Colonia


Fotos www.elpais.es

La noticia, de per si, ja és prou greu com per tenir un major cobertura però en aquest país nostre, sembla que la cultura no val un rabe. Però les 9 persones que han desaparegut sota les runes tampoc mereixen alguna cosa més que una petita noticia en la secció de cultura dels diaris? No ho entenc, la veritat. Intento buscar per internet què ha passat amb aquelles 9 persones i no trobo res, les notícies més fresques són del dia 4 en que la policia alemanya havia reduit el nombre de desapareguts de 9 a 5, tot i que les xifres varien d'una noticia a l'altre.

L'accident, per dir-ho d'alguna manera, ja és prou greu per la pèrdua de vides humanes però en aquest cas ho és també per la pérdua de tota la documentació que hi havia a l'arxiu:més de 65 mil documents, alguns de més de mil anys d'antiguitat, 104 mil plànols, 50 mil cartells, mig milió de fotografies originals i fons únics i insustituibles, com el de Böll, amb més de sis mil manuscrits. En total 18 quilómetres d'estanteries plenes de documentació històrica.

L'edifici es va ensorrar dimarts per causes que es desconeixen, diuen que unes obres del metro van influir però la veritat és que els arxivers es queixaven de feia temps de la falta de manteniment i de les preocupants esquerdes que havien aparegut a l'edifici. Ningú els va fer cas i dimarts van tenir el temps just per sortir corrents de l'Arxiu quan aquest va començar a queixar-se i tremolar perillosament fins que es va ensorrar totalment emportant-se un edifici veí on hi havia les víctimes.



Això demostra el poc interés que hi ha des de les altes esferes polítiques pels arxius, pel seu manteniment i modernització. I si això ha passat a Alemanya, què pot passar en el nostre país on el despreci a la cultura és molt més descarat? No vull ni pensar-ho. De moment ja tenim a tota la professió d'arxivers ben esvalotada i és que no hi ha per menys.

Potser que els polítics es posin les piles perquè ara, a part de la pérdua irreversible de documents únics, els que es puguin rescatar, la seva recuperació serà molt més cara que si, d'un principi, s'haguessin fet les coses bé.

California



No és la darrera novel·la d'Eduardo Mendicutti però sí la darrera que he llegit d'ell i he de dir que, com totes les seves novel·les, m'ha divertit, entretingut, emocionat i agradat a parts iguals.

He de dir, però, que tinc preferència per Medicutti des de que vaig llegir "Los novios búlgaros" y una entrevista que li van fer no sé a quin diari. Des de llavors segueixo les seves col·laboracions a diferents mitjans de comunicació, excepte a El Mundo, que no entenc com pot escriure allà, tot i que ho aplaudeixo pel fet de que ja té mèrit fer-ho amb la seva pluma tan afilada. Però no és d'això de que tracta aquest post, sinó del llibre.

California ens explica la història de Carlos, àlies Charly des de que va a passar unes vacances a Los Àngeles l'any 1974 fins que té 55 anys i, en teoria, ha refet la seva vida. D'aquesta manera el llibre està dividit en dues parts: la primera és l'estada a California i la segona quan ja gran, viu a Madrid i és un alt executiu.

Carlos viu a l'inrevés, és a dir, quan és jove no li importen les idees ni si Franco és viu o mort, només té al cap viure i passar-ho bé, el millor posible, coneixer nois i tirar-se'ls i lluir-se i participar en pel·lícules porno i tot el que faci falta per ser feliç i viure com a ell li agrada, tot i que sempre procura no fer mal a la gent que l'estima perquè en el fons és un nen molt innocent.

Ara bé, quan ja és gran i executiu d'una important empresa, s'adona que ha de lliutar per les injusticies del món i que, aquestes, no estan tan lluny com creu, les té a la mateixa empresa i a casa seva, tot i que havia estat incapaç de veure-les a causa del seu egoisme i decideix actuar, encara que hagi de pagar un preu massa alt, però aquest preu, al final serà la seva llibertat, és a dir, el poder tornar a ser ell mateix, en definitiva, poder viure.

California



No és la darrera novel·la d'Eduardo Mendicutti però sí la darrera que he llegit d'ell i he de dir que, com totes les seves novel·les, m'ha divertit, entretingut, emocionat i agradat a parts iguals.

