divendres, 31 d’octubre de 2008

Dies de Fires


La Fageda d'en Jordà. Photo by F.Mayol ©

Aquests dies de Fires estan essent bastant estranys i no és pel vent, el fred o la pluja. No sé, són sensacions estranyes influenciades pels darrers esdeveniments de la meva vida, per d'altres nous que afecten a gent propera i, en certa manera, estimada i també perquè el gruix dels meus amics es troba a milers de quilòmetres amb un immens oceà que ens separa.

Del primer, ja se sap, amb els estudis estic molt ocupat, sort que m'he agafat dos dies de festa i tinc un llarg pont.

Del segon, espero que quedi amb un ensurt desagradable però sense més repercussions.

Del tercer ja falta poc per tornar-los a tenir aquí. És ben estrany quan la major part dels teus amics se'n va de viatge i saps que són feliços i que estan gaudint d'allò més, no pots evitar sentir una mena de nostàlgia i encara que es rebin puntualment uns emails que expliquen les seves fantàstiques aventures al País de l'Eterna Primavera, els trobes a faltar molt. Sort que aviat ja tornaran i tornarem a fer de les nostres.

Potser és la tardor, el mal temps, que em fa estar nostàlgic.

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Dietari 90


Catedral de La Havana, 2007. Photo by Frederic Mayol®

La vida té un costat ombrívol i un altre de brillant. De nosaltres depèn l'elecció.

S. Smiles

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Sacrificis necessaris


Photo by F.Mayol ©

Pelar cebes és una feina que em fa acabar amb els ulls ben vermells i que em piquin tant que no els puc ni obrir i que em caiguin uns bons llagrimons.

Doncs bé, pelava una ceba com la de la foto amb els ulls gairebé tancats quan he pensat amb el màster que estic fent (perdó, ara en diuen "graduat superior") i amb els sacrificis que això m'ha comportat. Alguns no han estat gaire traumàtics, d'altres una mica més. Per exemple, he hagut de deixar temporalment la coral i la ràdio. No diré quin dels dos m'ha costat més, però sí que la vida i/o les meves costums han hagut de sofrir una transformació important i és que treballar de 8 a 3 a Salt (Gironès) i de 4 a 9 del vespre haver d'anar a Bellaterra quatre cops per setmana, altera la vida i els costums de qualsevol persona, a part de no deixar gaire temps lliure.

Només fa 1 mes que vaig començar les classes i encara m'estic habituant a aquest nou ritme, em costarà, ho sé, però ho aconseguiré. Tot sigui per una feina (i un sou) millor. Això sí, tinc la fortuna que la feina que faig ara m'agrada, per això aquest esforç suplementari.

dissabte, 25 d’octubre de 2008

Fragments II


Cargol turc. Photo by F.Mayol ©

Sóc un cargol
No sóc bové
No em volen ni per ficar-me a l'olla
Tot anirà bé!

divendres, 24 d’octubre de 2008

"Selva de Tenebres" © serà una realitat


Selva de Guatemala. Tikal. Photo by F.Mayol ©

"Selva de Tenebres"© serà aviat una realitat! No sé quan sortirà definitivament al carrer, aniré informant puntualment de tot el seu procés. De moment només puc dir que el contracte amb l'editorial ja està signat, ara només depèn d'ells. Si fos per mi demà mateix ja estaria editat i aniria a fer companyia al seu germà gran "L'aniversari robat" que està molt solet.

De què va?

Una família se'n va a l'Índia a buscar una nena que han adoptat però quan arriben s'assabenten que ha estat segrestada. El germà i l'oncle de la nena decideixen posar-se mans a l'obra i anar darrera dels segrestadors a través d'una selva inhòspita on s'hauran d'enfrontar a bèsties salvatges i a un terrible grup de mercenaris que tenen terroritzada tota una ciutat, si volen rescatar a la petita. Però no estaran sols, pel camí faran uns amics fantàstics amb qui compartiran aquestes aventures.

Perill, misteri, aventura, acció, baralles, trets, incendis, amistat... de tot això i més està formada la nova novel·la "Selva de tenebres"© .

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Turquia, dia 13, 14 i 15

Dia 13

Dia gris i plujós. A les 9 del matí, després d'esmorzar a l'hotel el típic esmorzar turc (ou dur, cogombre, tomàquet, formatge i olives), hem agafat el cotxe per fer els 190 quilòmetres que ens quedaven fins a Bursa on havien de tornar el Fiat Altea llogat. Bursa és una ciutat de gairebé 2 milions d'habitants bastant caòtica i ens ha costat una mica trobar l'agència d'Avis. Finalment, després de donar voltes per tota la ciutat durant una hora, l'hem trobat i hem tornat el cotxe.


L'autobus al ferry cami d'Istanbul. Photo by Frederic Mayol ©

De Bursa havíem d'agafar un autobús que ens portés fins a Istanbul i hem agafat el primer que sortia direcció a la capital. Ens hem equivocat perquè havíem d'haver preguntat quin era el que arribava primer, no el que sortia primer, perquè la línia que hem agafat, la Yalova, dóna més voltes que el 29 per acabar agafant un ferry, fer un salt pel mar i continuar ruta fent un parell de parades fins arribar a la terminal d'Istanbul gairebé 5 hores més tard.


Ferry. Photo by Frederic Mayol ©

Arribar al mateix hotel d'Istanbul és com una mena de descans, d'estar a lloc segur i conegut, Istanbul ens ha fet sentir una mica com el retorn a casa, sentir-nos còmodes. No ens hi hem estat gaire estona a l'habitació, hem sortit de seguida, aprofitant que no plovia, per anar a donar un volt fins Santa Sofia i la Mesquita Blava, sopar, mirar botigues i comprar algun souvenir.

