divendres, 30 de maig de 2008

Taps

Tinc una mania (només una????) col·lecciono taps de plàstic, d'aquests de les ampolles de Coca-Cola, Pepsi, Fanta, Seven-up, Casera, etc.


Ja fa una pila d'anys que em vaig guardar el primer tap de Coca-Cola sabor Vainilla francesa perquè el vaig trobar diferent, de color groguenc amb el dibuix de la flor de la vainilla. A partir d'aquell, sempre que anava de viatge, em guardava els taps d'aquesta marca, i naturalment, d'aquelles marques autòctones que fossin curiosos.

Ara per ara no sé quants tinc en total, una capsa plena. El que sí em vaig entretenir a comptar l'altre dia, és els taps diferents de Coca-Cola que tinc, en total són 23.



A Florència vaig augmentar la col·lecció només en tres taps, em sembla que em vaig despitar i se'm va escapar algun. Hauré d'estar més atent en el proper viatge.

dijous, 29 de maig de 2008

Massimo

Quan viatgem preferim, si pot ser, anar a bred&breaksfast o cases particulars, són el millor sistema per entrar en contacte amb la gent del país. Els hotels són més impersonals i freds. A Florència vam anar a casa d'en Massimo.

En Massimo és tot un personatge: enorme, alt i gras, cantant d'òpera, cuiner, escriptor, fotògraf... és com un home del renaixement.

És amant de Catalunya, sobretot de l'interior de Tarragona perquè la troba menys explotada i li encanta el gir tan positiu que ha fet el país en els darrers quatre anys i que compara amb Itàlia, amb el president que ha sortit escollit allà i amb el Papa i no pot evitar de somiar i dir-nos que li encantaria venir a viure al nostre país, que la societat italiana, d'estar tan avançada en tot, s'ha quedat estancada a com era Espanya fa vint anys enrera. I, en part, raó no li falta.

La casa d'en Massimo també mereix una descripció: no és gaire gran i està decorada amb gust, sobretot pels amants de les antiguitats i de l'art perquè és com un petit museu amb un punt de kicht.

L'habitació té un llit enorme, amb dosell i tot, cortines de seda grogues, una petita butaca, armari de caoba de dues batents, còmode de calaixos de marbre i quadres amb pa d'or i una escultura de fusta antiga.


El lavabo té un mosaic a terra de ceràmica italiana en blanc i negre, fotos fetes pel Massimo i la griferia, així com el lavabo i la tassa, de formes noucentistes.

La cuina és plena de coses: un armari per la vaixella, la tele, una taula gran de marbre, quatre cadires, una barra que fa les feines d'encimera, una cuina d'obra sota una campana també d'obra, en un racó la pica que és doble i cantonera. I per tot pots, olles, paelles, sabates amb fruita, llibres de cuina, tasses, plats, gots, posats en un desordre ordenat.


La conversa amb en Massimo és agradable, tot i que gira gairebé sempre al voltant de la situació italiana i de la músca. Però el millor, millor de la casa d'en Massimo, és el cafè: italià, fort, aromàtic, gustós, intens.

dimecres, 28 de maig de 2008

Piazza della Signoria



Vaig conèixer a la Lucy Honeychurch i la seva cosina Charlotte fa una pila d'anys, després de la meva tornada de Florència i des d'aquell dia que no m'han deixat mai perquè he rellegit amb elles i he patit amb elles una i una altra vegada els problemes de no tenir una habitació amb bona vista.

Aquests dies m'he retrobat un altre cop amb elles després d'uns mesos (no gaires) de no saber-ne res. Va ser una tarda, a la piazza della Signoria.


Em vaig seure una estona a les escales de la Loggia, al peu del David de Donatello, un David menys conegut que el de Miquel Àngel, però infinitament més bell per la forta expressivitat del cos decapitat caigut que als seus peus que entra amb contrast amb el David, de formes esbeltes i fràgils que té a una mà l'espasa i a l'altra el cap tallat.



Doncs això, estava assegut mirant la piazza quan, de sobte, veig aparèixer la Lucy que venia del carrer dels Uffizi. Portava unes postals a les mans i caminava abstreta observant la torre del palazzo Vecchio quan

"una cosa important va succeir. Dos italians es barallaven per un deute i es van atacar mutuament. Un d'ells va resultar ferit al pit amb una arma blanca. Va deixar anar un lament i es va girar cap a la Lucy amb una mirada intensa, com si volgués transmetre-li un missatge. Va obrir els llavis per donar-se'l i una glopada vermella va sorgir d'ells relliscant per la seva barbeta sense afeitar. Això va ser tot. Una multitud va sortir de la foscor. Varen apartar d'ella a l'home i el van portar a la font de Neptú. Es donava el cas que el senyor George Emerson es trobava a poques passes d'allà, mirant-la..."



