dimecres, 30 de gener de 2008

dimarts, 29 de gener de 2008

Dietari 77




"En la solitud hi ha la nostra grandesa; en la societat, però, hi ha la nostra eficàcia."


(A. Palacio Valdés)

dimecres, 23 de gener de 2008

Coral d'àngels




Vaig conèixer el Gerard fa molts anys quan vaig entrar a formar part d'una coral on només coneixia una persona i em va acollir molt bé de manera que de seguida em vaig sentir part d'aquella gent que hi posava més ganes que no pas art en cantar.

Tenia moments de tot, com tothom, però molt poques vegades el veies amb una mala cara o et feia un mal gest. Et trobabes a gust al seu costat, xerrant o compartint l'afició que teném en comú i també rèiem molt, sobretot quan ens equivocavem i les coses no sortien com havíen de sortir. Com quan vam gravar aquell cd a l'estudi de gravació i no hi havia manera d'encertar-la i vam haver de fer un "copiar y pegar" de la segona part...

Van ser els millors anys de la coral.

Després va marxar i va fer la seva vida a una altra ciutat. Tot i això, sempre que venia ens buscava, s'interessava i tornavem a compartir algunes confidències.

Ha emprès un camí sense retorn massa aviat però ens quedarà el record dels dies passats, dels dinars i les excursions, de les cançons compartides, de tantes coses...

Però allà on és ara no està sol, trobarà en Moisès, en Berto i l'Emili i podran fundar una nova coral. En aquest cas, i mai més ben dit, una coral d'àngels.

dilluns, 21 de gener de 2008

Eternity



El mes de desembre vam haver de lamentar una pérdua en circumstàncies tristes. Poc ens pensàvem que just un mes després hi arribaria una altra a les nostres vides, una altra que ens ha afectat igual que l'anterior, pel sobtat, per ser qui era i per l'edat que tenia.

Ha estat sense avisar, de la forma més inesperada i més terrible i inexplicable.

Com pot ser que un cor jove, atlètic, vital, sà, optimista, alegre, amic, amable, generòs digui que ja en té prou i deixi de funcionar? Com pot ser que un cor de menys de trenta anys falli? Encara hauria d'estar en garanties i si més no, si falla, donar algun tipus d'explicació. Aquest no. Ha dit que prou i ha estat prou. I s'ha apagat com una espelma quan s'acaba la cera o quan la metxa arriba al final.

Quan els que cauen al teu voltant són de la teva edat o més joves, fa que et replantegis seriosament les coses i veure la vida d'una altra manera. És quan te n'adones que no es pot perdre el temps, que quan una cosa la vols o si et ve de gust fer quelcom, ho has de fer perquè el temps passa i no torna i quan és massa tard ja no ets a temps de rectificar i que sempre és millor penedir-se d'haver fet alguna cosa a penedir-se per no haver-ho fet mai perquè llavors no ho has viscut i, per tant, t'has perdut quelcom que podria haver estat molt bé i si no és així, al menys ho has intentat. Però és trist arribar a la fi i veure que t'has deixat coses pel camí només per por, per por al canvi, per por a les novetats, per por a que sortin malament. I què si surt malament? Val més que surti malament i ho hagis fet, a que no sàpigas mai si podria haver sortit bé perquè no ho vas intentar.

Sempre és trist acomiadar un amic però més quan és jove.

És trist...

diumenge, 20 de gener de 2008

Ja m'he firat


Ja està, ja ho he fet, he anat de rebaixes. M'he comprat dos jerseis quan el que realment em feia més falta eren uns texans i unes sabates. Però no em queixo perquè també en necessitava canviar una mica el fons d'armari.

De totes maneres la despesa més gran que he fet no ha estat en roba ni en sabates ni en una DS, no, ha estat amb un ordinador. Sí, per fi, després de tant de temps per decidirme, he donat el pas i m'he comprat el portàtil (el de la foto) i, és clar, no estava de rebaixes però estic content perquè està dins del pressupost que m'havia marcat.