Istanbul continua de celebracions per la fi del Ramadà que és d'aquí un parell de dies, i és plena de color, de vida i de gent pel carrer de festa, també és cert que avui és dissabte i ajuda a aquest ambient, a que les botigues siguin obertes fins tard i que el carrer estigui ple de parades de venda de tot tipus de productes.

Dia 14

El dia s'ha llevat terrible, molt gris i plujós, ha estat plovent tota la nit. Ara són les 8 del matí i no sé què podrem fer avui per Istanbul amb aquesta pluja. Per la tele hem vist que abans d'ahir la tempesta a la ciutat va ser molt forta, va tirar a terra arbres molt grans i, pel que sembla, també el minaret d'una mesquita que, al ser divendres i estar plena de gent, va provocar diversos ferits de consideració. No ho he acabat d'entendre, era la tele turca i només he pogut veure les imatges, el rètol d'Istanbul i deduir què ha passat.

Quan hem sortit ja plovia poc després de la tempesta d'aquesta nit i s'ha anat aclarint fins que ha sortit un sol radiant i nosaltres carregats amb jersei, jaqueta i canguro, i el sol era calent. S'ha mantingut força estona, cap a un parell o tres d'hores i després s'ha tornat a tapar però ja no ha plogut més fins a l'hora de dinar que ha caigut un ruixadet fort de curta durada que ens ha enganxat just quan dinàvem en un restaurant d'Istiklal Caddesi.

Hem decidit anar al costat asiàtic d'Istanbul amb el ferry i així passar prop de la Torre de Leandro situada en un illot a 100 metres de la costa i que servia de duana i peatge en el passat pels vaixells que travessaven el Bòsfor.


Torre Leandro. Photo by Frederic Mayol ©

La veritat és que el costat asiàtic, si més no Uskudar, no es diferencia gaire de l'europeu, potser més nou i arran de mar, més luxós. Hi hem estat poca estona, hem caminat a prop del mar, hem vist la Torre des de la costa, després una mesquita i un mercat.

Al tornar a Europa hem pujat amb el funicular pel Tünel a principi del pont Gàlata fins més amunt de la torre Gàlata. Aquest túnel és del segle XIX, no gaire llarg però es veu que va ser un dels primers del món, abans fins i tot que el metro de Paris, que travessava la ciutat per sota.(...)


Estació del Tünel. Photo by Frederic Mayol ©

(...) Hem entrat a un Hamam, el Çemberlitas, a que ens fessin una bona repassada per tot el cos. No hem agafat ni la tarifa bàsica ni la més cara i la veritat és que van tan per feina que sembla que vagin a prou fet. Primer de tot ens han portat a un quartet on ens hem despullat i posat per la cintura la tovallola típica que no recordo quin nom té. Després ens han fet passar a la zona de bany, una sala de marbre circular amb llucernaris al sostre i tot de fonts al voltant per anar-te ruixant aigua fresca. La sala ve a ser una sauna al centre de la qual hi ha una gran superfície circular de marbre calent on et fan estirar durant un quart d'hora perquè et relaxis i cremis toxines. Després un home m'ha cridat, m'ha fet estirar a sobre del marbre on era ell i m'ha començat a fer un massatge a lo bèstia per tot el cos que m'ha fet cridar tota l'estona del mal sobtat que em feia i de lo animal que era, seguidament m'ha rentat amb escuma de sabó i m'ha passat un guà de cri per treure tot rastre de brutícia.


Tovalloles del Hamam. Photo by Frederic Mayol ©

Després m'ha fet passar a una altra sala on m'ha banyat tirant-me aigua per sobre, m'ha tornat a ensabonar i m'ha tornat a fer massatge per braços, cames i finalment m'ha regirat el coll d'un costat i l'altre que em semblava que m'anava a arrencar el cap i m'he sentit espetegar totes les vèrtebres, seguidament m'ha tornat a aclarar i m'ha dit que ja em podia dutxar. Tot plegat potser he estat mitja hora però m'ha semblat molt més, tot i que he sortit amb la sensació que trobava a faltar alguna cosa més, que era pobre, una mica timo, encara que el senyor m'ha tret la rigidesa que tenia al coll de fa temps i el mal als bessons de les cames. He sortit com nou però forçat cansat. En definitiva, que hem sortit més cansats que quan hem entrat i sense relaxar-nos gaire.

Això ja s'acaba. Snif!

Dia 15

Últim dia! A les 15:15 h. surt l'avió però encara tenim temps de fer moltes coses. Hem anat a la Mesquita Blava per acomiadar-nos i fer les darreres fotos que, com feia només 15 minuts que havien obert, estava molt tranquil·la.


Catifa d'entrada a la Mesquita Blava. Photo by Frederic Mayol ©

Al sortir hem passat per Santa Sofia i després hem enfilat el camí cap a l'hotel amb molt calma, passant pel Gran Basar per fer alguna darrera compra. (...)

Una mica abans de les quatre de la tarda, amb més de tres quarts d'hora de retard, hem pujat a l'avió i ens hem enlairat de l'aeroport Atatürk d'Istanbul destí Barcelona. Darrera queden quinze dies molt intensos de veure moltíssimes coses, algunes molt interessants, d'altres no tant, però totes ens han aportat alguna cosa al nostre esperit. No sé si alguna vegada tornaré a aquest país, me'n vaig amb una sensació estranya, contradictòria, i no sé explicar per què. Sí que m'ha agradat Turquia però no sé si tornaria a venir, potser a Istanbul sí, potser a la Capadòcia també, potser a la costa de l'Egeu també, potser en llocs puntuals sí, però en conjunt no. No sé com explicar-ho. Perquè si dic que tornaria a tots aquests llocs és com dir que tornaria a tot Turquia perquè són, precisament, gairebé tots els llocs que hem visitat. Però no ho faria amb un conjunt, com ara, si no per separat, és a dir, a la Capadòcia, a Istanbul o a l'Egeu, en tres viatges diferents... i no crec que torni tres cops més a Turquia. Encara que mai se sap.

