dimecres, 31 de desembre de 2008

Barrufem una festa?



- Ei nois!!!! Barrufem una gran festa?



- Què ha dit?
- Si volem barrufar una festa?
- Una festa? Per què? Què celebrem?
- Que avui comencem un any nou.
- Un any nou? I serà millor que el 2008?
- Segur que sí! N'estic convençut.
- I cantarem?



- Cantarem i ballarem i barrufarem i ens divertirem.
- Què bé! Jo vull barrufar a la festa!!!! M'hi barrufes?
- I és clar que sí! Tots esteu barrufats a la festa!



- Ei! He dit tots!!!! Més barrufets!
- Què bé! Correu, barrufem ràpid a la festa de cap d'any!



- Així m'agrada! Ben ple de barrufets i barrufetes!!!



- I nosaltres, i nosaltres? També podem anar a la gran barrufafesta?
- Sí, vosaltres també. Anem-hi tots!
- BON ANY NOOOOOOOOOU!!!!

diumenge, 28 de desembre de 2008

M'han regalat un lloro

El tió, que sempre està a l'aguait del que m'agrada o necessito, aquest any s'ha portat molt bé i com sap que ara viatjo molt i que conduir i parlar pel mòbil no està gens bé (que jo no ho faig, eh!), doncs m'ha cagat un Mans Lliures Parrot.



Ja tinc ganes de tenir-lo instal·lat al cotxe i estrenar-lo!

Bé, sí, ho confesso, la cagadeta del tió va donar més de si i hem va portar més cosetes: una cartera que em feia falta, calerons, una tauleta, i el que em va fer més gràcia de tot:


dilluns, 22 de desembre de 2008

Els nadals al Palau



Hi havia un temps que els nadals tenien lloc en un petit poble amb el majestuós nom de Palau que tenia un castell en runes on els nena anaven a jugar a cavallers i princeses i on passaven mil i una aventures entre les parets de pedra plenes de misteris.

Els nadals a Palau eres feliços pels nens: feia fred i, de vegades, fins i tot nevava, i als vespres s'encenia la llar de foc i els pares explicaven rondalles a la vora del foc mentre es coïen unes patates al caliu i els nens s'imaginaven que vivien aquelles històries fantàstiques.



Llavors arribava la nit de Nadal i apareixia el tronc del tió i mentre tota la família sopava, ell els observava atent, esperant l'hora de posar-se a treballar. Els nens gairebé ni podien sopar de nerviosos com estaven, mirant contínuament de reüll la cara alegre del tió.


Finalment el sopar s'acabava, apareixien els torrons i passaven al costat de la llar de foc on s'esperava pacientment el tió.

De cop un "Patapam!" feia córrer els nens cap a les seves habitacions per amagar-se fins que els pares els cridaven per a que tornessin al menjador. Llavors donant copets al cul del tió amb un pal, cantaven una cançó:

"Caga tió, caga tió, que si no cagues et donaré un cop de bastó!" Pam! Pam! Pam!

Sota la manta que tapava el cul del tió apareixien, per art de màgia (perquè us asseguro que abans de picar-lo no hi havia res sota la manta!), un munt de regals i llaminadures per a tota la família. I tots gaudien molt dels regals fins que es feia l'hora d'anar a dormir.

Pel matí el tió ja havia desaparegut fins el següent any però els nens el cercaven per tot arreu: pel menjador, per la llar de foc apagada, pels troncs amuntegats per cremar, pel jardí, amb els abrics ben cordats, pel voltant de l'arbre de Nadal guarnit, però enlloc hi era: havia desaparegut totalment. Però no tenien temps de preocupar-se perquè el pare els cridava per anunciar-los l'arribada dels avis i sortien corrents a rebre'ls i omplir-los de petons.

I poc a poc la casa s'omplia d'oncles i tietes, de cosins i de cosines i jugaven tot el dia i menjaven torrons i dolços i tenien algun regal més i no volien que s'acabés el dia, de tan feliços com eren.

