dimecres, 30 de juliol de 2008

Black & White

Llegeixo sorprès una noticia a l'Absurd Diari sobre un matrimoni alemany que ha tingut bessonada, els nens van nèixer l'11 de juliol i es troben en perfecte estat de salut, a l'igual que la mare. Són una monada, com tots els nens acabats de nèixer, per molt lletjos que siguin.

Però aquests tenen una particularitat que els fa diferents: un és blanc i l'altre negre. Els metges han fet, fins i tot, la prova de paternitat al sorprès pare, per si de cas. És el primer cop que passa això a Alemanya, però no especifiquen si ja ha passat anteriorment en altres indrets.

Sembla ser que la mare, al quedar embarassada, va tenir una doble ovulació, la qual cosa ha donat lloc a aquest fet: dos germans, un blanc i un negre.

També s'ha de tenir en compte, però, que el pare és Alemany i la mare és de Ghana, amb la qual cosa, ja no és tant i tant sorprenent com si els dos fossin alemanys rossos i blanquíssims de pell.

Aquí la foto dels nens:

diumenge, 27 de juliol de 2008

Tarda de balneari



Els diumenges a la tarda, després de dinar, ens agrada acostar-nos fins un dels dos balnearis del poble de l'Aigua, asseure'ns en una tumbona en el seu jardí, a l'ombra d'un arbre, i prendre un bon cafè deixant passar tranquil·lament les hores.



Hi ha res de més relaxant? Hi ha res millor?



És ideal per a després dels terratrèmols.

dimecres, 23 de juliol de 2008

Terratrèmols



Ahir a la nit, a les 12 i 36 minuts de la matinada, ho vaig tenir claríssim: el que m'havia despertat era un terratrèmol i aquest matí m'ho ha confirmat el diari: "Un terratrèmol de 3,5 graus Richter sacseja les comarques gironines.

Era al llit, no a casa sinó en el poble de l'Aigua, i tot just feia uns deu minuts que havia tancat el llum després de llegir una estona. Em costava de dormir i donava unes quantes voltes però poc a poc em vencia la son, ja m'havia relaxat. Quan de sobte sento un soroll procedent de la porta d'entrada i que continua per les altres portes, com quan no encaixen bé i toquen al terra i grinyolen quan s'obren. Vaig obrir els ulls i llavors es va moure el llit i les parets de la casa es van queixar. Va ser com una onada que va venint cap a tu lentament però decidida.

Em vaig quedar de pedra, alló no era normal. Em vaig incorporar i vaig mirar per la finestra, tot semblava normal, no hi havia ningú al carrer ni es notava res estrany, excepte uns quants gossos que cridaven nerviosos.

Els gossos m'ho van fer veure clar: acabava de viure un terratrèmol, el segon de la meva vida (que jo en sigui conscient i hagi notat).

Em va costar molt adormir-me després, m'havia posat nerviós i estava atent a tots els sons de la casa, convencent-me que el poble de l'Aigua és al costat d'un volcà apagat fa centenars de milers d'anys, però volcà a la fi, i al cim de dolls d'aigua termal, per tant, que hi hagi moviments sísmics no és tan estrany, però sí que ho és que siguin d'aquesta intensitat tan forta, 3,5º és força intens per a Catalunya.

dimarts, 22 de juliol de 2008

Custo vs Desigual


Custo demandarà a la marca Desigual (totes dues de Barcelona) per imitació sistemàtica dels seus models.

Ostres! Personalment opino que es distingeix força bé una marca de l'altre i uns dissenys dels altres. Sí que segueixen una mateixa línia i estil, és cert, però no crec que es pugui considerar còpia deslleial i aquí crec que en Custo (que sempre m'ha caigut bé) s'equivoca i li farà perdre clientela, gent com jo a qui li agraden les dues marques i que les pot complementar sense cap problema.

No, Custo, no confonen el mercat, els clients som prou intel·ligents per saber-les distingir.

