diumenge, 31 d’agost de 2008

El bosc dels esperits alegres

El bosc dels esperits alegres és un indret molt amagat del poble de Caldes de Malavella, de fet no crec ni que aquest sigui el seu nom, això si és que en té algun, de nom. El vaig descobrir un dia passejant la Nit, després de passar per un camí amagat.

No és fàcil arribar-hi: s'ha de passar pel parc de la Font de la Vaca, beure-hi un glop d'aigua sense tenir por de la Vaca que t'observa.

Un cop fet això, s'ha de continuar en direcció a Sant Maurici i passar pel costat de la fàbrica de tumbones i anar cap a darrera de l'edifici, allà es troba un camí que s'endinsa cap el bosc i després de caminar durant un quart d'hora i després de diversos encreuaments de camins, s'arriba a un que ja es veu diferent: els pins i els roures deixen pas a les alzines sureres i el bosc canvia d'aspecte.

Llavors et topes amb el guardià del Bosc dels Esperits Alegres i saps que has arribat. El guardià és un drac enorme i centenari que et mira amb curiositat i gravetat, pendent dels teus moviments i, segons com et vegi, et deixa entrar al bosc o no.


(Autor: Frederic Mayol ®)

A mi i a la Nit sempre ens deixat entrar perquè li regalo una mica de música, li faig una foto i l'acaricio i la Nit li fa un "bup" i ell em respon amb un somriure alegre. I m'endinso al Bosc dels Esperits Alegres.


(Autor: Frederic Mayol ®)

El bosc és misteriós, les alzines sureres agafen formes capritxoses, com esperits alegres i, de sobte, me n'adono que ens estan observant atentament. Allarguen els braços i intenten tocar-me amb un divertit joc de fet i amagar, sento que se t'apropen però quan em giro per descobrir-les, s'han convertit un altre cop en arbres quiets. Continuo caminant i de nou es mouen, corren, s'amaguen, et persegueixen, salten, es busquen, criden i riuen, i cada cop que intento descobrir-les, l'únic que puc veure són arbres i bosc però continuem perquè ens divertim amb elles i elles amb mi i amb la Nit i tots riem plegats.

I quan ens cansem, fem mitja volta, passem un altre cop pel costat del drac, el saludo i li dic que tornaré i ell em pica l'ullet.

Per tornar no cal passar pel parc de la Font de la Vaca, tot i que ella sempre ho agraeix i el parc mereix una visita perquè també amaga uns quants secrets: el laberint, el cap del cavall, la font... però aquesta ja és una altra història.

dissabte, 30 d’agost de 2008

Dietari 85


(Foto: Senegal - Saint Louis. Autor: Frederic Mayol ®)

La prosperitat no és una mesura; només l'adversitat serveix de balança per pesar els amics.

Plutarc

divendres, 29 d’agost de 2008

Dietari 84


(Foto: Lluna. Autor: Frederic Mayol ®)

La simplicitat no necessita ésser simple.

Alfred Jarry

dijous, 28 d’agost de 2008

dimecres, 27 d’agost de 2008

La gran estafa!

Gairebé mai miro les factures dels subministraments (aigua, llum, gas, telèfon...) però ahir vaig rebre la de Fecsa-Endesa i em vaig adonar, per primer cop en molts anys de pagar, que m'estan estafant en cada factura, doncs m'estan cobrant l'impost sobre electricitat i d'aquest impost em cobren l'Iva.

Com poden cobrar l'Iva d'un impost??? Un impost que grava un altre impost? Això és il·legal! Si més no, intolerable!

Penso reclamar directament a la companyia i si no em donen una resposta satisfactòria aniré a Consum. Ja està bé que ens preguin el pèl!

dimarts, 26 d’agost de 2008

Monosíl·labs-2


(Il·lustració de Quim Bou per a la portada del llibre "Els brons i el malefici de les tres harpíes" de Dolors Garcia i Cornellà. )
(Bron: ésser semblant a un follet que viu entre els humans però invisible per aquests. Bron = monosíl·lab)

Aquestes són les vostres propostes de monosíl·labs:

Ai!; tot; molt; que; post; vist; ei!; on; ni; val; vol; ep!; uf!; nyam!; he!; bes!; cony; can; tres; mes; més; xat; jorn...

