dilluns, 30 de juny de 2008

Per fi!

Vull dir que per fi s'ha acabat la tortura de la manifestació de l'espanyolisme més ranci.



Em sembla que mai a la vida havia sentit, al meu país, tants "viva españa", tants "españa-españa", tants "Iker" i tants "podemos", com ahir! (I només faltava veure l'Àngels Barceló vestida amb la samarreta de la selecció espanyola)



Quin fàstic d'espanyolisme i després diuen que els nacionalistes som els catalans!



I per si no en teníem prou, ara resulta que signen un manifest per reclamar la unitat de la llengua espanyola (?) (l'espanyol no existeix, senyors, és el castellà, l'idioma que es parlava a Castella, Espanya és un invent modern!). Diuen que el castellà està amenaçat: jo els convido a fer un volt per la ciutat de Barcelona i intentar escoltar a algú parlar en català o que en una botiga t'atenguin en català.



A mi el que em costa és que em parlin en català... quina és la llengua amenaçada? quina mereix suport i defensa?



I ara Tele5 s'ha afegit al manifest i ha dit que els cedeix gratuitament els espais que vulguin per fer propaganda del seu manifest...



Boicot a Tele5, ja!

dilluns, 23 de juny de 2008

Sanguina



No m'agrada gaire la taronja, de fet soc poc fruiter però aquesta és una de les que menys m'atrau a no ser que estigui dissimulada entre altres sabors.



Ara bé, sí que hi ha una taronja que m'encanta, que em tornava boig quan era petit perquè ara, no sé per quina raó, no hi ha: era la taronja sanguina. Aquella que a l'obrir-la semblava que li havies fet un tall i se li havia escampat la sang per la polpa.



Aquella taronja vermella de la meva infantesa en va deixar un record gustòs que, afortunadament, a Itàlia vaig retrobar. Es veu que Sicilia és una gran productora d'aquesta espècie.

Però per què no n'hi ha aquí?

diumenge, 22 de juny de 2008

Dietari 81



Reescriuré cada dia la meva història amb lletres de sang i llàgrimes de suor.

diumenge, 15 de juny de 2008

"Negro de mierda"



Qualsevol forma de racisme és prou rebutjable, cruel, injusta i vil però molt més quan l'objecte d'aquest esclat racista i xenófob és un nen de 12 anys català des que tenia 1 any de vida i que l'únic que el fa diferent d'un nascut aquí, de pares d'aquí, és el color bru de la seva pell.

I encara molt més rebutjable quan els que fan aquests comentaris són nens de la mateixa edat i amb el suport dels seus pares que, davant d'aquest esclat racista, no ho aturen, al contrari, ho fomenten més.

Potser els culpables no eren els nens que van insultar al pobre nen bru, perquè repetien esquemes apresos a casa seva. Els culpables són aquests pares que deixen que s'insulti a un nen sense dolç i tendre que és com qualsevol altre: un nen.

Aquests pares no es mereixen cap respecte ni consideració, només la més dura reprovació i el desig que algun dia, si existeix algun déu, els doni alló que realment es mereixen: el menyspreu i rebuig de la gent que tenen al seu voltant i es quedin sols a la vida, sense ningú que els estimi quan siguin vells i hagin de morir oblidats en una habitació blanca, freda i impersonal de qualsevol hospital dedicat a la caritat.

I tranquil nen bru, el temps posa la gent al seu lloc i tu destacaràs molt per damunt d'aquests individus menyspreables. I sàpigues que jo t'estimo molt. Encara que la meva pell tingui un color diferent, la meva sang, com la teva, també és vermella i el meu cor, com el teu, batega fort amb les emocions i els sentiments.

El quadre de la imatge, per si a algú li interessa, es titula "Tears of a Black Man" i és de Troy Guillory, un artista americà nascut al 1969 a Louisiana i que denuncia l'ultratge sofert pels antics africans esclavitzats a nordamèrica.

divendres, 13 de juny de 2008

Isnel, tu sí que ets gran!




Estava nerviós quan pensava què dir i com presentar el llibre, però quan em vaig posar a la taula del meu despatx per fer quatre apunts, van començar a sortir coses i més coses i, al final, vaig haver de retallar tot el que volia, podia, dir de tu i del llibre perquè si no, no hauria parlat ningú més i encara estaríem.
Vaig gaudir molt perquè em vaig trobar molt a gust.

