dimecres, 25 de febrer de 2009

Descobrint Versalles



Per circumstàncies de la vida, un dia va arribar a mi una informació dels meus avantpassats que desconeixia totalment.

Sempre he sabut que tenia un avi que va morir a l'exili durant la guerra civil però d'ell desconeixia gairebé tot, de fet, les úniques dades que en tenia era el nom, el lloc i la causa de la seva mort. I ara, gràcies a una persona que no veig des que tenia 4 o 5 anys, sé fins i tot qui eren els germans del meu avi, qui i com es deien els seus pares, fins i tot on treballava el meu besavi i l'edat en que va morir.

Un munt de dades que em donaran peu a poder fer noves investigacions, ja per la meva part, en arxius de Sant Andreu de Palomar, l'expoble i actual barri d'on és originària part de la meva família.

Però aquí no acaba tot, investigant per internet, vaig descobrir que el bar on treballava el meu besavi encara és obert i que va ser, a més, l'inspirador per el bar d'en Peris de la sèrie "El cor de la ciutat". Aquest bar i antic casino de Sant Andreu, era el Versalles, obert el 1928.



Dilluns, per qüestions de feina, vaig estar a Sant Andreu durant unes hores i, com no, no vaig poder evitar anar a veure el Versalles, entrar i fer un cafè. Va ser com entrar en un altre món, tot i les reformes a que ha estat sotmès, encara conserva cert esperit modernista i a mi em va produir una sensació estranya, com la de tornar a casa, la de tenir propers certs fantasmes familiars carregats d'història i d'històries desconegudes.

No sé, va ser inquietant i sorprenent i agradable a l'hora. Pot ser que, en part, m'ho provoqués jo mateix, però pensar que darrera d'aquella mateixa barra, fa 80 anys, el meu besavi servia cafè i vi, i que potser el meu avi hi anava a la sortida de l'escola, em va provocar una sensació molt difícil d'explicar.

divendres, 20 de febrer de 2009

Olors

A què fan olor els núvols?


Cayos (Cuba) Photo by F.Mayol

Ara ja podrem saber-ho perquè ha sortit, com a novetat d'aquest any, un ambientador per a la llar amb olor a núvols. De venda en botigues especialitzades.

Jo, que soc una mica maniàtic amb el tema de les olors, el vaig provar i em va agradar. Potser, fins i tot, me'l compraré.

dijous, 19 de febrer de 2009

Los abrazos rotos

Pedro Almodóvar atacarà de nou el 18 de març amb l'estrena de la seva nova pel·lícula que, a jutjar pel trailer presentat ahir, promet una bona dosi de drama almodovarià.

Per veure el trailer, clica en el cartell.



dimecres, 18 de febrer de 2009

Més sobre Jorge Drexler



Jorge Drexler en la intimitat. Un instante preciso, aquest és el títol suggerent del documental que es va presentar a la Sala Verdi Park el passat 5 de febrer i que es podrà tornar a veure el 20 de març a la Casa América de Barcelona. Tv3 també té previst emetre'l, però encara sense data, imagino que quan hagi acabat la seva presentació per a tots els centres culturals llatinoamericans.

El documental, dirigit per Manel Huerga, retrata l'artista uruguaià durant la gira que va fer per Catalunya l'any 2007. Les imatges del documental són "robades", segons explica el mateix Drexler, doncs a ell, posar-se davant de la càmera no li agrada gens i ha preferit que la càmera el seguexi però sense involucrar-se en la seva vida professional.

Foto by www.bcn.es

Podeu veure més informació d'aquest documental al web de l'Ajuntament de Barcelona o, si no teniu ganes de bucar-lo, ja ho he fet jo per vosaltres i només cal que cliqueu en el següent enllaç: Bcn 16:9

diumenge, 15 de febrer de 2009

On vas Salt?

Salt no és un poble, és com si fossin quatre en un, com una oferta del Carrefour: hi ha el Barri Vell, el barri de la Maçana, el Sector Centre (quin nom més lleig), el Veïnat... i si estirem encara en trobarem més: el barri dels escriptors, el Pla de Salt, Torremirona...