(No he fet servir preposicions ni temps verbals, però tot i així la llista pot ser molt més llarga!)

diumenge, 24 d’agost de 2008

Monosíl·labs


(Foto: Nit, desembre 2007. Autor: Frederic Mayol ®)

Nit; gos; gat; sol; jo; tu; sí; no; so; ós; os; por; son; llit; foc; fosc; nen; fill; mar; llac; llum; lluny; plat; got; set; pi; flor; fi; cos; pit; cap; ull; coll; mà; dit; cul; pet; pèl; crit; mort; cel; llamp; tró; fred; vent; pur; cant; bec; pa; forn; vi; sal; mos; mot; ball; bron; part; mal; bé; ser; bloc; món; salt; sòl; text; prim; gras; art; vers; dos; quart; pla; tot; res; tors; llar; cor; or; mel; gust; xef; groc; verd; trist; fum; temps; any; ruc; dur...

Una palabra tuya


Per veure la meva opinió sobre la pel·lícula, clicar sobre el cartell.

dissabte, 23 d’agost de 2008

Wall-e



Aquesta nova aposta de Pixar - Disney Pictures, que podem veure en català als cinemes, és una entretinguda pel·lícula d’animació que gaudiran més els adults que no pas els petits.

Si ens quedem en la superfície del que ens explica el film, és simplement la història d’amor entre dos robots, en Wall-e, un robot de neteja entranyable, sensible i encantador, l’únic habitant de la Terra a excepció dels insectes, i l’Eva, un robot explorador i una mica violent de darrera generació enviat al planeta a la recerca de vida natural.

Però la història de la pel·lícula va molt més enllà, de fet és una denúncia clara a la estupidesa humana i retrata els humans com éssers individuals aïllats del món tot i estar envoltats de gent, addictes a les modes i que han arribat a un extrem de passivitat que han deixat de moure’s per si mateixos arribant a uns graus d’obesitat extrema que han fet que s’oblidin, fins i tot, de caminar.

També denúncia l’estat de deixadesa, de brutícia i la incapacitat dels humans per regenerar el medi ambient que els fa emigrar del planeta enlloc de posar-hi solucions efectives.

En definitiva Wall-e és una pel·lícula que va més enllà de la simple història del robot i molt recomanable per la infinitat de lectures que se’n pot fer d’ella.

dijous, 21 d’agost de 2008

Hancock



Hancock és una pel·lícula distreta, agradable de veure i divertida, tot i les errades tan evidents que té, com per exemple, quan la noia protagonista va a veure el Hancock a la seva caravana i al marxar està a punt d'entrar en un cotxe que a la seqüència següent, o misteri, ha desaparegut.

A part d'això m'ho he passat bé veient-la i trobo que el Will Smith està com peix a l'aigua en aquest paper que tan li escau d'antiheroi malcarat, malparlat, destraler i borratxo, l'antítesi de qualsevol superheroi de cómic, però que té un cor i una sensibilitat a punt per aflorar en qualsevol moment.

També m'han agradat els continus girs de guió que ens porten cap a camins insospitats en un principi, sobretot amb el personatge de la Charlize Theron. Tot i que se li podia haver tret molt més de suc i de mala llet entre la relació d'ells dos.

En definitiva és una pel·lícula sense pretensions que es deixa veure.

JK 5022



No volia fer cap post sobre aquesta tragèdia per diverses raons que tampoc vull enumerar, però avui he vist que s'ha fet pública la llista de passatgers del vol en el web d'Spanair. Normalment quan veiem accidents d'aquesta magnitud, ens colpeja però, ho vulguem o no, ho sentim com una cosa llunyana perquè no posem ni cara ni ulls ni nom a les víctimes, per això, veure els seus noms en una llista, t'ho apropa molt més.

També passa, després de tragèdies com aquesta, que comencen a sortir les veus que diuen que es podria haver evitat. No ho sé, això sempre és difícil de preveure, però queden moltes preguntes a l'aire:
  1. Si aquest avió havia tingut 2 ordres de revisió el darrer any, per què volava?
  2. Si se sap que els models MD-82 (McDonnel Douglas) són obsolets i es van deixar de fabricar pel gran nombre d'accidents que han patit, per què continuen volant aquests avions?
  3. Si Spanair havia posat data de retirada de l'avió, per què no ho havia fet si ja havia tingut 2 averies l'últim any?
  4. Per què es va enlairar aquest vol si ja portava un retard d'una hora per problemes tècnics?

dilluns, 18 d’agost de 2008

Ending

Per fi l'he acabat! Ara només queda la revisió general i les darreres correccions estilístiques. Ja en tenia ganes de posar el punt i final.