He de dir, però, que tinc preferència per Medicutti des de que vaig llegir "Los novios búlgaros" y una entrevista que li van fer no sé a quin diari. Des de llavors segueixo les seves col·laboracions a diferents mitjans de comunicació, excepte a El Mundo, que no entenc com pot escriure allà, tot i que ho aplaudeixo pel fet de que ja té mèrit fer-ho amb la seva pluma tan afilada. Però no és d'això de que tracta aquest post, sinó del llibre.

California ens explica la història de Carlos, àlies Charly des de que va a passar unes vacances a Los Àngeles l'any 1974 fins que té 55 anys i, en teoria, ha refet la seva vida. D'aquesta manera el llibre està dividit en dues parts: la primera és l'estada a California i la segona quan ja gran, viu a Madrid i és un alt executiu.

Carlos viu a l'inrevés, és a dir, quan és jove no li importen les idees ni si Franco és viu o mort, només té al cap viure i passar-ho bé, el millor posible, coneixer nois i tirar-se'ls i lluir-se i participar en pel·lícules porno i tot el que faci falta per ser feliç i viure com a ell li agrada, tot i que sempre procura no fer mal a la gent que l'estima perquè en el fons és un nen molt innocent.

Ara bé, quan ja és gran i executiu d'una important empresa, s'adona que ha de lliutar per les injusticies del món i que, aquestes, no estan tan lluny com creu, les té a la mateixa empresa i a casa seva, tot i que havia estat incapaç de veure-les a causa del seu egoisme i decideix actuar, encara que hagi de pagar un preu massa alt, però aquest preu, al final serà la seva llibertat, és a dir, el poder tornar a ser ell mateix, en definitiva, poder viure.

Premis 3 de març, la cerimònia


Photo by Pere Quero publicada a www.totsalt.cat

Èxit total i ple absolut en la cerimònia de lliurament dels Premis 3 de març de Salt. Va ser un acte emotiu, sobretot pel record de la Marcel·la Tubert cap al seu marit, en Félix, que va morir recentment, però que, de ben segur, estava al teatre al seu costat.

El discurs del director de Ràdio Salt també va estar molt bé, molt correcte, agraint a tots els que hem fet ràdio i sobretot al poble que dóna suport a la seva emissora. I el que més em va agradar va ser la proposta de futur que va fer i que passa per emetre per internet.

A part d'això, la cerimònia va ser molt austera, amb un breu espectacle de dansa de l'escola de dansa 9 Espiral de Salt que va estar molt bé. No faré comentaris sobre els discursos i el que em va semblar el protocol de la cerimònia perquè no tinc ganes de ficar-me en camisa d'onze vares.

Després de l'acte hi havia una mica de pica-pica ofert gràcies a la Marcel·la i a les Cuineres de Salt i vaig poder retrobar-me amb persones que feia temps que no veia, tot i que vaig trobar a faltar la presència d'altres amics que, per un motiu o un altre, no van poder anar-hi.

dimarts, 3 de març de 2009

Ràdio Salt, Premi 3 de març!


Logo de 1987 amb l'antiga freqüència

3 de març de 1983: Salt aconseguia la independència després de segregar-se de Girona.

3 de març de 1984: Primera emissió de la nova ràdio del poble, Ràdio Salt.

6 de febrer de 1998: Faig el meu primer programa de ràdio, amb molts nervis, molta preparació i gens ni mica d’experiència. Va ser un desastre, però de tot s’aprèn.

3 de març de 2009: Concedeixen a Ràdio Salt el Premi 3 de març, el més prestigiós de la vila, amb motiu dels seus 25 anys d’existència i com a reconeixement de la tasca realitzada durant tots aquests anys per difondre la cultura catalana i més tard com a eina d’integració dels nouvinguts i activar la vida cultural i associativa de Salt.

Com a col·laborador habitual de Ràdio Salt durant més de 10 anys, aquest premi també me’l sento una mica meu i em fa molta il·lusió.

També estic molt content que el Premi 3 de març individual hagi recaigut amb Marcel·la Tubert, una senyora amb qui hem rigut molt cada setmana quan ens trobàvem per xerrar de cinema i fèiem grans dissertacions sobre l’Aitana amb l’esperança que qualsevol dia es deixés caure per Salt.

Avui es lliuren aquests premis en el Teatre, hi esteu tots convidats a acompanyar-nos.