El Barri Vell és un poble dels d'abans, amb les seves cases de pedra plenes d'història i les veïnes que, a l'estiu, surten a prendre la fresca a la porta de casa seva amb les cadires per fer-la petar una estona.

La Maçana, tot i ser un barri, són dos, la primera fase, de cases amb jardí, i la segona construïda a finals dels 90 amb edificis i zones verdes més o menys integrades a l'entorn.

El Sector Centre és el desgavell urbanístic, el Salt més conegut però també el més lleig de tots. És el Salt de l'especulació dels anys 60: carrers estrets i edificis molt alts i de molt baixa qualitat. I el lloc d'arribada de la nova immigració.

El Veïnat és el barri industrial nascut al segle XIX arrel de l'aparició de les indústries tèxtils que necessitaven de molta mà d'obra. Tots aquests nous treballadors havien de viure prop de les fàbriques i es van començar a construir cases, totes d'un estil semblant: planta baixa més un pis i un petit jardí on tenir dues gallines, un conill i una mica d'hortet.

I en ple segle XXI neix un nou barri. Bé, de fet ja existia però l'han dotat de personalitat pròpia al anomenar-lo “el barri dels escriptors”, nom que m'encanta i que ve donat perquè tots els carrers porten noms d'escriptors catalans (Mercè Rodoreda, Martí i Pol, Salvat Papasseit, Joan Maragall, etc.). També són els anys de l'aparició del centre comercial i de les zones que l'envolten i que es fa dir Pla de Salt. És curiós que aquest lloc, el més nou, sigui també el més antic, perquè és on es va trobar una indústria lítica del neolític.

Segurament podríem trobar més Salts dins d'aquest gran Salt tan desconegut per la resta de Catalunya i que molts se n'ocupen d'intentar destruir: el parc de les Deveses, el grup Sant Cugat, el Parc Monar, la llera del riu Ter, el riu Güell i la sèquia Monar...

I d'equipaments també està força ben dotat: piscines; pavelló esportiu i centre d'alt rendiment esportiu; museu; biblioteca; centre d'arts escèniques “El Canal”; sala auditori “La Mirona” i “La Bombolla”; escola de Belles Arts; Teatre; l'Estació Jove; etc.

Salt té moltes coses: catalanitat (visca Serrallonga!), diversitat cultural, religiosa i de nacionalitats, i una història força desconeguda fins i tot pels mateixos saltencs.

Llavors, si té tantes coses bones, per què només es parla de les dolentes? Per què la gent vol marxar de Salt? Per què té tanta mala fama?

Potser ja va essent hora de reivindicar-lo, de creure que és un poble, que no ha deixat de ser-ho, que és acollidor i té coses a oferir, a pesar de la gran ciutat que té just al costat. Cal que la gent el faci seu, el descobreixi, l'estimi... Però per això calen molts esforços que no sé si ningú està interessat a fer o, si més no, molt poca gent. I és una llàstima.


divendres, 13 de febrer de 2009

dijous, 12 de febrer de 2009

La duda



Hi ha moltes coses a dir sobre aquesta pel·lícula i les trobaras totes en el meu altre blog, La Setena Mirada.

RockNrolla



La foto té truco perquè, tot i que pot semblar una escena molt dramàtica (per la sang) o de terror (per l'escenari), és una seqüéncia de persecució de les més divertides i originals que he vist en molt temps.

Si voleu saber més sobre el que penso d'aquesta pel·lícula, cliqueu sobrela foto.

dimecres, 11 de febrer de 2009

El oráculo



M'agrada en Valerio Massimo Manfredi des que el vaig descobrir amb la seva trilogia sobre Alexandre el Gran (tot i que reconec que era una mica infantiloide per ser un producte dirigit al públic adult). Des de llavors l'he recuperat sempre que he pogut i m'han agradat les seves històries en les que barreja l'arqueologia, la història i les aventures amb un toc fantàstic.

Per això quan vaig veure aquest llibre a la llibreria, em va atreure l'acció situada a Grècia i el misteri que s'endevinava llegint la contraportada. Craso error!!! Mai hauria de fer cas de les contraportades, sempre m'ho dic i no em faig mai cas a mi mateix! En fi, que el misteri tan desgarrador que prometia es queda amb un d'aquells mcmuffins del Hitchcok, és a dir, en res.