Hi ha històries que són agradables d'escriure i hi ha que no tant, que escriure-les m'atabalen, em posen en un estat d'ànim alterat.



La història que he acabat és d'aquestes últimes: dura, molt més del que m'esperava en començar-la i per això acabar-la ha estat com una alliberació que serà complerta un cop hagi fet les correccions i presentada on la vull presentar i oblidar-me d'ella durant un temps.

Mentrestant tinc ganes de tornar-me a posar amb un relat de ciència-ficció i aventures, les "Cròniques de Catalunya", amb el que m'ho passo molt bé i acabar-lo.

diumenge, 17 d’agost de 2008

X-Files 2: Creer es la clave



Tornen els agents del FBI Mulder i Scully, ara ja retirats i cadascun fent la seva vida, al menys això és el que ens faran creure en un principi perquè aviat el misteri més ben guardat de 9 temporades de la sèrie de televisió i una pel·lícula és desvetllat: la relació entre els dos agents que mai acabava d'aclarir-se, per fi, veurem en què es converteix.

Dirigida pel propi creador de la sèrie, Chris Carter, la pel·lícula no ens aporta res de nou, excepte, com he dit, en la relació i evolució vital dels dos protagonistes. És clarament un episodi més de la série com ja va ser l'anterior film però amb més mitjans tècnics i més llarg. Personalment trobo a faltar una mica més de misteri, una mica més dels fenòmens paranormals que tan popular la van fer, en canvi m'agrada la nova profunditat que adquireixen els dos personatges protagonistes i veure un desenvolupament força realista al que podria haver passat deu anys després que en Mulder va ser expulsat del FBI i la Dana va renunciar.

No obstant és una pel·lícula entretinguda però que es disfruta molt més si seguies la sèrie i n'eres una mica fan. Si no l'havies vist mai o no sabies de què anava, potser tindras tantes llacunes argumentals que faran que no t'agradi o no et deixin gaudir plenament del film.

dimarts, 12 d’agost de 2008

Dietari 83



El so de les onades s'amaga sota les pedres cercant el blau del mar.

dilluns, 11 d’agost de 2008

El llanto de Odón


Només puc aplicar-hi un adjectiu en aquest llibre: magnífic. Un dels millor llibres que he llegit en el que va d’any. És tendre, és trist, és esperançador, és real, és fantàstic, és actual…

El vaig començar ahir al vespre i no el vaig poder deixar fins que me’l vaig acabar passada la matinada i és el culpable que avui m’hagi costat tant de llevar-me, però va valer la pena. Quan vaig girar la darrera pàgina, tenia els ulls negats de llàgrimes i que un llibre m’emocioni d’aquesta manera és molt, però molt difícil.

El llanto de Odón ens explica la història d’un noi de 16 anys que una nit ha de passar per la traumàtica experiència de veure morir el seu millor amic Nacho, en els seus braços a causa d’un atropellament en que el conductor de la moto causant de l’accident es dóna a la fuga sense auxiliar els dos nois.

A partir d’aquest moment, Odón, que no pot acceptar la mort de l’amic, comença a explicar-li tot el que li passa. Aquestes converses són l’única manera que té per sobreviure a un món que, de cop i volta, se li ha fet insuportable, l’única manera que creu que no li marxarà el record de l’amic. Mentrestant la gent del seu voltant, que l’estima com estimava en Nacho, es preocupa d’ell perquè veuen que no ha plorat i no ha pogut treure tot el dolor que té ficat a dins com una llosa enorme, però quan més li diuen, més es tanca i menys pot plorar, ni vol. Només té un desig: veure el mar i que el deixin tranquil amb el seu dolor i el record de l’amic.

El llanto de Odón, de Dolors Garcia i Cornellà, va quedar finalista en el Concurs Internacional de Literatura Juvenil Libresa 2008 i encara que sigui per joves, és recomanable per a qualsevol edat.

Un d’aquells llibres de lectura imprescindible.

El llanto de Odón ha estat publicat en castellà aquest 2008 per l’editorial Libresa d’Equador dins la col·lecció País del Sol.