El vol ha durat 3 hores en les que només vèiem núvols fins que finalment s'ha distingit el skyline de Barcelona, tan conegut i estimat, i hem aterrat.

El viatge s'ha acabat.


Darrera foto. Catifa Mesquita Blava. Photo by Frederic Mayol ©

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Què fem malament?



Divendres, en ocasió d'anar a veure "Vicky, Cristina, Barcelona" vaig tenir l'oportunitat d'escoltar un altre episodi desagradable i, en aquesta ocasió, a Girona.

Estava esperant per comprar l'entrada al cine i arriba una parella a mirar-se la cartellera, la noia estudiava les pel·lícules decidint quina veure quan el noi va i deixa anar aquesta perla:

"Vamos a ver la que quieras menos esta (la Vicky) en catalán"

Me'ls vaig mirar per si eren estrangers i no m'ho van semblar pas.

La cosa no passaria d'aquí si no fos que aquest passat setembre vaig escoltar dues converses idèntiques a l'Fnac. Una per part de dues noietes de no més de 14 anys, (estudiants, anàven amb carpetes i motxilla) en que una li deia a l'altre mentre buscaven un llibre concret:

"En catalán no, que es un rollo"

L'altre conversa escoltada també a l'Fnac dos minuts després d'aquesta; un home li diu a una dona mentre ella mirava el llibre de Gordon "El Celler":

"no lo compres en catalán que si no no puedo leerlo"

I després surt aquell, el "Yoyas", dient per la tele que el castellà està tan perseguit ara a Catalunya com el català durant l'època de Franco!

Què està passant? Què estem fent malament? Ara no podem donar-li les culpes a la política anticatalana del PP. Ara, potser, la culpa és nostra, dels propis catalans.

Vicky Cristina Barcelona

Després d'un mes i mig, per fi he tornat a anar al cinema. Si voleu saber la meva opinió sobre aquesta pel·lícula, cliqueu en el cartell.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Turquia, dia 11 i 12

Dia 11

Això de tenir cotxe i no haver de dependre d'horaris és un petit luxe.(...) Milet, ciutat del matemàtic Tales, està com gairebé tots els jaciments arqueològics turcs: sense excavar ni restaurar i et pots passejar tranquil·lament per allà on vols. El més espectacular de la ciutat és el magnífic i enorme teatre que té i on des de dalt, es tenen unes vistes immillorables del que era la ciutat i de l'antiga línia de la costa que està ara molt llunyana.


Milet, teatre. Photo by Frederic Mayol ©

Prieme, situada a l'altre extrem de la desapareguda badia, era més petita que Milet però està molt millor conservada i pots fer-te una bona idea de com era un ciutat grega. El més espectacular és el temple d'Atenea situat a l'Acròpolis, un petit teatre i una enorme salamandra negre que estava prenent el sol tan tranquil·la a sobre d'una pedra.


Temple d'Atenea, Prieme. Photo by Frederic Mayol ©

La més espectacular de totes aquestes ciutats és Efesos, la més ben conservada i excavada, que no restaurada, perquè té uns horribles pegats de formigó per tot arreu. Tot i el formigó, els milers de turistes i les tanques de ferro, la ciutat és magnífica i podria dir sense temor a equivocar-me gaire, que després de Pompeia, és la que millor es conserva i et dóna una millor idea d'estar en mig d'una autèntica ciutat romana en ple segle I. Caminar per les seves avingudes, amb l'empedrat original amb les marques de les rodes dels milers de carros que la van trepitjar i envoltat de columnes que acompanyen el teu pas, és un luxe.

El teatre és molt gran però no massa bonic, era més espectacular el de Milet o el de Hieràpolis. Però la façana de la biblioteca de Cels és magnífica, increïble (i més perquè m'han cridat l'atenció per pujar-me on no devia).


Biblioteca de Cels, Efesos. Photo by Frederic Mayol ©

Després hem fet ruta travessant l'enorme ciutat d'Izmir (2,8 milions d'habitants) i hem parat en un supermercat DIA (igual que els d'Espanya) on hem comprat per sopar i capricis diversos. Cap al tard hem arribat a la ciutat de Bergama, l'antiga Pèrgam. Hem fet nit a la pensió Gobi on ens ha rebut el Sr. Gobi, un vellet molt amable que parla un anglès impecable.

Dia 12

El senyor Gobi, l'amo de la pensió és un home entranyable, d'una edat força avançada porta ell sol la pensió i tracte els hostes com a fills seus, de ben segur que de quedar-nos uns dies més ens adoptaria. Però havíem de continuar la ruta i avui ens esperava un dia ple d'emocions. (...)
L'antiga ciutat de Pèrgam val molt la pena: el temple de Trajà té unes quantes columnes en peu, és gran i maco. El teatre està a la falda de la muntanya, gairebé penjat, molt més alt que ample, ofereix unes vistes de tota la comarca impressionants i espectaculars. De fet tota l'Akrópolis de Pèrgam és espectacular perquè està al cim d'una muntanya, no d'un turó, s'han de fer 5 km en cotxe per arribar-hi des del peu. Aquí també hi ha l'Altar de Zeus, si més no la base perquè els relleus se'ls van endur els alemanys a finals del segle XIX i el que queda no dóna ni per fer-se una idea de com era l'edifici. De totes maneres, amb les muralles penjades al buit, tota la imatge de la ciutat és espectacular.


Pèrgam, teatre. Photo by Frederic Mayol ©

(...)Assos està situat en una costa força salvatge, de grans acantilats i molt verge encara, davant mateix, a pocs quilòmetres i ben visible, hi ha l'illa de Lesbos, de Grècia. Té una petita església reconvertida en mesquita d'època bizantina que encara conserva un crismó al dintell de la porta. El poble d'Assos encara avui dia està habitat, la gent viu en les cases dels antics grecs, petites, de pedra, que s'han anat conservant de generació en generació i en tot el poble no hi ha cap edifici nou. Fa un efecte estrany, com estar passejant per un poble medieval però que saps que la seva estructura és originalment grega. A pocs quilòmetres muntanya avall hi ha l'antic port, encara en funcionament, amb cases també de pedra gris.