Més a: Gotes d'Isnel

dimecres, 11 de juny de 2008

Dissabtes lectors

Dissabte passat vaig participar en les 12 Hores de Lectura organitzades pels Amics del Museu d'Art i el Gremi de llibreters de Girona.
Vaig anar-hi convidat per llegir un tros de la meva novel·la durant uns deu minuts. Em pensava que només llegirien els escriptors part de la seva obra però quan vaig arribar vaig comprovar que no era només això, sinó que qualsevol persona podia agafar un llibre que li agradés especialment i llegir-ne una part per fer partícep a tot el públic. Era una molt bona idea, però com sempre passa en aquests actes, hi havia més lectors que no pas oients.

Vaig llegir el capítol titulat "El vagó fantasma" i crec que a més d'un i una li van entrar ganes de llegir el llibre que, en definitiva, d'això es tractava.

El que no m'esperava era sortir a la premsa amb foto i tot, però és el que té sortir a l'escenari en el moment que tens el periodista cobrint la notícia en aquell precís moment.

Penjo la foto de Miquel Ruiz L.P. publicada a El Punt el diumenge 8 de juny amb l'enllaç a la notícia.

dijous, 5 de juny de 2008

Antes que el diablo sepa que has muerto



"Antes que el diablo sepa que has muerto" fa referència a una frase feta que diu: "mitja hora al paradís… abans que el diable sàpiga que has mort", tot i que en aquesta pel·lícula de situacions fatalistes que passen a uns personatges marcats per les misèries, la mitja hora al paradís és una quimera, un núvol de fum.



Sidney Lumet, als seus 83 anys, ens regala una pel·lícula fatalista, sense esperances, amb una estructura narrativa a base de curts flash-backs que ens porten l’acció contínuament a dies i hores abans de l’atracament fins a dies després, per poder entendre les situacions i motivacions de cada personatge per arribar a entendre com dos germans, -un amb èxit professional però que ha destrossat la seva vida a causa dels excessos i de les insactisfaccions dels passat i l’altre un bon jan però perdedor i fracassat- han arribat a atracar la joieria dels seus pares amb conseqüències inesperades i fatals que acabarà per canviar i destrossar la vida de tots els personatges relacionats amb alguna manera amb l’atracament (víctimes, culpables i familiars de les dues bandes).



En definitiva, una pel·lícula recomenable per gaudir amb el bon fer d’un sólid director i d'uns actors, sobretot els masculins, en estat de gràcia.

dimecres, 4 de juny de 2008

La pesca del salmó al Iemen



Si voleu saber com s'ha de fer per pescar salmons (recordeu que el salmó ha de nedar en rius d'aigües molt fredes i només del nord d'Europa), haureu de llegir aquest llibre de Paul Torday publicat l'any passat.

Si bé l'argument ens pot semblar disparatat a priori, també ho és pel seu protagonista, un científic que reb l'encàrrec d'aconseguir que en els torrents del desert del Iemen, els iemenites puguin anar a pescar salmons. Una feina que li girarà la vida, tan personal com laboral i el farà descobrir nous aspectes espirituals que no creia tenir, gràcies al xeic ideador i sufragador del projecte.

L'argument i la forma d'estar escrit, és interessant, però la llargada de la novel·la cansa, dóna voltes sobre el mateix sense avançar com hauria de fer i hi ha moments en que la deixaries desterrada en un calaix o faries zàping. Potser una mica més curta i més directe al gra, hauria estat molt millor. A mi, m'ha cansat i m'ha costat acabar-la.

La pesca del salmó al Iemen



Si voleu saber com s'ha de fer per pescar salmons (recordeu que el salmó ha de nedar en rius d'aigües molt fredes i només del nord d'Europa), haureu de llegir aquest llibre de Paul Torday publicat l'any passat.

Si bé l'argument ens pot semblar disparatat a priori, també ho és pel seu protagonista, un científic que reb l'encàrrec d'aconseguir que en els torrents del desert del Iemen, els iemenites puguin anar a pescar salmons. Una feina que li girarà la vida, tan personal com laboral i el farà descobrir nous aspectes espirituals que no creia tenir, gràcies al xeic ideador i sufragador del projecte.

L'argument i la forma d'estar escrit, és interessant, però la llargada de la novel·la cansa, dóna voltes sobre el mateix sense avançar com hauria de fer i hi ha moments en que la deixaries desterrada en un calaix o faries zàping. Potser una mica més curta i més directe al gra, hauria estat molt millor. A mi, m'ha cansat i m'ha costat acabar-la.