Hi ha històries unides a ciutats i ciutats unides a històries. Florència ho està a moltes, però per mi la més important d'elles és la història de de la Lucy Honeychurch i de George Emerson.

dimarts, 27 de maig de 2008

Vint anys després

Aquesta era, si no m'he descomptat, la quarta vegada que vaig a Florència, el darrer cop fa més de vint anys.



No sé perque no hi he tornat abans perquè en aquesta ciutat jo vaig ser molt feliç, suposo que em feia por descobrir que la tenia molt mitificada dels dies que hi vaig viure. Temia arribar i trobar-la molt diferent, potser no tant pels canvis soferts per la ciutat com pels que he sofert jo mateix. Però no ha estat així. Florència està igual que fa vint anys no ha canviat gaire.

Certament ha patit alguns canvis, el temps passa: ha millorat serveis, infraestructures, ha remodelat carrers i ha tallat al trànsit tot el centre, han augmentat considerablement els turistes i els preus dels monuments, hi ha més restaurants i cafeteries, més botigues...



Però Florència sempre serà Florència, ara ho sé. També sé que el que em va enamorar d'aquesta ciutat continua ben viu, el seu esperit està intacte, a pesar dels anys que han passat per ella i per mi.

Encara conserva aquell aire entre bohemi, distingit, provincià, elegant, sobri, impertinent, modest, presumptuós i fràgil.



Florència és plena de racons que amaguen sorpreses, d'edificis magestuosos, impressionants, d'art al carrer, de música, d'Italia, de bellesa, de mercats, d'esglésies, de placetes, de policies, de turistes, d'italians orgullosos de si mateixos, d'italianes espatarrants, de joies, de roba cara, de pasticcerie, de capuccinos...


dilluns, 26 de maig de 2008

Pisa




A Pisa encara fa més anys que hi vaig anar que a Florència, si no em fallen les dates, va ser al 1984, l'any que hi vaig anar amb el viatge de fi de curs de COU.

De Pisa tenia records del duomo i sobretot de la Torre Pendente. Aquell any vaig pujar per segon cop a la torre. Plovia i feia força vent i, a dalt de tot, em va agafar por perquè em vaig veure molt desprotegit, la barana de ferro era prima i baixeta. I sort d'una amiga que amb paciència i agafant-me de la mà, em va ajudar a baixar de dalt de tot.

Aquest any he recorregut més de la ciutat de Pisa, també sota una pluja persistent. Vam arribar a la nit i el primer que vam fer va ser anar a veure la torre i allà, ens va començar a ploure en una mena de diluvi universal que ens va deixar xops de cap a peus.

Al matí hem pogut comprovar que Pisa té un centre històric petit però amb edificis renaixentistes de força bellesa. El problema de la ciutat és que no està oberta a l'Arno, viu una mica d'esquena i no té cap pont entranyable.

Sota la pluja fina i persistent hem visitat el duomo. M'he negat a fer-me la típica foto subjectant la torre perquè a la vorera on es pot fer aquest tipus de foto-muntatges hi havia una plena ocupació de gent de tots els països fent les postures més extravangants i estrambòtiques: era de pel·lícula aquesta imatge, com un récord guinnes de persones fent el ridícul al mig del carrer.

Tot just acabar la visita al duomo (baptisteri, camposanto, catedral i torre pendente), ha parat el ploure i ha sortit un brillant sol que ja no ens ha abandonat en tot el viatge...

dimarts, 20 de maig de 2008

...i viatges que alegren el mes.

Demà marxo de cap de setmana avançat a una ciutat on vaig viure un estiu fantàstic quan tot just començava, il·lusionat, la carrera d'història, d'aixó ja fa 20 anys.


La trobaré canviada, però l'esperit de la ciutat, l'esperit del que vaig viure allà, segur que perdura.

dilluns, 19 de maig de 2008

Comentaris que alegren el dia...

Sempre que entro en una llibreria, busqui el que busqui, acabo a la secció infantil i juvenil per comprovar si tenen el meu llibre (amor de pare!).



