dimarts, 6 d’octubre de 2009

Quan fes els 35

Quan tenia vint anys tenia una novia formal, d'aquelles de pujar a casa, de conèixer els pares i tot això. De fet, faltava molt poc perquè establíssim un dia pel casament.

Però jo, tot i estimar-me molt aquella noia, veia que hi havia alguna cosa en mi que no acabava de quadrar i que em provocava que no estigués còmode amb ella. Fins que un dia, cansat i torturat, vaig decidir acabar amb la relació amb l'excusa tan comú de "el problema no ets tu, sinó jo" i allò de "és que necessito viure més experiències, obrir-me al món perquè m'asfixio". Naturalment ho va entendre perfectament i, intel·ligent com era, em va engegar a pastar fang ràpidament.

Però el que li havia dit era cert, no era cap excusa, em sentia asfixiat i necessitava viure unes noves experiències. Però no sabia quines, de fet no ho vaig saber fins temps després en que vaig descobrir que els meus interessos no estaven centrats en els terrenys femenins sinó més aviat, cap a uns altres tipus.



Llavors em vaig enganyar a mi mateix i em vaig dir que viuria la vida tan intensament com pogués, disfrutant-la a cada minut; que sortira amb tots els nois que tingués a abast; que treuria el cos de penes tantes vegades com pogués i que quan fes els 35 pararia, m'estabilitzaria i em casaria amb una bona noia.

El límit va passar fa anys i no em vaig casar ni vaig trobar cap bona noia (ni ganes en tenia), però tampoc vaig ser el "matador-seductor" que pretenia ser. Tot i això, ho vaig passar prou bé i vaig gaudir molt, sobretot des del moment en que em vaig deixar de tonteries i em vaig acceptar tal i com sóc i a qui no li agradés que s'ho fotés fulles i vaig començar a viure la vida conforme a com jo desitjava viure-la.

Per què explico això ara? Perquè la vida dóna moltes voltes i la rotonda és molt gran i té moltes sortides... i perquè dissabte vaig anar de casament!
ACTUALITZACIÓ IMPORTANT (07/X/2009)
NO SÓC JO QUI S'HA CASAT! Sinó el meu cosí.

19 comentaris:

Nyc ha dit...

Es curioso cómo se imagina uno cómo será la vida cuando tiene 20 años y compararlo con cómo es en realidad cuando pasa el tiempo. Y nunca sabes del todo si alguna parte de eso que imaginaste está en esto que estás viviendo ahora, transformado por los avatares del tiempo, pero de alguna manera presente

XeXu ha dit...

I no seria el casament de la teva xicota formal dels 20 anys? Això tancaria el cercle considerablement.

Però bé, com que imaginar com estarem en un futur és sempre fer volar coloms, el més important és que valoris si el que has viscut t'ha omplert i t'ha fet sentir bé. Si estàs content amb la vida que has tingut, la resta són ximpleries. Això sí, els 35 ja no tornaran, però segur que hi vas passar de puntetes per no acomplir el que t'havies autopromès. Lladre.

Striper ha dit...

Mai se sap el cami que agafaras a una rotonda, pero, segur que porta algun lloc, i de vegades vla vida es mes per les casualitats que per la planificació.

nimue ha dit...

a la primera part del post: buf.

a la segona: que guaiiii! no seràs tu qui s'ha casat! ;)

George Guinness ha dit...

Ostres, tu! Tal i com ho has redactat, dones a entendre que t'has casat. A veure, aclareix-nos aquest punt, que em sembla que més d'un s'ha quedat amb el "Moltes felicitats!" entre les dents i amb por de clavar la pota, jo entre ells.

Eli ha dit...

No importa las vueltas que haya que dar ni las veces que tengamos que plantarnos para volver a empezar.
Lo que realmente importa es aceptarnos tal cual somos y vivir en consecuencia. Es la única manera de seguir hacia la felicidad y la plenitud.
Y si no llega a los 35, pues llegará a los 36...
Un abrazo!

Júlia ha dit...

Per sort, vius en una època en la qual pots triar entre opcions diferents, de vegades em fa angúnia pensar en com era la vida no fa massa anys, quan coses com una separació matrimonial, un fill il·legítim o l'homosexualitat provocaven veritables tragèdies personals i no tenien altre solució que el secret, la doble vida o la marginació social,en això no es pot dir que no s'hagi millorat, en el nostre context social, és clar, que no a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou.

Júlia ha dit...

Per cert, podies posara una foto menys gaitòpica, que si hi ha algun noi normalet admirador teu es pot sentir marginat...

elur ha dit...

ostres... jo als 35 m'imaginava gran i ja pots comptar!

d'això... l'ocellaire que em volies presentar, no es deu pas assemblar al de la foto, no? és que a mi tan ben fets i posats no m'agraden ben gota! :P

"sobretot des del moment en que em vaig deixar de tonteries i em vaig acceptar tal i com sóc i a qui no li agradés que s'ho fotés fulles i vaig començar a viure la vida conforme a com jo desitjava viure-la."
M'encanta!!!

una abraçada!