Després de dinar i de fer molts quilòmetres de carretera, hem arribat a Troia, per mi, la raó d'aquest viatge. Sé que les ruïnes no són gran cosa i que són bastant caòtiques pel merder que va muntar l'Schlieman al fer les primeres excavacions. Es conserven forces talls de muralla, cases, algun temple, l'odeó i poca cosa més, tot força barrejat d'èpoques i és difícil trobar la Troia VIIa, la d'Homer. Però hi és.


Troia, rasa feta per Schlieman. Photo by Frederic Mayol ©

Al entrar al recinte el primer que trobes és la caseta originària que feien servir els excavadors, ara amb informacions sobre el jaciment. I una reproducció força imaginativa, irreal i gens encertada del que podria haver estat el cavall de Troia amb el qual els aqueus van entrar, saquejar i conquerir la ciutat del rei Príam per arrancar l'Helena de mans del fill de Príam, Paris.


Troia, reproducció del cavall. Photo by Frederic Mayol ©

Sí, potser aquest cavall és una turistada més i les ruïnes no són gran cosa però jo m'he emocionat al saber-me en els escenaris reals de la guerra més famosa de tots els temps relatada en un dels millors llibres de la història, La Ilíada, de veure els mateixos paisatges i racons per on van caminar i viure Hèctor, Paris, Aquil·les, Patroclo, Ulisses i tants noms mítics que hi van ser en aquest mateix lloc fa més de tres mil anys. Per qui hagi llegit i estimi La Ilíada i L'Odissea com jo, estar en aquesta ciutat produeix una sensació de plenitud brutal, tant, que gairebé em poso a plorar de l'emoció de trepitjar aquests carrers i tocar les seves pedres. No hauria marxat mai de Troia!!! (...)


Rampa d'accès a Troia. Photo by Frederic Mayol ©

Volíem avançar camí cap a Bursa, doncs demà hem de tornar el cotxe i encara faltava bastant per arribar. Però se'ns ha fet de nit i plovia i finalment hem parat a mig camí, a Biga, una ciutat que no surt ni a les guies, però pel que hem vist, és una ciutat coquetona, sense un centre històric important però sí comercial i ple de vida. Hi ha moltes botigues i algunes de força maques. L'hotel (només hi ha 2) està bé, es diu Sahin, l'habitació és gran, neta i amb lavabo, l'únic inconvenient de l'hotel és que està just al costat d'una mesquita i que a les 5 del matí ja ens despertarà amb l'avís a la primera oració del dia.

Turquia, dia 9 i 10


Pamukkale. Photo by Frederic Mayol ©

No val la pena quedar-se a dormir a Pamukkale, amb una visita de màxim un dia ja hi ha prou. Les famoses formacions calcàries en forma de piscina, són en una porció molt petita i, a més, gairebé no hi ha aigua i no et deixen accedir, només pots remullar-te d'aigua termal en un canaló i en les piscines artificials de ciment que han fet però on l'aigua ja és freda.

És una cosa curiosa, però, aquesta muntanya tan blanca a causa de la cal de l'aigua, les piscines naturals i l'aigua termal, però és una llàstima que s'estiguin assecant, a l'igual que els centenars de russos que envaeixen el lloc amb les seves panxes a l'aire i elles amb banyadors i minibiquinis de coloraines fent poses de model per fer-se una foto.


Pamukkale. Photo by Frederic Mayol ©

A dalt de la muntanya estan també les ruïnes de la ciutat d'Hieràpolis: una immensa ciutat que va saber aprofitar els beneficis de l'aigua termal per créixer. La llàstima és que encara està pràcticament tota per excavar. Visible només hi ha el teatre, que és espectacular, i la resta està enterrada.


Hieràpolis. Photo by Frederic Mayol ©

En aquest lloc hi ha també la pitjor turistada que he vist mai: una piscina artificial d'aigua termal situada al bell mig de l'antiga àgora de la ciutat. La piscina és plena de ruïnes, columnes i frisos al fons de l'aigua i també d'escandalosos russos que paguen encantats per banyar-se entre ruïnes.


Hieràpolis. Photo by Frederic Mayol ©

En total una llàstima, el que podria ser un poble termal amb una formació calcària natural ben curiosa i les ruïnes d'una espectacular ciutat, queda reduït a un esperpèntic espectacle mal administrat i conservat. De bon grat no ens quedaríem a dormir i continuaríem viatge.

Demà agafem el bus cap a Bodrum, ja a la costa de l'Egeu. Suposo que el canvi tornarà a ser espectacular com el viscut d'Istanbul a Capadòcia i a Pamukkale.

Dia 10

Avui ha estat un dia que podríem qualificar de pas. Al matí ens hem llevat molt aviat per poder agafar el primer autobus cap a Bodrum on hem arribat a migdia i hem anat directament a llogar el cotxe per anar cap a la costa.

Bodrum l'hem visitat poc, tampoc té massa perquè és una població molt turística, de costa, on es veu que hi ha molts diners, m'ha recordat una mica, en petita escala, a Marbella.

Bodrum és l'antiga Halicarnàs, la ciutat que va veure néixer a Herodot, el pare de la Història i escriptor de “Els 9 llibres de la Història”. També és el lloc del famós mausoleu, el Mausoleu d'Halicarnàs, la tomba de Mausolo, del que no queda res més que unes poques pedres que una expedició sueca va posar en ordre seguint el perímetre per a fer-se una idea de la immensitat d'una de les 7 meravelles del món antic. Actualment al lloc on es trobava hi ha un castell medieval.