El llanto de Odón


Només puc aplicar-hi un adjectiu en aquest llibre: magnífic. Un dels millor llibres que he llegit en el que va d’any. És tendre, és trist, és esperançador, és real, és fantàstic, és actual…

El vaig començar ahir al vespre i no el vaig poder deixar fins que me’l vaig acabar passada la matinada i és el culpable que avui m’hagi costat tant de llevar-me, però va valer la pena. Quan vaig girar la darrera pàgina, tenia els ulls negats de llàgrimes i que un llibre m’emocioni d’aquesta manera és molt, però molt difícil.

El llanto de Odón ens explica la història d’un noi de 16 anys que una nit ha de passar per la traumàtica experiència de veure morir el seu millor amic Nacho, en els seus braços a causa d’un atropellament en que el conductor de la moto causant de l’accident es dóna a la fuga sense auxiliar els dos nois.

A partir d’aquest moment, Odón, que no pot acceptar la mort de l’amic, comença a explicar-li tot el que li passa. Aquestes converses són l’única manera que té per sobreviure a un món que, de cop i volta, se li ha fet insuportable, l’única manera que creu que no li marxarà el record de l’amic. Mentrestant la gent del seu voltant, que l’estima com estimava en Nacho, es preocupa d’ell perquè veuen que no ha plorat i no ha pogut treure tot el dolor que té ficat a dins com una llosa enorme, però quan més li diuen, més es tanca i menys pot plorar, ni vol. Només té un desig: veure el mar i que el deixin tranquil amb el seu dolor i el record de l’amic.

El llanto de Odón, de Dolors Garcia i Cornellà, va quedar finalista en el Concurs Internacional de Literatura Juvenil Libresa 2008 i encara que sigui per joves, és recomanable per a qualsevol edat.

Un d’aquells llibres de lectura imprescindible.

El llanto de Odón ha estat publicat en castellà aquest 2008 per l’editorial Libresa d’Equador dins la col·lecció País del Sol.

dissabte, 9 d’agost de 2008

Habitació zero



Vaig conèixer al Manel Bonany en un curs de guions a Lloret i des del primer dia em va semblar un paio molt interessant, per això tenia molta curiositat de llegir el seu llibre de relats.

En Bonany és un guionista de reconegut prestigi en el món televisiu per les sèries en les que ha participat (Estació d'Enllaç, El Cor de la Ciutat, La Ratjada...) i en sap moltíssim de com tirar endavant una història si els personatges interessen o la idea argumental és bona. I en aquest llibre ens ho demostra.

Són relats, històries, amb una gran força, duresa i també, de vegades, crueltat. Vistes gairebé sempre des de la primera persona, ens retrata uns móns interiors convulsos, intensos, al límit de la desesperança, tot i que deixa una petita esclexa (de vegades imperceptible) per a la tendresa, que no esperança.

Un llibre molt recomenable.


Habitació zero



Vaig conèixer al Manel Bonany en un curs de guions a Lloret i des del primer dia em va semblar un paio molt interessant, per això tenia molta curiositat de llegir el seu llibre de relats.

En Bonany és un guionista de reconegut prestigi en el món televisiu per les sèries en les que ha participat (Estació d'Enllaç, El Cor de la Ciutat, La Ratjada...) i en sap moltíssim de com tirar endavant una història si els personatges interessen o la idea argumental és bona. I en aquest llibre ens ho demostra.

Són relats, històries, amb una gran força, duresa i també, de vegades, crueltat. Vistes gairebé sempre des de la primera persona, ens retrata uns móns interiors convulsos, intensos, al límit de la desesperança, tot i que deixa una petita esclexa (de vegades imperceptible) per a la tendresa, que no esperança.

Un llibre molt recomenable.


divendres, 8 d’agost de 2008

El Incidente



M. Night Shyamalan ens ofereix una pel·lícula espantosa i no ho dic amb el sentit que sigui molt dolenta, al contrari, crec que ha aconseguit recuperar el seu estil angoixant i asfixiant.

El Incidente és molt claustrofòbica encara que la majoria dels escenaris on passa sigui a lloc oberts (carrers, parcs, camp...), és l'atmòsfera la que ens impregna d'aquesta angoixa que comença amb el primer suïcidi (la dona que es clava l'agulla de cap) i que no ens deixa fins el darrer. El no saber per què passa ni on ni com ni a qui, i el millor de tot és que no li cal explicar-ho, ho ha obviat, és superflu, passa i ja està i els seus protagonistes hauran de fer l'impossible per escapar d'alló que no saben què és. Per això, si hi ha alguna cosa que ataca i que no es veu, que no saps què és ni com ni quan atacarà, estas perdut, com els personatges principals, perduts buscant-se ells mateixos, buscant salvar-se i buscant protegir una nena.