En principi l'acció és interessant, tot i que no està situada a la Grècia clàssica, sinó a la contemporània, la Grècia de la dictadura dels coronels i el fet que implica una cruenta repressió policial per 4 amics. Fins aquí la relació amb l'oracle del títol no surt enlloc, de fet ni fins al final, perquè tot seguit es converteix en una història d'assassins en sèrie venjatius amb un personatge misteriós que els va guiant i que a mig llibre ja intueixes qui és.

No explicaré res més de la història per si a algú li sembla prou interessant per endinsar-s'hi, només acabaré dient que al final m'ha deixat un regust de "no és el que m'esperava" i amb la sensació que el llibre es clou precipitadament (tot i tenir gairebé 400 pàgines) amb algunes llacunes argumentals força evidents.

El oráculo



M'agrada en Valerio Massimo Manfredi des que el vaig descobrir amb la seva trilogia sobre Alexandre el Gran (tot i que reconec que era una mica infantiloide per ser un producte dirigit al públic adult). Des de llavors l'he recuperat sempre que he pogut i m'han agradat les seves històries en les que barreja l'arqueologia, la història i les aventures amb un toc fantàstic.

Per això quan vaig veure aquest llibre a la llibreria, em va atreure l'acció situada a Grècia i el misteri que s'endevinava llegint la contraportada. Craso error!!! Mai hauria de fer cas de les contraportades, sempre m'ho dic i no em faig mai cas a mi mateix! En fi, que el misteri tan desgarrador que prometia es queda amb un d'aquells mcmuffins del Hitchcok, és a dir, en res.

En principi l'acció és interessant, tot i que no està situada a la Grècia clàssica, sinó a la contemporània, la Grècia de la dictadura dels coronels i el fet que implica una cruenta repressió policial per 4 amics. Fins aquí la relació amb l'oracle del títol no surt enlloc, de fet ni fins al final, perquè tot seguit es converteix en una història d'assassins en sèrie venjatius amb un personatge misteriós que els va guiant i que a mig llibre ja intueixes qui és.

No explicaré res més de la història per si a algú li sembla prou interessant per endinsar-s'hi, només acabaré dient que al final m'ha deixat un regust de "no és el que m'esperava" i amb la sensació que el llibre es clou precipitadament (tot i tenir gairebé 400 pàgines) amb algunes llacunes argumentals força evidents.

Mi nombre es Harvey Milk



Per accedir a Mi nombre es Harvey Milk, cliqueu aquí

divendres, 6 de febrer de 2009

Les 7 de mi mateix

Jo també creia que això dels meme ja eren història dels blogs, però es veu que no i algú se n’ha tret un més de la màniga (potser l’últim dels meme) Quina mandra! Fa temps que vaig decidir no fer-ne cap més però mira, aquest m’ha vingut bé per dos motius, perquè me’l passa la Montse des del seu mar, que ve a ser el meu també i perquè m’ha semblat que no tenia gaires normes a complir, de fet cap, només compartir 7 coses meves i, de tant en tant, va bé reflexionar sobre un mateix. Així que aquí van les 7 respostes d’examen:

7.1. Set o vuit anys deuria tenir quan vaig fer el primer escrit del que tinc memòria. Era un concurs de l'escola consistent en una redacció de tema lliure i a mi se’m va ocórrer (no sé com) fer un conte enlloc d’explicar el que havia fet el cap de setmana. Feia poc que havia vist una pel·lícula de Gozilla (les japoneses autèntiques) al cine del poble on passava els caps de setmana i em va impactar tant que en el meu conte sortia un monstre que atacava una ciutat… sí, no era gaire original l’argument després de veure la pel·lícula, però va agradar i vaig aconseguir el primer premi de la classe. Encara conservo el llibre que regalaven com a premi.


7.2. I parlant de premis. M’ha vingut al cap una medalla que em van donar a natació i que encara dec conservar també per casa. Una medalla de natació a mi!!!! I és que em feia pànic ficar-me a la piscina i veure’m envoltat de tanta aigua. Devia tenir menys de sis anys i cada cop que em portaven a la piscina, la meva mare tenia una lluita constant amb mi: m’escapava i començava a córrer per la graderia perquè no em poguessin enxampar fins que, una vegada, la meva mare va quedar xopa de cap a peus per culpa meva quan les monitores em van tirar a l’aigua al seu costat després d’amenaçar-me que la tirarien a ella si no ho feia jo abans… I al final del curs de natació encara va i em donen una medalla.