L'altre dia estava en una de molt coneguda de la ciutat de Girona i vaig fer el mateix de sempre amb la fortuna que hi havia una mare i una nena d'uns onze-dotze anys buscant algun llibre per comprar. La nena remenava entre els llibres mirant l es portades i llegint les contraportades i just en el moment que m'hi apropava, va i agafa el meu que hi havia en un petit piló i li diu a la mare:

-Aquest m'han dit que està bé.

La mare li va fer un somriure però llavors la nena va veure un llibre del High School Musical, va deixar el meu i va voler quedar-se'l.

No vaig dir res però em va saber greu que desestimés el meu per un d'una pel·lícula famosa que prou diners porta recaptats i vaig sortir de la llibreria sense comprar res i una mica mosquejat. Però un cop al carrer, i després de la decepció inicial, vaig sentir-me feliç pel comentari de la nena: "m'han dit que està bé"! Alló volia dir que entre els seus amics n'havien parlat del meu llibre! I si no hi ha publicitat en premsa o tv, el que funciona millor és el boca-orella. Qui sap, potser en una altra visita a la llibreria es decidirà pel meu.

Sí, el comentari de la nena em va alegrar el dia.

divendres, 16 de maig de 2008

Somriures i pastissos


Avui he anat fins a la pastisseria a comprar esmorzar per convidar a l'àrea on estava treballant fins ara perquè a partir de dilluns canvio de feina i de pis.

He sortit de la pastisseria amb una safata molt ben embolicada i anava pel carrer portant-la a l'alçada del pit i veia la gent que es creuava amb mi que li feien mirades furtives algunes, d'altres més directes i llavors m'he adonat:

Per què quan anem caminant pel carrer amb un pastís, una safata de pastisseria o un ram de flors a la mà portem un somriure estúpid congelat a la cara mirant a la gent amb la que ens creuem?



Acte seguit he esborrat el somriure de la meva cara i he pres nota mental per fer un estudi sobre això, però m'ha durat poc, als pocs segons ja tornava a somriure.

dimarts, 13 de maig de 2008

Geografia

Escolto una cançó d'en Llach, Geografia. No en soc gaire d'en Llach però darrerament l'he redescobert i he trobat unes petites joies en forma de cançons que m'han captivat. Potser necessitava que es retirés per descobrir-lo i penso: per què sempre hem de valorar les coses quan les perdem?

En aquesta cançó ens parla de la llibertat i del deute que tenim amb tots aquells que ens han precedit i que ens han fet tal i com som. Per un historiador això és molt important perquè quan mires el passat t'adones de perquè estem com estem o perquè som com som...

Però no és d'això del que volia parlar, és d'una confusió.:

En Llach diu "així és la geografia del meu cor..." i jo, com sempre, sento les lletres que vull i les interpreto a la meva manera, fins i tot quan les canto a la coral amb la partitura al davant. Doncs bé, he entés: "recorro la geografia del teu cos..." i m'ha semblat tant poètic recórrer la geografia del cos de la persona estimada! Passar els dits suaument per la pell nua descobrint les muntanyes i les valls i els boscos... amb tranquil·litat, amb passió, amb sensualitat, amb...



Bé, ho deixo aquí que la lletra d'aquesta cançó no evoca res de tot això i encara em sortiria un post una mica massa pujat de to.

divendres, 9 de maig de 2008

Lars y una chica de verdad



Nominada al millor guió original en els Oscar d'aquest any, aquesta pel·lícula va cedir el premi a un altre film també molt interessant com és "Juno". Dues pel·lícules que, en principi, no tenen res en comú però que en el fons en tenen molts punts d'unió: ambdues independents; ambdues són drames disfressats de comèdia; ambdues tenen un guió original i intel·ligent; ambdues expliquen històries humanes i de sentiments.

Però ara toca parlar de "Lars y una chica de verdad" protagonitzada per un fantàstic Ryan Gosling, per uns correctes Emily Mortimer i Paul Schneider, i per Kelli Garner i Patricia Clarkson com a la doctora que tracta en Lars sense que ell se n'adoni.

Lars és un jove terriblement tímid, viu amb el seu germà i la seva cunyada en un petit poble del nord. Un dia Lars porta a casa la que ell considera que és la dona dels seus somnis, però resulta ser una nina sexual comprada per internet tot i que ell la considera com una dona real. Això preocupa a la seva família i en un intent d'entendre què està passant es posen en contacte amb una doctora que els aconsella de dur-li la corrent i de participar de la fantasia de Lars, tot i que això hagi d'implicar a tot el poble.