Ara aquell poble anomenat Palau ja no existeix, s'ha convertit en una petita ciutat. I el castell ja no està en runes, l'han restaurat i transformat en un museu. I la casa amb jardí amb un arbre de Nadal guarnit i una calenta llar de foc, ha desaparegut en les boires del temps, però sempre quedarà el record d'aquells nadals viscuts des de la innocència de la infància perduda.

No tornaran aquests nadals, però cada 24 de desembre, un bri d'esperança fa renéixer el nen que un dia s'amagava a l'habitació mentre esperava que al tió se li passés la vergonya de fer les seves "coses" al mig del menjador.

A TOTS ELS QUE NO DEIXEM DE SER NENS: BONES FESTES!!!



dimarts, 16 de desembre de 2008

Venècia em fa un regal


Palau Ducal inundat. Photo by F.Mayol ©

L'últim dia passat a Venècia va ser el del meu aniversari. M'agrada passar-lo en un lloc especial (Paris, Granada, Bilbao...) i aquest any, va ser la ciutat de l'amor i dels canals qui havia de fer-me d'amfitriona.

Les altres vegades que hi havia estat van ser a l'estiu i pels carnavals, per tant, l'havia vist plena de turistes amb "calces" curtes i plena de gent disfressada d'època, però mai l'havia vist inundada.

Vam arribar a la ciutat set dies després que l'aigua inundés un 99% de la seva superfície en la que va representar la pujada d'aigua més alta dels darrers 22 anys, i ja estava totalment recuperada. "L'aqua alta" és una molèstia molt gran pels venecians que veuen carrers impracticables, comerços tancats, transport públic tallat, haver de caminar pel cim de passeres estretes que, de vegades, no porten enlloc i haver de calçar-se unes botes d'aigua com si tots els venecians anessin a pescar al mateix temps, mentre en una bosseta porten les sabates que han de dur mentre són a la feina. Sí, ja hi estan acostumats, però això no treu que els emprenyi força.


Plaça Sant Marc. Photo by F.Mayol ©

Doncs bé, el dia del meu aniversari, Venècia em va regalar la visió d'una ciutat amb "aqua alta". Però es va comportar bé perquè les aigües només van pujar mig metre i aquesta alçada, que és suficient per inundar els barris més baixos, no causar gaires maldecaps als venecians, mentre que als turistes ens proporciona una imatge de postal ben curiosa i romàntica.

A més, plovia, i diuen que si entres o surts de Venècia plovent vol dir que hi tornaràs. A mi se'm va complir.

diumenge, 14 de desembre de 2008

Passejant per Venècia


Venècia. Dia 1. Photo by F.Mayol ©

Passar quatre dies a Venècia és com passar quatre dies en uns altres temps, quan en el món es vivia d'una forma diferent i més si tens la sort de poder gaudir d'ella amb pocs turistes, com ens va passar a nosaltres (el fred, la boira, l'aqua alta i els dies laborables van ajudar molt).

Aquesta era la tercera vegada que hi anava a Venècia i cada cop he trobat una ciutat diferent: Venècia és única però mai és igual. I cada cop em pregunto el mateix: què té Venècia? La resposta és clara: tot i res.

Res, perquè no és una ciutat amb museus, llocs d'oci, grans monuments, etc. I tot perquè en ella mateixa és un gran museu.

Però no era això el que m'interessava d'ella aquest cop, sinó viure-la, passejar pels seus carrers i "campi" i veure la vida quotidiana de la seva gent. I és clar, prendre quatre notes per un possible futur llibre.