Bodrum, Herodotos. Photo by Frederic Mayol ©

Després hem agafat el cotxe i hem anat fins a Didim o Didima, una ciutat molt gran de la costa que l'únic interessant que té és el temple d'Apol·lo, el tercer oracle més gran de tota la Grècia antiga. És espectacular tot i estar en runes i tenir només 3 columnes en peu, però es veu perfectament el podi, les escales i les 10 columnes de l'entrada. Com gairebé tot a Turquia, l'estat de conservació i museització del jaciment és lamentable i el tenen gairebé oblidat i arraconat en un extrem de la ciutat sense fer-li cas, de fet ja costa arribar-hi perquè no està gaire indicat.


Oracle de Didima. Photo by Frederic Mayol ©

Ens quedem a dormir a Didim, a la zona de la platja que es diu Altinkum, una mena de Lloret o Platja d'Aro a la turca. Espantós.

dissabte, 18 d’octubre de 2008

Turquia, dia 7 i 8

Avui hem fet l'excursió organitzada. Anàvem en un petit shuttle de 15 places que semblava una petita ONU: hi havia dues parells d'Austràlia, dos nois d'Estats Units, una francesa, dues espanyoles de Galícia, un japonès, un coreà i dos matrimonis més anglesos o americans. Com gairebé tots eren anglesos, la guia parlava en anglès i m'he cansat molt per l'esforç d'haver d'estar pendent contínuament del que deia per no perdrem res o despistar-me a l'hora de quedar en l'hora i lloc i poder parlar amb els companys d'excursió. És esgotador haver d'estar pendent de cada paraula per no perdre el fil del discurs.

Hem visitat la ciutat subterrània de Derinkuyu. És una ciutat enorme on vivia la gent en temps de guerra i que tancaven hermèticament sense possibilitat d'obrir-se des de l'exterior, podien viure 10 mil persones allà, a una profunditat que va dels 40 als 80 metres en varis nivells i on hi havia església, escola, vivendes, graners, sales comuns, etc. La veritat és que és impressionant i una mica claustrofòbica perquè s'ha d'entrar per llargs túnels d'un metre d'alt i estrets que només permeten el pas d'una persona.


Ciutat de Derinkuyu. Photo by Frederic Mayol ©

(...)El monestir de Seline és interessantíssim, tot i visitar-lo sota la pluja però que no ha impedit copsar la grandesa d'aquest monestir excavat a la roca aprofitant coves i galeries. De fora no, perquè no hi ha cap tipus de decoració, però un cop ets a dins ben bé podria semblar-se que ets a Petra, Jordània.


Monestir de Seline. Photo by Frederic Mayol ©

Hem fet migues amb el japonès, un estudiant universitari que porta viatjant 5 mesos i encara li queden 2 més per anar a Bulgària i arribar-se fins Barcelona i Madrid.

Quan hem tornat a Göreme ja no hem fet gaire res més, a part de comprar el bitllet d'autobus cap a Pamukkale per demà al vespre, sopar en el mateix lloc que ahir, fer algunes compres i passejar una mica perquè ja havia deixat de ploure.

Dia 8

El museu de Göreme a l'aire lliure és molt interessant pel paisatge i per les esglésies amb frescos que es poden visitar. Tota la zona funcionava com un monestir on diversos grups de monjos tenien la seva església, el seu refectori, cuina, magatzems i habitacions, sembla ser que s'ajuntaven en grups de 50 monjos. El problema més gran que té aquest museu són els ramats de turistes que van en grup organitzat i obstaculitzen les entrades i sortides de les esglésies més importants i amb frescos més interessants.


Göreme, museu. Photo by Frederic Mayol ©

Al sortir del museu hem fet una mica de trekking per diferents valls: Sword Valley no és gaire gran però és molt interessant per les formes que agafen les roques i perquè hi ha una zona que és com un poblat, són diferents xemeneies situades en cercle amb coves que havien estat habitades, també hi ha un parell o tres d'esglésies que encara tenen rastres de frescos amb pintures interessants que estan allà abandonades i que si no es preserven, es perdran sense remei. Algunes de les zones d'habitació també tenen restes de pintura, sobretot de figures geomètriques resseguint finestres i portes, algunes en color vermell, d'altres en blanc i negre. És una petita vall fantàstica amb restes i formacions espectaculars. M'ha encantat.


Sword Valley. Photo by Frederic Mayol ©

Zime Valley passa per un riu al mig de formacions rocoses bastant altes. Després de caminar una estona hem vist una cova a dalt de la paret de roca per on es pujava per una escala de mà de ferro i m'hi he enfilat. No era cap església, tot i que també tenia algunes pintures, era més aviat com un refugi amb túnels que s'endinsaven cap a l'interior de la muntanya i que no he fet pel perill que comporta i perquè no portava cap llanterna. Aquests túnels es podien tancar hermèticament, com la ciutat subterrània, amb una gran roca circular que encaixava amb la paret. M'he ficat una mica, no gaire i he trobat un túnel que acabava a un parell de metres de terra en una mena de forat al terra del túnel i he saltat sense pensar gaire en què em podria fer mal, he caigut bé però he anat a petar de cul a terra sobre un matoll que per sort no era d'aquests d'espines que tan abunden per la regió.

Hem canviat de vall tirant pel dret per no haver de tornar a la carretera principal i hem hagut d'escalar una mica, cosa que ha estat més difícil que no ens pensàvem perquè el terra era molt tou i ens enfonsàvem i se m'han mig trencat les sabates.

Però ha valgut la pena perquè la següent era la Love Valley, dita així per les formes fàl·liques de les roques. En total hem caminat gairebé 5 hores.

Love Valley. Photo by Frederic Mayol ©

Al vespre hem anat a buscar l'autobus per anar cap a Pamukkale. Tenim per davant tota una altra llarga nit d'autobus.