Lars and the real girl ens parla de sentiments, ens parla de la soledat de la societat actual: la de Lars que és buscada perquè li molesta el contacte físic amb la gent, la del seu germà peruqè es va voler desentendre de la seva família, la dels companys de feina, la de la noia que està enamorada de Lars, la de la doctora que troba en Lars un amic...

És un film molt original i emotiu que arriba a tocar la fibra sensible de l'espectador que entèn perfectament els sentiments de Lars i que, fins i tot, acaba veient a la nina com un personatge, com una persona més d'aquell poble que, per estimació cap a Lars, adopta com una veïna més a la nina i de la qual se n'acabaran enamorant perquè la veuen a través dels ulls de Lars.

En definitiva, és una excel·lent pel·lícula que de comèdia en té poc i, en canvi, té molt de sentiments.

dilluns, 5 de maig de 2008

Atrapada al mirall



Pot ser que ens sentim atrapats en un mirall? Pot ser que, per molt intel·ligent i culte que sigui una persona es deixi sotmetre voluntàriament per una altra per amor?

La novel·la de la Gemma Lienas ens planteja aquest dubte. Des d'un punt de vista de thriller psicològic, es va desentrellant un teixit on estava atrapada la protagonista i que l'ha duta al seu tràgic final.

Poc a poc, igual que ho va fent la Gina, l'amiga de la Laura, anem descobrint perquè es va estimbar una nit per les costes del Garraf.

La Laura, aparentment ho té tot: éxit professional, un fill, un marit que l'estima, una família que està per ella... Aparentment. Perquè darrera de tota façana hi ha tot un món de sentiments, de frustracions, de secrets ocults, amagats dels quals no en podem deslliurar-nos tan fàcilment primera perquè no en som conscients i segon perquè quan algun fet alié a nosaltres ens provoca aquell "clic" al cervell que fa adonar-te del que estàs fent a la teva vida, no és tan fàcil canviar, tirar per la borda molts anys de la teva vida.

La Laura un dia es va descobrir ella mateixa a un mirall i no es va reconèixer, i quan ho va fer, li va fer por el que va veure. Després d'aquell dia, una distracció al volant i el seu cotxe acava al fons d'un barranc.

"Atrapada al mirall" és una excel·lent novel·la que es llegeix ràpid i amb ganes i que us recomano molt.

Atrapada al mirall



Pot ser que ens sentim atrapats en un mirall? Pot ser que, per molt intel·ligent i culte que sigui una persona es deixi sotmetre voluntàriament per una altra per amor?

La novel·la de la Gemma Lienas ens planteja aquest dubte. Des d'un punt de vista de thriller psicològic, es va desentrellant un teixit on estava atrapada la protagonista i que l'ha duta al seu tràgic final.

Poc a poc, igual que ho va fent la Gina, l'amiga de la Laura, anem descobrint perquè es va estimbar una nit per les costes del Garraf.

La Laura, aparentment ho té tot: éxit professional, un fill, un marit que l'estima, una família que està per ella... Aparentment. Perquè darrera de tota façana hi ha tot un món de sentiments, de frustracions, de secrets ocults, amagats dels quals no en podem deslliurar-nos tan fàcilment primera perquè no en som conscients i segon perquè quan algun fet alié a nosaltres ens provoca aquell "clic" al cervell que fa adonar-te del que estàs fent a la teva vida, no és tan fàcil canviar, tirar per la borda molts anys de la teva vida.

La Laura un dia es va descobrir ella mateixa a un mirall i no es va reconèixer, i quan ho va fer, li va fer por el que va veure. Després d'aquell dia, una distracció al volant i el seu cotxe acava al fons d'un barranc.

"Atrapada al mirall" és una excel·lent novel·la que es llegeix ràpid i amb ganes i que us recomano molt.

divendres, 2 de maig de 2008

De lectures

Com m'ho puc fer per llegir-me tres llibres d'aquí a dilluns al matí sense haver de renunciar a la meva vida de cap de setmana?

Els tres llibres estan enllaçats aquí a la dreta, a l'apartat de "Llegint..." (El del Iemen no compta, era la meva lectura abans d'aquest encàrrec i, per tant, de moment l'he deixat aparcat).