Ferran ha dit...

És curiós, eh?, la pel·lícula que ens muntem en la (post)adolescència, i la realitat on vivim anys després. Jo també vaig passar per la fase de: em casaré ("òbviament" amb una dona), tindré fills, una vida "standard" i blablabla...
Als 42, la meva vida és bastant diferent de com l'havia imaginat; m'hi sento força bé, en aquesta pell. Com tu dius, la clau rau en ser el més coherent possible.

Una abraçada.

Belén ha dit...

Cómo es la educación, verdad? creemos que lo que hay que hacer es lo correcto, menos mal que te diste cuenta y ahora eres tu

Besicos, precioso!

P.D y menos mal que has puesto la actualización, que ya te iba a felicitar! jajajajajja

Striper ha dit...

Jo havia entes que et rondava per el cap casar-te.

Funcionario's blog ha dit...

A mí ya me pareciste un poco gay en la cena, y no te lo tomes a mal, pero no me molestó porque te aceptabas como tal.

Ya ves, yo soy feo y me acepto tal cual soy.

No se obliga a nadie a que esté a tu lado, pero si quiere estar, lo mínimo es pedirle que te acepte con tus cosas buenas y malas.

El otro día me enviaron un vídeo sobre una mujer que da un discurso en un funeral, y lo que más recordaba de su marido era que se tiraba pedos en la cama, que eructaba, que tenía barriga... Ella concluía: "Le quería por esos pequeños defectos,que para mí eran maravillosos".

Y es que la vida sería muy aburrida si todos fuésemos "perfectos".

Un saludo y muchas felicidades por la boda (la de tu primo, me refiero).

Arare ha dit...

Fa anys vaig anar a un casament entre un profe de matemàtiques i el seu company, però llavors no se li podia dir casament perquè encara no estava feta la llei.

No m'hauria estranyat que qui es casava fossis tu, de fet, estava a punt de donar-te l'enhorabona. Te la dono igualment, però, per haver decidit que a qui no li agradi la teva vida, que s'hi foti fulles!

Una fortíssima abraçada!

Jordi ha dit...

Quan mes ferms ens posem en els nostres plans i afirmacions futuristes mes en evidència ens posa la vida que potser es menys circular del que creiem mes aviat és un desert de dunes canviants on un dia et lleves i el paisatge ha canviat completament tot i ser la mateixa sorra i en aquest panorama nomès els fills del vent saben la direcció que pendrà el camí.
M'alegro de llegir-te anys desprès de trobar-te a tu mateix noi de les portades de llibres amb nens d'ulls tristos.

Anònim ha dit...

que curiós és... jo també em vaig plantejar-me la data dels 35 com a punt i apart... tot i que al revés... ja que els 20 anys no vaig ser capaç dir-li aquella noia que no em casava perque no era ben bé allò el que m'agradava i em vaig dir que els 35 ja li diria. Van arribar els 35 i si que em vaig enrecordar que tenia que dir-li alguna cosa... però ja no estavem sols... els nens també estaven allà...

Bé, siguem sincers... molts dies abans dels 35 i molts dies després dels 35, quan veia fotos com la que has penjat pensava que alguna cosa tenia que dir-me, dir-li i dir-ho.

Els anys anaran passant i la motxilla cada cop pesa més i entras en aquella rotonda, que comentés, plena de sortides diferents i no tens pautes per saber quina agafar i no saps a qui demanar-li consell... Però un dia, i sense pensar-t'ho massa agafes un camí... potser un camí equivocat... però almenys m'ha servit per dir-m'ho i dir-li... em resta dir-ho.

Met ha dit...

Jo sóc especialista en planificar-me la vida... així em puc permetre el luxe d'anar improvisant... que de fet és el que sempre faig. Em salto les normes que jo mateix em poso... Sóc un garbuix amb potes.

M'agrada això de la rotonda... pensa que quan agafes un camí, a vegades n'hi ha una altra que et permet retrocedir i agafar una alatra direcció per si t'has equivocat. llàstima que no tinguem el GPS des de petits per saber quins són els camins que no cal tombar i guanyar temps per a nosaltres i la nostra felicitat.

Enhorabona al teu cosí si creu que ha agafat el trencant correcte, i a tu per haver girat quan calia.

Jo ja vaig prendre una autopista fa uns quants anys, ara sembla que passo per una zona que té algun bony i estic suspesant si cal resasfaltar-la i aturar-me en una àrea de servei, per saber si a la sortida 35 segueixo recte o surto de la via.

Deric ha dit...

és ben curiós que amb un post com aquest s'hagin fet tants bons comentaris per part vostre! m'encanta i m'anima a fer més entrades així... quan estigui preparat.

bajoqueta ha dit...

Ai pequeño saltamontes... com se te va passar pel cap planificar tan la vida! jajaja.

Segur que has vist que és molt millor anar fent i que surtigue lo que surtigue no?

Espero que et continues acceptant tal i com ets, i deixa estar a la resta de la gent :) I sense anar de boda també se pot viure ;)