Crec que Shyamalan ha aconseguit amb aquesta pel·lícula remuntar el fracàs de La Noia de l'Aigua i tornar a crear les seves atmòsferes i, sobretot, oblidar-se una mica de les sorpreses finals que lliguen i tanquen les històries, com passava amb El Sexto Sentido o a Señales. Que, per cert, El Incidente, té trets molts similars de Señales però molt més arrodonides i creïbles.

A mi m'ha produit la mateixa angoixa que em produien les pel·lícules de sèrie B dels anys 50 que deixaven poc espai per l'esperança com "Cuando los mundos chocan" o "La invasión de los ladrones de cuerpos". Per mi, és molt recomenable, però amb reserves per a la gent molt sensible, pot fer passar una molt mala estona.

dijous, 7 d’agost de 2008

Dietari 82



La culpabilitat és un sentiment que et fan experimentar els altres per amagar la seva pròpia incompetència.

dimecres, 6 d’agost de 2008

El pont dels jueus



Feia temps que tenia aquest llibre pendent de lectura i mai m'atrevia per les opinions tan contrastades que m'havien fet d'ell. Però com mai en faig gaire cas de les opinions subjectives ni de crítics ni de públic, doncs finalment m'hi vaig decidir a llegir-lo.

És una novel·la curta (272 pàgines) però se'm va fer molt llarg i en cap moment em va enganxar. Trobo que hi ha algunes escenes que se fixen en coses que no venen al fil de la història i que no hi aporten res a l'argument. Després, sembla que vol tirar cap a un argument històric i et fa sortir elements de bruixeria i animals mitològics que, si bé estarien ben col·locats en una novel·la fantàstica, en una de suposadament històrica, com és aquesta, no lliga amb res de res.

I per acabar d'adobar-ho, no he descobert en cap de les 272 pàgines per què li diu "el pont dels jueus" quan a la novel·la en cap cas es fa referència a si van pagar una part o van implicar-se d'alguna manera en la seva construcció. Només es fa referència als jueus amb la història d'amor del noiet i amb que el comte de Besalú necessita la seva ajuda per fer front al comte d'Empúries.

En definitiva, me'l vaig acabar com vaig poder perquè no m'agrada deixar llibres a mitges però hi vaig fer molt de zàpping.

El pont dels jueus



Feia temps que tenia aquest llibre pendent de lectura i mai m'atrevia per les opinions tan contrastades que m'havien fet d'ell. Però com mai en faig gaire cas de les opinions subjectives ni de crítics ni de públic, doncs finalment m'hi vaig decidir a llegir-lo.

És una novel·la curta (272 pàgines) però se'm va fer molt llarg i en cap moment em va enganxar. Trobo que hi ha algunes escenes que se fixen en coses que no venen al fil de la història i que no hi aporten res a l'argument. Després, sembla que vol tirar cap a un argument històric i et fa sortir elements de bruixeria i animals mitològics que, si bé estarien ben col·locats en una novel·la fantàstica, en una de suposadament històrica, com és aquesta, no lliga amb res de res.

I per acabar d'adobar-ho, no he descobert en cap de les 272 pàgines per què li diu "el pont dels jueus" quan a la novel·la en cap cas es fa referència a si van pagar una part o van implicar-se d'alguna manera en la seva construcció. Només es fa referència als jueus amb la història d'amor del noiet i amb que el comte de Besalú necessita la seva ajuda per fer front al comte d'Empúries.

En definitiva, me'l vaig acabar com vaig poder perquè no m'agrada deixar llibres a mitges però hi vaig fer molt de zàpping.

diumenge, 3 d’agost de 2008

Estiu

En aquests dies de tanta calor i que encara no han arribat les vacances, no puc evitar tenir ben presents els moments viscuts l'estiu passat a:

Cuba


Menorca

dissabte, 2 d’agost de 2008

I ara què?


(Foto Miquel Ruiz, El Punt)

Al Salt el darrer mes hem patit una vaga d'escombraries brutal que, per sort, avui ja s'ha desconvocat feliçment per ambdues parts afectades.

I ara jo em pregunto: qui pagarà tot aquest merder?

Tot i que ja sé la resposta: els mateixos de sempre, nosaltres.