Dietari 89


(Foto: Trinidad, Cuba 2007. Autor: Frederic Mayol ®)

Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix.

L.A. Sèneca

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Turquia, dia 5 i 6

Per fer un recorregut pel Bòsfor el millor és agafar el transport públic fins a Anadolu Kavagi que passa pels pobles més emblemàtics. És un ferry de línia que aprofiten els turistes perquè fa el recorregut complert i dura més i va més lluny que els recorreguts amb barques privades. Durant el trajecte es poden contemplar les mansions que encara queden de l'època otomana a la riba del Bòsfor, tot i que, de les mansions de fusta, ja en queda poca cosa o gairebé res a causa dels nombrosos incendis. Sí que hi ha, en canvi, els palaus dels sultans o dels diferents potentats que es van fer com a residències d'estiu. També es passa per algun poblet que és zona d'estiueig i on viuen gent de diners perquè es veuen unes cases espectaculars.


Antiga mansió de fusta del Bòsfor. Photo by Frederic Mayol ©

En arribar a Anadolu Kavagi has d'esperar unes tres hores fins que torna a sortir el ferry i pots aprofitar per pujar (una forta pendent) al castell i contemplar el lloc just on acaba el Bòsfor i comença el mar Negre, que de negre no té res, sinó d'un blau turquesa fosc. Les vistes són espectaculars. Però en el poble no hi ha gairebé res més a fer perquè és molt petit i de seguida està vist, per tant l'única opció que queda es ficar-se en un dels molts restaurants que hi ha, el que et sembli menys turístic, i dinar.


Entrada al mar Negre.
Photo by Frederic Mayol
©

Una cosa curiosa que he vist aquests dies són els gossos. Orhan Pamuk es queixava en el seu llibre que grups de gossos invadien la ciutat i del control que es va intentar fer i que no es va aconseguir. És cert. Es veuen molts gossos però sembla que els tenen censats: porten una espantosa i enorme una tira de plàstic, vermella o groga, amb un número grapada a l'orella, fan una mica de llàstima amb aquell tros de plàstic que li forada l'orella, segur que els molesta. M'hi he fixat que els gossos que passeja la gent, és a dir, els domèstics, (que no hi ha gaires), no porten aquesta marca.

Després del recorregut pel Bòsfor, com encara ens faltava un parell d'hores per anar a buscar l'autobus, hem aprofitat per visitar un altre cop el Gran Basar a donar un volt, mirar i no comprar res. El Gran Basar d'Istanbul és enorme, en el centre hi ha el que es coneix com el vell basar on l'estructura és de totxana, de passadissos estrets, nets i conservats, amb botiguetes de fusta, totes iguals, res a veure amb altres basar de països àrabs o, fins i tot, amb el Basar de les Espècies. La part més nova està decorada amb motius de geomètrics i florals de vius colors i és de carrers pavimentats, amples i agradable de passejar perquè els venedors no t'agobien.

Quan ha sigut l'hora hem anat a agafar l'autobus en una parada de busos que semblava un descampat al mig d'una carretera fosca i solitària i hem posat rumb a la Capadòcia o com diuen aquí Kapadokia.

Dia 6

La nit passada a l'autobus ha estat terrible i no perquè hagi estat incòmode o perquè l'autocar fos vell, al contrari, és perquè ha estat molt llarga i pesada: hem sortit a les 8 del vespre i arribàvem a Nevsehir a les 8 del matí i a sobre hem hagut de canviar de bus i mentre esperàvem ens han volgut vendre, tant sí com no, unes excursions per la Capadòcia que finalment, per sort, hem pogut rebutjar.

Al final hem arribat a destí, a Göreme, cap a les 10 del matí i el primer que hem fet ha estat buscar habitació, que ha estat fàcil i hem trobat una pensió agradable, la Bed Rock, i hem pres una reparadora dutxa.

Quan ja estàvem frescos, canviats i refets, hem sortit a fer un volt pel poble de Göreme que és fantàstic: està en plena Capadòcia, al vell mig i tot ell està envoltat de les famoses xemeneies. Està com en una vall i solcat de xemeneies que ara, en la seva majoria, són pensions i hotels. És un poble turístic però en aquesta època de l'any és molt agradable. Sembla un poble d'un altre planeta amb totes aquestes immenses estructures de pedra habitades, també podria semblar un quadre surrealista d'un pintor sonat.


Göreme. Photo by Frederic Mayol ©

A la tarda hem llogat un cotxe i hem fet una molt interessant excursió per tots els pobles del voltant: hem vist paisatges fantàstics, esglésies en coves amb frescos magnífics, pobles d'una bellesa fantasmal, plens de xemeneies o xemeneies de les fades o fins tot unes estructures de roca de desenes de metres d'alt que es van servir com a castells.


Xemeneies de les fades. Photo by Frederic Mayol ©

A Turquia li falta molt encara per poder adonar-se de l'enorme potencial que té, no valoren el seu passat, el seu llegat històric. Per exemple, hem anat a la ciutat d'Avanos i allà es poden veure com les cases es fan aprofitant estructures de milers d'anys amb arcades i relleus. En altre poble, Urgüp, hi ha un acantilat ple de cases prehistòriques excavades a la roca i està abandonat, sense excavar, i ocupades per la gent més pobre de la ciutat. Quan vulguin recuperar el llegat històric amb un bon projecte arqueològic no es podrà perquè s'haurà perdut tot, no quedarà res, només els vestigis del que un dia hi va haver, i el problema en part és pel turisme insaciable però també per ells que no ho preserven com haurien de fer-ho.