7.3. Set són els dies de la setmana i en la setmana anglosaxona el setè dia és el dissabte i un dissabte va ser el dia que vaig néixer. Va ser un vespre en que els meus pares eren al cine i es veu que la pel·lícula era tan bona que vaig tenir ganes de sortir a veure-la però la meva mare no tenia ganes de donar-me a llum al pati de butaques, així que em van dur a la clínica i em vaig perdre la pel·lícula (que mai he sabut quina era). Potser per això m'agrada tant el cinema.



7.4. Set eren els mesos que tenia el meu germà petit quan va néixer. No el vaig arribar a conéixer perquè, a les dues hores d'haver vingut a aquest món, va veure que la cosa no pintava massa bé i va decidir entornar-se'n al cor d'àngels d'on havia vingut i mirar-s'ho tot des d'una certa distància que, de vegades, és com millor es veuen les coses. Molts cops he pensat amb ell i en com hauria estat la nostra vida si l'haguessim compartit.



7.5. M'agrada que la matrícula del meu cotxe tingui un 7, és un número que m'agrada. El primer cotxe era el 1724 i el segon el 8227, per un no va ser capicua, però a mi això no m'importava perquè preferia que tingués el 7 a que fos 8228. I el meu tercer cotxe, quan me'l van donar, em va frustrar: no tenia cap set a la matrícula! Però llavors em vaig adonar que si sumes tots els números 5+9+8+3 dóna 25 i 2 + 5 és 7, per tant torno a tenir un 7 a la matrícula del cotxe.



7.6. No sé quina referència pot tenir amb el 7 però de petit era un fan del Monstre de les Galetes abans que es convertís en el monstre de les verdures per això de l'estúpida correció política. Doncs bé, segons m'expliquen, quan tenia un parell d'anys vaig decidir deixar de menjar i l'única cosa que la meva mare aconseguia que tolerés i em posés les botes, eren galetes maria.



7.7. El 27 de setembre de 1987 vaig acabar el que abans es coneixia com "mili"; el 7 de desembre de 1987 vaig començar a treballar en un banc al costat de la plaça Francesc Macià de Barcelona on m'hi vaig estar dos anys; el novembre de 1997 vaig estabilitzar-me laboralment a Salt; i el 2007 vaig viure el meu primer Sant Jordi com a escriptor a la Rambla de Girona... Sempre el 7, d'alguna manera aquest número està present a la meva vida.



I bé, fins aquí les 7 de mi. No passaré aquest meme (per cert, algú sap d'on ve aquest nom?) a ningú en concret, si algú vol agafar el relleu, és ben lliure.

dilluns, 2 de febrer de 2009

Equador



Ja estic en l'equador dels exàmens o una mica més enllà perquè de 5 n'he fet ja 3. M'he tret de sobre GDIE i TIC, dos assignatures que no són complicades però que per algú de lletres i d'història com jo, li resulten complicades d'estudiar. Les altres són de rotllo, així que es tracta d'estudiar i fer "colzes".

Dimecres toca Dret Administratiu i dilluns FIDAP... quina mania de posar sigles a tot!

L'altre dia recordava quan vaig acabar la carrera que em vaig dir: "ja no penso agafar cap llibre per estudiar, mai més!" És ben veritat que mai pots dir "d'aquesta aigua no beuré" perquè dos anys després vaig fer el postgrau de Gestió del Patrimoni i ara aquest graduat superior... Ja no tinc edat per passar el mal tràngol dels exàmens!!! O sí?

La veritat és que anar a classe cada dia i trobar-me amb els companys i prendre apunts i tot això, em fa rejovenir, sobretot quan gairebé tots els companys de classe són més joves. Encara m'ho passo bé i tot!



Fins i tot aquestes columnes tant lletges de la UAB, ja me les sento una miqueta meves!

El pal és la carretera i el viatge diari de dues hores en cotxe.