El piano


Photo by Deric

A vegades, algunes tardes de tardor quan el sol és a punt de pondre's a l'horitzó i emplena el cel de colors càlids i a fora fa fred, aixeco la tapa del piano, li trec la pols, agafo una partitura senzilla i romàntica i em regalo un concert íntim i privat.

Entrada inspirada per l'Elur

Comentaris

Josep ( abans Anònim ) ha dit…
José Luis de Vilallonga , l' escriptor i aristòcrata madrileny podia semblar que era espantosament frívol però no ho era gens. Era un home de món i la gent de món , si en alguna cosa destaquen és en la visíó rica , oberta i relativa dels costums socials i morals .
Evidentment no el vaig conèixer personalment però li he llegit uns quants llibres .
Tant ell com el seu germà , el Baró de Maldà , eren deliciosament jazzístics . Ara ja són morts .

Tot i que sovint parlava d' una etapa de la història ja ben tancada i d' un sector social que tampoc era tant egoïsta com la gent pensa , era perfectament conscient que la vida tira sempre endavant . Dèric , ja saps qué vull dir .

D' ell he après a saber tancar , encara que sigui amb dolor , etapes vitals .

Sovint era una mica repetitiu i molt irònic . Es va guanyar , evidentment , els enemics a dotzenes .

Però en un dels seus llibres , i ara no em preguntis en quin , va escriure un pensament , una idea, aforisme si voleu , que trobo que és d' enorme validesa . Era la següent :

"LA NOSTALGIA ES UN ERROR" .

Recordes que l' altre dia parlava del necessari instint de supervivència ?

Tanca el piano . Mira "Priscila, Reina del desierto" . Convé riure i és un bon antídot a la manca de llum de finals del mes d' octubre .
Striper ha dit…
No estic del tot d`'acord amb Josep , anonim de tant en tant no be malanent un xic de nostalgia.
nimue ha dit…
jo també estic en contra de la nostalgia i a favor de Pryscilla! però de totes maneres m'encantaria sentir-te tocar el piano! muaks!
neus ha dit…
doncs jo no hi veig la nostàlgia per enlloc en aquest post... ha de ser fantàstic poder-se regalar un concert de piano!
Un petonàs, artista!
Anònim ha dit…
Que bonic, jo avans tenia una veina que tocaba el piano la mare hem va pillar un dia a l'escala escoltanla i hem deisava pasar de tant en tant, meravellos
Eli ha dit…
Yo tampoco estoy de acuerdo con evitar la nostalgia y mucho menos con que regalarse un concierto íntimo coincidente con la puesta de sol lo sea. Al contrario, me parece un privilegio regalarse algo asi.
Besos
Eva ha dit…
Quina sort!! Poder gaudir de la música en estat íntim i privat i produida per un mateix...
Salut!!!
Anònim ha dit…
Deric yo creo que en ese momento tu nostalgia era más bien añoranza y para eso lo único positivo es pensar en lo que tenemos y lanzarnos y ser felices,sin miedos
que la vida es muy bonita.
Yo he pasado por etapas malas,pero siempre he mirado para adelante y soy muy feliz,aunque tambien tengo mis momentos más intimos y como tú me gusta en esas tardes de invierno (no tocar el piano porque no sé) sino estar relajado leyendo un buen libro.
Que gozada hubiese sido poder oir
esa partitura, en ese momento de la puesta de sol .
Jordicine ha dit…
Ara si que m'has deixat parat, DERIC. Et felicito per aquestes sessions privades. Una abraçada.