Urgüp. Photo by Frederic Mayol ©

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Turquia, dia 4

Al matí hem agafat un ferri pel Corn d'Or fins gairebé el final per visitar Eyüp, el tercer lloc més sagrat de l'islamisme, una mesquita on hi ha una sala on està enterrat l'adalid de Mahoma. Realment impressiona molt veure tanta gent passar per davant del taüt resant amb una devoció molt gran i com surten per la porta sense donar-li en cap moment l'esquena. Es respira un misticisme intens, tant que fins i tot tu mateix, sense saber qui era aquest senyor, et posaries a resar. Ningú no ens ha dit res i ens han deixat entrar sense cap problema però notes com et miren estranyats i comenten coses entre ells perquè, de fet, aquí no hi ha més turistes que nosaltres dos. També és curiós que gairebé tot són dones.


Dones a l'entrada d'Eyüp. Photo by Frederic Mayol ©
(...)

Més tard hem passejat pels barris de Fener i Balat, uns antics suburbis avui molt degradats i on encara es poden veure les autèntiques cases de fusta otomanes, avui en molt mal estat però encara habitades. En aquests barris hi ha l'església de Chora amb mosaics bizantins d'una gran bellesa i prop del mar hi ha una altra església feta tota de ferro que va ser fossa a Viena, desmuntada i traslladada a Istanbul on va ser muntada de nou. És un edifici tot curiós, de ferro ja rovellat.


Barri de Balat. Photo by Frederic Mayol ©

Fins a la tarda a darrera hora, no hem començat a vislumbrar l'amabilitat turca de que tan parla la gent. Fins ara ens havíem trobat males cares però no pel fet ser turistes, si no perquè sembla que quan entres a una botiga els molestes pel fet que els fas treballar. Quan hem comprat els bitllets de bus per anar a la Capadocia hem entrat primer en una agència de viatges que gairebé no ens han fotut ni cas i, tot i saber que el preu és el mateix a totes les agències, no els hi he volgut comprar i he marxat. A la segona ja ha estat una mica millor però tampoc per tirar coets. I això per no parlar de l'Oficina de Turisme on no fan cap esforç per ser amables i que entenguis la resposta a la pregunta que els hi has fet: et deixen anar la gran parrafada en el seu anglès amb accent turc que no hi ha qui entengui i es queden tan amples.
(...)

Per sopar hem anat als voltants de la Mesquita Blava on hi ha una gran fira de restaurants i xiringuitos varis on ofereixen menjar. Al capvespre, els restaurants de la fira i els jardins que l'envolten, comencen a omplir-se de gent. En els restaurants asseguts a les taules, amb els plats preparats i esperant. I a la gespa, grups de dones, d'homes i de jovent, fent el gran pícnic, escampant una gran quantitat de menjar per sobre d'una manta i esperant. Llavors cap a quarts de vuit, quan el sol ja es pon, sona el cant de l'Iman des de la mesquita anunciant que ja es pot menjar i tothom es tira desesperat al menjar i es fa un silenci gairebé absolut i llavors t'adones del xivarri que hi havia segons abans i mires la gent i els veus a tots menjant amb gana després d'haver passat un dia de desdejuni i ningú parla, tots estan concentrats amb el menjar. Poca estona després, amb l'estómac ple i els plats buits, torna el brogit de veus.


Fira del Ramazan. Photo by Frederic Mayol ©

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Turquia, dia 3

El dia s'ha llevat núvol però cap al migdia s'ha aixecat bé, ha sortit el sol i ha fet calor, però menys que ahir.

El matí l'hem passat el palau de Topkapi, l'antiga residència dels sultans otomans. És un palau enorme. Està format per un conjunt d'edificis contruits en diferents èpoques i per diferents sultans i cada un d'ells tenia una funció pròpia, com per exemple, l'Harem, la zona de recepció, els jardins públics o la residència privada del sultà on ningú hi podia tenir accés més que ell i pocs més. Val molt la pena de visitar per la sumtuositat, el luxe, els jardins, els rajols i les obres d'art, així com la part museística on es conserven peces de gran valor.


Palau Topkapi. Photo by Frederic Mayol ©

Quan hem sortit del palau ja era migdia i hem anat a dinar. He menjat sopa de llenties, boníssima.

Després hem anat al barri de Taksim, a l'altre costat del Corn d'Or, encara part europea i moderna. De la plaça Taksim hem anat baixant a peu per Istiklal Caddesi, un dels carrers comercials més importants de la ciutat i per on encara circula un tramvia de fusta antic. En aquest carrer podem trobar les millors botigues de la ciutat i la vida turca diària, hi ha pocs turistes.


Istiklal Caddesi. Photo by Frederic Mayol ©

Abans d'arribar al mar, hem parat a veure la Torre Gàlata, un dels pocs restes que queden de la muralla dels genovesos. No sembla gaire alta però un cop ets a dalt de tot impressiona molt: hi ha un balconet molt estret que dóna la volta a la torre i té una barana bastant baixa. Total que he pagat per pujar i no he pogut sortir al balcó perquè només de posar el peu a fora m'ha entrat un vertígen terrible, em feia ben bé l'efecte que havía de caure. M'he perdut una panoràmica impressionant de 360º a Istanbul. En fi, coses de la por.


Torre Gàlata. Photo by Frederic Mayol ©

A la torre hem tingut un moment de tensió quan una dona (no diré de quina comunitat autònoma espanyola) ens ha preguntat si érem espanyols, li hem contestat que catalans i ella, tota ofesa, ha dit: "doncs, això, espanyols". El que menys ganes tenia en aquell moment que estava pendent de si sortia al balcó o no, era embrancar-me amb una discusió nacionalista amb una dona espanyolista al mig d'Istanbul.

(...)Estem cansats, Istanbul és una ciutat immensa, plena de turons, de pujades i baixades, i la fem tota caminant, podríem agafar l'autobus o el tramvia, un taxi, un dolmus o fins i tot el metro, que hi ha, però caminar, trepitjat tots i cada un dels carrers és la millor manera de conèixer una ciutat.