En una cosa té raó en Custo, la seva marca és més original i de més qualitat, però també a uns preus que no et pots permetre (si més no jo) si no és a les rebaixes o a les outlets. Desigual, amb uns dissenys també moderns i trencadors, és més assequible i potser, per això, arriba a més quantitat de públic. La qual cosa no deixa de fer pensar que aquesta demanda és una rabieta de Custo i com ara totes les marques similars es comencin a demandar, ens espera una guerra de cases comercials.



Qui serà el següent? Freixenet contra Codorniu? Cinesa contra Filmax? Port Aventura contra Terra Mítica? Ato contra Pascual?

dissabte, 19 de juliol de 2008

Fragments I

Es van despertar sobresaltats al parell d'hores d'haver-se ficat al llit. Els havia semblat sentir sorolls per la casa i es van pensar que l'Arístide havia tornat. Al passadís no es veia ningú i el silenci regnava de nou a la casa però n'estaven convençuts que la fressa havia estat real.

En David va sortir al passadís només vestit amb els boxers, va deixar anar un lacònic "hola" i es dirigí cap al saló principal mentre els altres s'esperaven a les habitacions. El saló era desert i ja anava a tornar pensant-se que no havia estat res més que els sons habituals d'una casa durant la nit quan un va sentir clarament com una cosa metàl·lica queia a terra seguit d'un renec en grec fet per una veu femenina.

Es va acostar a l'habitació d'on havia sortit el so: era un despatx de mobiliari sobri i antic presidit per una immensa taula de caoba plena de papers i un parell d'ordinadors portàtils. Darrera la taula una espectacular dona de mitjana edat remenava calaixos i papers amb evidents símptomes de nerviosisme. El David la va observar en silenci sense saber ben bé què fer ni què dir, era una dona molt guapa, elegant, sense gens ni mica de pinta de lladre però la seva actitut era força sospitosa. Va fer un pas cap a l'interior del despatx. Ella va aixecar el cap espantada i deixant anar un crit ofegat.

- Sento haver-vos despertat - va dir en un perfecte anglès - no volia fer soroll però he perdut una cosa que em fa molta falta.

Va incorporar-se bé per recuperar la compostura i es va mirar el David de dalt a baix que, després de la repassada que li va fer la dona i que el va fer sentir més despullat del que ja anava, només va encertar a dir:

- Perdoneu-me a mi, no volia espantar-la però ens pensàvem que estavem sols.

- No passa res. Per cert, no m'he presentat, sóc molt descortès. Sóc l'Helena, la dona de l'Arístide - es va apropar al David allargant-li la mà - ja m'havia dit que teniem convidats però en cap moment va fer referència a que fossin tan atractius... i que rondessin per la casa en vestits només amb calçotets.

El David es va posar ben vermell i s'hauria volgut fondre en aquell mateix moment. L'Helena, en veure el rubor del noi, es va posar a riure amb ganes.

- Perdoni un altre cop, és que havia sentit sorolls i he vingut a mirar que no passés res, ja vaig a avisar a l'Alexandre per dir-li que és aquí, i a vestir-me.

- Per mi no cal, estas perfecte així - i mentre li deixa això li va posar la mà al pit deixant-la allà més temps del necessari.

El David va esmunyir-se com va poder, no era cosa d'anar provocant la muller del seu amfitrió i alguna cosa li deia que allà estava passant alguna cosa no massa clara.

dilluns, 14 de juliol de 2008

Jorge Drexler



Dissabte vaig anar a un concert de Jorge Drexler. Jo que no sóc d'anar a concerts i que en Drexler no m'agrada especialment, potser alguna cançó sí, però tot no, he de dir que m'ha captivat i que a partir d'ara té un admirador més.