Com es pot apreciar a la foto, la boira i el fred no ens han deixat en cap moment. Fa un fred humit molt intens que es fica dins dels óssos per no deixar-te en tot el dia, només anant-hi ben calçat i amb uns bons mitjons, pots fer-hi front. Crec que és més important l'abric dels peus que del cos perquè la humitat entra del terra moll per la sola de les sabates i puja lentament fins al cap. Jo hi anava bé calçat però també ben abrigat de cos, amb gorro, bufanda i guants i vaig aconseguir no passar gaire fred, només una miqueta, lo just.

La boira comença a envair la ciutat a primera hora de la tarda, ve de la llacuna i es fica pel gran canal i després pels altres "rio", carrers i "campi" i no et deixa veure ni tres passes per davant del teu nas. És perillós, sobretot pels carrerons estrets que acaben de sobte en un "rio". Això i el fet que es fa de nit molt aviat, cap a les 16:30 h, les hores de foscor són molt llargues. L'últim dia, però, la boira no ens va abandonar en cap moment des que vam sortir al carrer a les 8 del matí, suposo que ens volia acompanyar per fer l'aqua alta que hi havia com més atractiva.

dissabte, 6 de desembre de 2008

Venècia

He tingut un regal d'aniversari avançat



i és clar, com no, ara he d'anar a Venècia a comprovar si aquestes passejades són certes o no. I també comprovar si l'aqua alta ja s'ha tornat aqua baixa.

Venècia m'espera per poder celebrar el meu aniversari com cal!

dijous, 4 de desembre de 2008

Dietari 92


Imatge: www.smart-kit.com

L'atenció és l'aplicació de la ment a un objecte. La primera condició per pensar bé és atendre bé.

Jaume Balmes

dimarts, 2 de desembre de 2008

Claude Lévi-Strauss



Divendres passat, 28 de novembre, es va celebrar el centenari del naixement de l'antropòleg Claude Lévi-Strauss i en el país veí, França, li van retre un homenatge inauguran oficialment el teatre que porta el seu nom en el Museu du Quai Branly dedicat a l'art primitiu.

El museu va rebre infinitat de visitants (l'entrada era gratuïa) i les llibreries de París s'han omplert de novetats relacionades amb el centenari d'aquest magnífic antropòleg, així com la reedició d'algunes de les seves millors obres Saudades do Brasil (Plon) i Tristes Tropiques.

Tot i això el senyor Lévi-Strauss ha renegat d'aquest homenatge perquè afirma que amb actes d'aquest tipus, el que esperen és que la "palmi aviat perquè a la seva edat l'únic camí possible és cap a la decadència absoluta". Sàbies i lúcides paraules les seves, per ser un home en plena decadència, com diu ell.

Jo vaig conéixer l'obra de Claude Lévi-Strauss durant la carrera, en una assignatura que portava per nom "Antropologia dels pobles primitius" i em va semblar molt interessant tot i que aquesta assignatura no era de la meva especialitat. Recordo que quan va sortir el seu nom per primer cop a la classe vaig pensar:

"Deu ser el fundador de la marca dels pantalons?" Naturalment la resposta era no, bàsicament perquè aquest senyor es dedicava a altres menesters que dissenyar pantalons i que és gran, però no tant com per ser el creador dels famosos Levi's.

Promocionant "Un Salt al món"

Avui en el programa:



de la



I dins de l'apartat dedicat als blogs, el blog del dia era ni més ni menys que aquest que esteu llegint i m'han entrevistat per explicar una mica quina és la filosofia, del blog, el temps que li dedico, els comentaris, els posts... Ha estat molt interessant i agradable, a la vegada que inesperat.

dilluns, 1 de desembre de 2008

Dietari 91



A les demandes justes s'ha d'accedir amb eficaç silenci.

Dante Alighieri

1 de desembre, Dia Mundial de la Sida: Dediquem un dia per lluitar en contra d'aquesta malaltia que s'estén imparablement en silenci i conscienciar a tota la societat per potenciar les mesures de prevenció. Perquè la sida encara està viva i continua essent una malaltia mortal. No ens relaxem!