Ara només em queda acostumar-me al Windows Vista i a l'Office 2007 (que tenen tela!), acostumar-me al nou teclat, al nou mousse i després passar-me tots els arxius del vell ordinador que, d'altra banda, encara no jubilaré, per si de cas.
Espero acostumar-me aviat i tornar a l'activitat del blog que tinc una mica oblidada.

dissabte, 12 de gener de 2008

Rebaixes



Des de fa més d'un mes que ens estan atacant sobre el consumisme excessiu del Nadal, de les compres compulsives i quan s'acaba el Nadal, comencen amb les rebaixes... doncs que voleu que us digui? A mi m'agrada comprar els regals de Nadal, pensar què li pot agradar a la persona que li he de fer i després cercar-lo i comprar-lo, són les compres que més a gust faig al llarg de l'any.
Després venen les rebaixes i tornen amb els mateixos missatges i jo penso el mateix: "no si ja em moderaré a l'hora de comprar, però no perquè un senyor em digui allò de la compra responsable, no, sinó perquè no tinc un put... euro per gastar, que si no..."
Ahir mateix passejava per Girona i quan mirava roba d'una botiga em van dir: "et compraries mig Girona!" I jo vaig respondre: "mig no, si pugués, tota sencera"
M'agrada comprar, què hi farem, ho confeso, però com no tinc mai diners per gastar, soc dels que compro majoritàriament amb la mirada.
Al menys amb això sí que soc responsable: si no tinc, no gasto.

dissabte, 5 de gener de 2008

Deseo, peligro


Xina, Segona Guerra Mundial, una sofisticada dona entra en un cafè i fa una trucada aparentment intrascendental i de cop ens trobem quatre anys abans, quan aquesta mateixa dona és una jove estudiant universitària i encara no sap res de la guerra i la invasió del seu país per part dels japonesos.


Així comença Deseo, peligro, la nova pel·lícula d’Ang Lee que torna a adaptar, com ja va fer amb Brokeback Mountain, un relat curt, en aquest cas de l’escriptora Eileen Chang. És impressionant la manera de fer d’aquest director que, amb una història de 70 o 80 planes, li pot treure tant de suc.


Deseo, peligro, explora dos temes: un grup de joves inexperts que volen lluitar activament per aconseguir fer fora del seu país als japonesos i com la seva inexperiència els portarà per uns camins que, en el fons, cap d’ells vol; i el desig del perill, de l’odiat, de la passió i com aquest desig porta cap a l’autodestrucció.

La jove universitària, ara convertida en sofisticada dama de l’alta societat, es converteix en l’amant del seu enemic per aconseguir arribar a ell i matar-lo, però un cop hi entra en aquesta espiral es trobarà totalment enganxada tot i que sap que el que ha de fer és fugir, no pot evitar caure un cop i un altre en una passió malaltissa que la va destruint lentament.


Ang Lee filma aquesta pel·lícula amb una bellesa extraordinària, tant en les escenes en que es veuen les cuitats de Hong Kong i de Xangai durant els anys 40, com en les escenes de sexe (bastant explícites però no més que en altres pel·lícules rodades abans que ens envaís de nou el puritanisme). I potser en aquesta bellesa formal de la pel·lícula està el problema: és massa freda. Li falta implicar-se més. Podríem dir que hi has dos parts a la pel·lícula, la primera més freda i impersonal, on costa entrar-hi, identificar-te amb els personatges. I una segona on el director, tot i mirar-s’ho encara una mica de lluny, ens fa entrar, al costat de la noia, en aquesta espiral de desig i perill fins arribar a un desenllaç bastant previsible.

En definitiva, Deseo, peligro, és una gran pel·lícula, d’una bellesa extraordinària i que, tot i la seva durada de gairebé dues hores i mitja, no se’t fa gens llarga.