diumenge, 30 de març de 2008

Mira que n'arribo a ser de maniàtic!

Aquesta és la frase que em vaig dir a mi mateix el moment de sortir de El Corte Inglés de comprar-me un bolígraf. Però és que no volia un bolígraf qualsevol, en volia un d'especial, un que fos meu, un que fos per diari, per la feina i per a carrer.

De bolígrafs ja en tinc: una estilogràfica Cross per escriure un diari; un Montblanc per tot alló relacionat amb els llibres; un Cross d'or per assumptes varis; i després un parell diferents per la feina però que no em resulten gaire còmodes al tenir tap. I és que no m'agraden els bolígrafs amb tap perquè no suporto posar-lo al mateix boli mentre escric i em molesta tenir-lo per sobre la taula rodolant.

En fi, que vaig anar a El Corte Inglés, un lloc que no m'agrada especialment de comprar però que per aquestes coses està ben assortit, i vaig enganxar a la venedora i li dic: "vull un bolígraf que no sigui car, que no tingui tap, que no sigui metàl·lic gris i que escrigui bé". Jo ja n'havia vist un parell però quan els vaig tenir a la mà no em van agradar i em va treure un munt de models explicant-me les característiques i el tipus de càrrega que se li podia posar, etc.

Val a dir que les dependentes no tenen gaire bona fama de ser especialment amables, però aquesta ho va ser, i molt, i sobretot va tenir molta paciència amb mi.

Finalment em vaig quedar un Parker negre i metàl·lic, vaig fer-li canviar la tinta de blava a negre i en vaig sortir molt content.

(Com aquest però en negre)

I avui, com no en vaig tenir prou, he hagut d'anar fins a la papereria a comprar-me un bolígraf verd. En aquest cas ha estat un de senzillet: un Pilot G-2 0,7. I és que les correccions no les puc fer amb cap altre color, ha de ser en verd, si no no em surten.


(Com aquest però en verd. Perquè no trobo les fotos dels bolis en el color que he comprat???)

Què hi farem! Soc així, per això he titulat el post amb una gran veritat.

diumenge, 23 de març de 2008

Fires medievals

Ahir vaig anar a una fira d'aquestes que diuen d'"antic", "època", o "medieval", en aquest cas no era ben bé una fira medieval però s'hi assamblava força i vaig arribar a la conclusió que qualsevol poble pot tenir una fira d'aquestes característiques només difressant les parades i els venedors perquè, en definitiva, el que es ven és el mateix que a totes les fires d'artesania (embotits, pa, herbes, joies, sabó, etc.).



En aquesta fira hi havia alguna parada de joguines de fusta festes a mà imitant les armes medievals i una parada interessant de manuscrits sobre papir i res més d'interessant.

Entenc que una fira medieval està bé i té raó de ser en un entorn medieval, és a dir, en alguna vila o ciutat on hi ha una història viva i unes pedres que puguin emmarcar-la correctament. Per exemple, en viles com Castelló d'Empúries, Castell d'Aro o Besalú, per citar només tres exemples de fires medievals en entorns adequats.

Aquesta d'ahir era en un poble de costa que té molta història des de temps dels romans i abans i tot, doncs podem trobar vestigis prehistòrics en forma de dolmens. També té una Ciutadella medieval fantàstica però no és allà on es va fer, sinó en els carrers moderns de la vila, de fet sobre el nou carrer que es va fer, fa relativament pocs anys, sobre la riera.



No lliga, no té gràcia. Si es vol fer una fira d'època, feu-la, però contextualitzada correctament i més, quan es disposen dels entorns, si no, doncs feu una fira d'alguna altra cosa.

divendres, 21 de març de 2008

Arthur C. Clarke



La mort d'aquest escriptor m'ha sorprès molt perquè he de confessar, una mica avengonyit de la meva ignorància, que jo ja el feia mort de molts anys enrera i això que és un dels meus escriptors de ciència ficció preferits juntament amb Phillip K. Dick.

Vaig descobrir a Clarke quan estudiava batxillerat, va ser llavors quan vaig sentir a parlar d'una pel·lícula que s'estava convertint en objecte de culte, era "2001. Una odisea espacial", de Kubrick i en vaig tenir curiositat. Com en aquella época l'any 2001 encara quedava molt lluny i el dvd era també ciència ficció i el vídeo massa car per comprar-lo a casa, m'havia d'esperar a que la passessin algun dia per la tele o en una sessió de cine-club o en algun cine de reestrena. Però no vaig tenir sort. Així que em vaig informar i vaig saber que la pel·lícula estava basada en conte "El sentinella" que, al sser portat al cinema, va dicidir convertir en novel·la, bé, de fet, la novel·la va ser escrita al mateix temps que el guió del film.

Vaig comprar-me el llibre un diumenge al matí en una parada de segona mà del Mercat de Sant Antoni i a la nit, quan em ficava al llit, ja me l'havia acabat. A partir d'aquell moment, quan anava a Sant Antoni, només feia que buscar qualsevol llibre de Clarke que trobés i me'l comprava, encara que fos un recull de contes i d'ell només i hagués un. Vaig fer una bona recopilació de llibres de Clark, sobretot de contes.

Anys després va sortir "2010", després "2061. Odisea tres" i "3001" on recuperava el protagonista de 2001 i les Cites con Rama, totes anaven caient per les meves mans i anaven essent devorades.