El concert s'havia de celebrar a l'aire lliure, en un entorn molt més propici per aquest tipus d'espectacle més íntim, però a causa de la pluja es va haver de traslladar a un lloc més adient per fer conferències, com el mateix Jorge va anunciar. Però tot i així va aconseguir un ambient d'intimitat gràcies a la llum tènue i al reduit de l'escenari que et donaven ganes d'apropar-te a l'escenari per estar més a prop d'ell que no assegut en una cadira sense poder-te moure. Per mi això va ser el pitjor del concert, no poder estar més a prop i crear millor aquest aire íntim.

En Drexler va cantar les seves cançons més conegudes i alguna versió, fins i tot es va atrevir a improvisar amb alguna petició. Va estar molt bé a la veu i amb la música i sobretot va estar molt amable i símpàtic, ficant-se el públic a la butxaca que va caure rendit als seus peus.

Em va fer molt feliç poder assistir-hi i dificilment oblidaré un concert tan fantàstic.

Enllaço una crítica publicada avui a El Punt.

dimecres, 9 de juliol de 2008

Esperant les vacances

Aquest any encara no sabem on anirem de vacances. Si tenim en compte que l'any passat ja havíem tornat del viatge, la cosa comença a ser preocupant.

El problema d'enguany és que tenim els dies molt marcats: no podem marxar abans d'una data i hem de tornar abans d'un dia concret perquè he de començar un màster i no puc faltar el primer dia. Total que aquesta concreció de dates ens ha desmotivat en certa manera i fa que el destí balli contínuament.

La meva idea per aquest any era marxar al Japó, em feia il·lusió fer un viatge tant llunyà a l'Orient, a l'Àsia. L'únic país asiàtic que he visitat és Jordània però té més consideració de Próxim Orient que de país asiàtic, pel que entenem com a tal. Havia llegit varis llibres sobre el Japó i estava ben convençut, però és una tonteria fer un viatge tant llarg i car per només 15 dies, que bàsicament és el que disposem.

Total que ara per ara tenim uns quants destins en ment però cap de definitiu:


Turquia


Senegal - Casamance


Gambia


Mali


Mauritània


Marroc


Japó

Encara poden sortir alguns altres... s'accepten suggeriments encara que el destí que està guanyant més punts és Turquia.

diumenge, 6 de juliol de 2008

Soc barceloní



He passat uns dies a Barcelona per qüestions de feina i he gaudit molt, no de la feina, que també, sinó per estar al meu poble, Barcelona.

Fa molts anys que vaig marxar de la gran ciutat però m'agrada tornar-hi de tant en tant, tot i que no ho faig el sovint que voldria. Aquests dies han estat una mena de vacances laborals i he fet el que milers de ciutadans estan cansats i farts de fer cada dia: llevar-me més aviat del compte; caminar fins el metro; agafar el metro; caminar fins a la feina; sortir a esmorzar al bar; tornar a caminar fins el metro; agafar el metro; caminar fins a casa; dinar i tornar a començar.

He viscut hores puntes, metro ple, gent, cares llargues, rostres adormits i al mig, jo, amb cara de felicitat i fixant-me bé amb els canvis tan evidents que he vist que s'han produit en la gent i m'he adonat de dues coses: la gent al metro s'aïlla molt més que abans escoltant la seva pròpia música i que en el metro es llegeix molt més del que no sembla (molts diaris gratuits, menys de pagament, revistes i llibres de tota mena), també es fan sudokus i mots encreuats.

M'agrada observar la gent i en aquests viatges ho he pogut fer perfectament.

Suposo que si això que he fet aquesta setmana ho hagués de fer cada dia de la meva vida laboral, em cansaria molt, com ho vaig fer fa anys i que em va portar a buscar-me la vida en una altra ciutat. Però per uns dies és divertit. Tot i que reconec que a una ciutat més petita s'hi viu molt bé: no has de fer cues, per anar a treballar no has d'agafar el metro, no hi ha tan estrés ni tanta gent, els trajectes són més curts i fàcils de fer. De fet és un luxe anar a la feina caminant i tenir-la a cinc minuts de casa. Hi ha de tot, pros i contres, i ara no tinc ganes de fer una llista que seria moooolt llarga, tant d'un camp, com d'un altra.