A la nit ha començat a fer molt de vent, llampegar i ploure amb força, hem tingut sort que quan ha començat ja érem molt a prop de l'hotel i ens hem mullat molt poc. És emprenyat però millor que faci fred i plogui a la nit que no de dies.

dissabte, 11 d’octubre de 2008

Turquia, dia 2

Istanbul és la ciutat que busca el seu lloc en aquest món, la ciutat que no sap si està a orient o a occident.


(1ª foto feta a Turquia. Gran Basar) Photo by Frederic Mayol ©

En el primer contacte amb la ciutat vas molt despistat. No saps ben bé on ets ni et situes en el mapa de cap de les maneres, fins i tot no hi havia manera d'entendre on està la Istanbul europea i on l'asiàtica, finalment hem entès que és el Corn d'Or i què el Bòsfor i el mar de Màrmara.


Santa Sofia. Photo by Frederic Mayol
©

Els turcs parlen un anglès terrible, és pràcticament com si ho fessin en turc per l'accent tant tancat que tenen, de totes maneres tots els que treballen de cara al turisme el dominen a a perfecció. (...) Hem parlat una estona amb un cambrer que volia que ens quedessim a sopar en el seu restaurant. Un personatge curiós. El primer que m'ha preguntat, com sempre, era d'on sóc, després m'ha dit que ell és kurd, que si ho coneixia i li he dit que sí, que sóc català i els kurds i els catalans hem tingut problemàtiques comuns en quant a la repressió de la cultura. Després s'ha interessat per on anàvem de Turquia i què faríem. I ha preguntat que per què els holandesos i els alemanys van a la costa anatólica i els espanyols a Istanbul. Ni idea, l'únic que se m'ha ocurregut ha estat dir-li que nosaltres ja tenim la platja mediterrània i ells no i que potser per això (...) Després, com no, ens ha convidat a quedar-nos a sopar al seu restaurant, oferta que hem declinat, perquè era aviat i perquè la carta era a base de peix i no precisament econòmic.


Restaurant del pont Gàlata. Photo by Frederic Mayol ©

Al final hem sopat en un dels restaurants que hi ha sota el pont Gàlata, en el Corn d'Or, és un lloc turístic però la primera nit és normal fer el turista.

El sopar ens ha costat 34 YTL (lires turques), a un canvi de 1,77€, 19€ en total.

Pont Gàlata. Photo by Frederic Mayol ©

El primer dia senser a la ciutat ha estat bàsicament dedicat a visitar els monuments més emblemàtics: Gran Basar, Santa Sofia, Cisterna de la Basilica, Mesquita Blava, Petita Santa Sofia, Bòsfor i Gàlata.

(...) una de les coses més interessants ha estat la Cisterna de la Basílica perquè és un dels escenaris (encara que situat a Londres) on passa una de les escenes del meu L'aniversari robat. És com entrar en un altre món, amb el degoteig constant de l'aigua, els peixos, la il·luminació ataronjada, la música suau i el silenci amb que està la gent mentre la visita, podria ser ben bé un lloc espiritual i l'escenari perfecte per una novel·la sencera.


Cisterna de la Basílica. Photo by Frederic Mayol ©

Santa Sofia també està bé però no sé si és perquè està en obres i hi ha una gran bastida al mig, però m'ha impressionat menys del que m'esperava, i això que aquest és un dels monuments que tota la meva vida había tingut ganes de visitar. Potser és degut a que ara és un museu i no funciona com a mesquita ni com a esglèsia. La Mesquita Blava és diferent per aquest mateix motiu, perquè encara està en funcionament i té un to més de religiositat i espiritualitat, amb unes catifes immenses de color vermell, toves i suaus, unes grans làmpades que pengen del sostre i arriben gairebé a terra que sembla que les puguis tocar i rajols de tons blancs i blaus que amb la llum que entra per les vidrieres li donen un toc blavós de misteri.

De totes maneres és un plaer fer aquestes visites sense anar a toc de pito d'un guia i poder-te estar l'estona que vulguis i disfrutar-ho com vulguis, encara que et surtin les entrades un pèl més cares.

divendres, 10 d’octubre de 2008

Exercici de diari: Turquia, dia 1

He titulat així el post perquè això és exactament el que vull fer: penjar extractes del diari que vaig escriure del viatge a Turquia, d'aquesta manera el tindré passat a l'ordinador. Però abans de començar vull aclarir que sí que em va agradar Turquia (potser en l'anterior post no em vaig explicar bé) i m'ho vaig passar molt bé però no em va entusiasmar com altres països que he visitat.


Photo by Frederic Mayol
©

Dit això, comença el diari en si:

"Comença el viatge a Turquia. Sortim a les vuit del vespre, poc més d'una hora de retard, però ja se sap què passa amb els vols xarter: han d'esperar-se per tenir pista, sempre són els últims per poder disposar d'una.

L'avió de la companyia Onuair va ple, no és gran però té tres fileres de seients una mica estrets. Estem força bé situats: a la fila 17 costat passadís, a prop de l'ala i bastant endavant (penso en les estadístiques que vaig llegir al diari sobre els llocs dels avions més apropiats per sobreviure en cas d'accident i em tranquil·litzo).

El passatge és d'alló més variat: senyores soles de certa edat, bé no soles, en petits grups; parelles de noies i parelles mixtes; també grups de matrimonis d'una certa edat també. No sé si coincidim gaire amb cap d'ells perquè tots sembla que vam amb el viatge organitzat. Quan arribem segur que ens separem i millor així, veient aquest passatge me n'alegro molt de no anar en viatge organitzat. (...)

Ara que ha començat el viatge ja estic molt més animat per anar a Turquia, tot i que reconec que el llibre “Istanbul. Ciutat i records” d'Orhan Pamuk també m'hi ha ajudat molt, com la lectura de la guia del país, sobretot en els aspectes de cultura, gent i paisatges.

(...)Fa just 39 minuts que hem despegat de l'aeroport de Barcelona.

Durada vol: 2h 30'
Arribada a Istanbul 22:35h"