Ara ja no escriura cap línia més però ens queda la seva prolífica obra i ell, potser, per fi tindrà la prova de l'existència dels extraterrestres que tant desitjava, com va dir als seus amics en el seu aniversari, el desembre passat.

dilluns, 17 de març de 2008

El retorn d'Esculapi

Fa gairebé cent anys, a Empúries, es va trobar una important escultura, la millor del mediterràni occidental, diuen, que es va atribuir al déu de la medicina, Esculapi.

(Moment del descobriment del tors d'Esculapi) Foto: Arxiu IEC

Després d'un temps de restauració polémica, ha tornat a la seva terra.



Quan penso en aquesta escultura, sempre em ve al cap el primer cop que vaig anar a Empúries amb una excursió de l'escola. Era força petit, suposo que encara estava a primària, i agafar l'autocar i fer una més d'una hora de viatge per autopista, era tota una aventura extraordinària.

Vam arribar a l'aparcament del jaciment d'Empúries i el primer que vam fer, va ser seure tots en rotllana i menjar-nos l'esmorzar. Després, seguint les explicacions de la mestra, ens vam endinsar en un altre món: una autèntica ciutat amb, el que a mi em semblava, milers d'anys d'història.

Recordo que per un moment em vaig sentir transportat i veia els carrers plens de gent vestida com els romans de les pel·lícules, les cases de planta baixa plenes de vida i els vaixells entrant i sortint del port proper. Vaig començar a caminar pels carrers, ara enrunats, de la ciutat, una mica apartat dels cridaners companys d'escola, necessitava una mica d'intimitat per copsar totes les emocions que m'aclaparaven. Veia el que havien estat cases, pous, forns, fins i tot una basílica, columnes, mosaics i, al cim d'un turonet, un déu.


Era ell. Blanc com la neu, alt, fort, amb una túnica fantàstica lligada a una espatlla mostrant mig pit i no tenia braços, tot i així vaig notar com m'allargava les mans per saludar-me, per dir-me que estava allà des de temps immemorials, esperant-me per a que, algun dia, expliqués la seva història.

Me'l vaig quedar mirant força estona i vaig saber que, quan fos més gran, volia estudiar aquella ciutat misteriosa i, per extensió, la història de tots els pobles antics del mediterràni i escriure sobre ell i sobre ells.

Quan tornàvem cap a Barcelona, jo era l'únic que portava un futlletó del jaciment, i a l'autocar me'l llegia amb deteniment i descobria qui era aquell déu que m'havia parlat però també em vaig adonar que la seva història ja estava explicada, per tant, si ell volia que la relatés, ho havia de fer d'una forma diferent a la dels llibres d'història, havia de ser com en un conte. I quan vaig arribar a casa, vaig començar a fer-ho.

D'aquell dia han passat molts anys. Els estudis d'història sí que els vaig acabar, el relat sobre l'Esculapi, no. Potser ara que ha tornat a Empúries, jo també hauria de tornar i anar a veure'l i demanar-li que em guiï en el meu nou futur i m'inspiri per, un dia no gaire llunyà, explicar la seva història.

dilluns, 10 de març de 2008

"La descomposició de la llum"



Amb la rica, excel·lent i dolça prosa que ens té acostumats, la Júlia Costa fa un mosaic de la història de dues dones, amigues circumstancials. Una és vídua, l’altre separada, i han viscut les seves respectives vides de forma totalment diferent, una més lliure que l’altre, una més real que l’altre. I mentre són al cafè del Paral·lel, explicant-se les seves històries, la vida de la gent que les envolta, s’entrecreua amb elles, convergeixen en elles com un mirall, com un reflex de la pròpia vida. I quan, un dia, les trobades al cafè s’acabin, la vida per elles, per la gent del seu voltant, mai tornarà a ser igual.

Una excel·lent novel·la que captiva des del principi i amb la qual, Júlia Costa va obtenir el I Premi de Novel·la Olga Xirinacs.

"La descomposició de la llum"



Amb la rica, excel·lent i dolça prosa que ens té acostumats, la Júlia Costa fa un mosaic de la història de dues dones, amigues circumstancials. Una és vídua, l’altre separada, i han viscut les seves respectives vides de forma totalment diferent, una més lliure que l’altre, una més real que l’altre. I mentre són al cafè del Paral·lel, explicant-se les seves històries, la vida de la gent que les envolta, s’entrecreua amb elles, convergeixen en elles com un mirall, com un reflex de la pròpia vida. I quan, un dia, les trobades al cafè s’acabin, la vida per elles, per la gent del seu voltant, mai tornarà a ser igual.

Una excel·lent novel·la que captiva des del principi i amb la qual, Júlia Costa va obtenir el I Premi de Novel·la Olga Xirinacs.

dijous, 6 de març de 2008

De retorns



Ja torno a estar actiu, bloggement parlant. Avui he fet les proves que m'he estat preparant per poder pujar de categoria a la feina.

Han estat uns dies durs, de llegir i estudiar normatives, lleis i decrets, de fer supòsits pràctics i estudiar i estudiar. Al principi m'ho prenia com "vaig a provar", però coneixent-me, es va convertir en passar-me dies i dies tancat a casa com un monjo i finalment avui m'he tret de dins tot el que ha anat entrant aquests dies i ara mateix estic cansadíssim.

Què si ho he aconseguit? No és prou evident amb la foto que il·lustra aquest post?