El retorn d'Esculapi

Fa gairebé cent anys, a Empúries, es va trobar una important escultura, la millor del mediterràni occidental, diuen, que es va atribuir al déu de la medicina, Esculapi.

(Moment del descobriment del tors d'Esculapi) Foto: Arxiu IEC

Després d'un temps de restauració polémica, ha tornat a la seva terra.



Quan penso en aquesta escultura, sempre em ve al cap el primer cop que vaig anar a Empúries amb una excursió de l'escola. Era força petit, suposo que encara estava a primària, i agafar l'autocar i fer una més d'una hora de viatge per autopista, era tota una aventura extraordinària.

Vam arribar a l'aparcament del jaciment d'Empúries i el primer que vam fer, va ser seure tots en rotllana i menjar-nos l'esmorzar. Després, seguint les explicacions de la mestra, ens vam endinsar en un altre món: una autèntica ciutat amb, el que a mi em semblava, milers d'anys d'història.

Recordo que per un moment em vaig sentir transportat i veia els carrers plens de gent vestida com els romans de les pel·lícules, les cases de planta baixa plenes de vida i els vaixells entrant i sortint del port proper. Vaig començar a caminar pels carrers, ara enrunats, de la ciutat, una mica apartat dels cridaners companys d'escola, necessitava una mica d'intimitat per copsar totes les emocions que m'aclaparaven. Veia el que havien estat cases, pous, forns, fins i tot una basílica, columnes, mosaics i, al cim d'un turonet, un déu.


Era ell. Blanc com la neu, alt, fort, amb una túnica fantàstica lligada a una espatlla mostrant mig pit i no tenia braços, tot i així vaig notar com m'allargava les mans per saludar-me, per dir-me que estava allà des de temps immemorials, esperant-me per a que, algun dia, expliqués la seva història.

Me'l vaig quedar mirant força estona i vaig saber que, quan fos més gran, volia estudiar aquella ciutat misteriosa i, per extensió, la història de tots els pobles antics del mediterràni i escriure sobre ell i sobre ells.

Quan tornàvem cap a Barcelona, jo era l'únic que portava un futlletó del jaciment, i a l'autocar me'l llegia amb deteniment i descobria qui era aquell déu que m'havia parlat però també em vaig adonar que la seva història ja estava explicada, per tant, si ell volia que la relatés, ho havia de fer d'una forma diferent a la dels llibres d'història, havia de ser com en un conte. I quan vaig arribar a casa, vaig començar a fer-ho.

D'aquell dia han passat molts anys. Els estudis d'història sí que els vaig acabar, el relat sobre l'Esculapi, no. Potser ara que ha tornat a Empúries, jo també hauria de tornar i anar a veure'l i demanar-li que em guiï en el meu nou futur i m'inspiri per, un dia no gaire llunyà, explicar la seva història.

Comentaris

Striper ha dit…
A tornat al seu lloc alla on sempre havia estat, i on podra fer de guia, i lo millor amb millor cara.
Giorgio Grappa ha dit…
Ha tingut més sort que la Dama d'Elx, que continua segrestada a l'estranger. Me n'alegre per ell.
Musafir ha dit…
Molt bonica història, Deric.
A veure si continues aquell relat.

I bo, com diu en Giorgio, ací, a Alacant, i al costadet, a Elx, només vàrem tindre la Dama d'Elx per uns dies per a celabrar el "Bimil·lenari" d'Elx.
Diu en Giorgio, "segrestada" a l'extranger"...
Només dir que la Dama, la vaig vore jo de menut a la meua ciutat natal, a Madrid, al Museu Arqueològic. I que em va encisar. Era misteriosa, i més, en la seua ubicació, quan no tanta gent la reclamava, i gairebé romandrava oblidada... Recorde que els meus avis em deien que la vegeren davall un "yugo y las flechas", durant la postguerra civil... al museu del Prado. I que era una icona de la "hispanitat" genuina i mítica...

Be,...

L'història de la Dama d'Elx és prou llarga de contar. Peró m'empipa molt que s'utilitze políticament (en un sentit o en un altre). A Elx, la ciutat que ara la reclama, ningú no la va trobar a faltar fins que al Museu del Louvre, on va estar molts anys, digueren que era una peça mestra de l'art ibèric. És va vendre, "por un puñado de monedas" i acabà a França per 40 anys!!

Per eixes coses de l'història, al cap i a la fi, el govern franquista, (quina ironia) va fer el possible per a que tornès...
I aixì tornà, en efecte al 1940 o 41.
Trenta anys al museu del Prado, i després, a l'arquelògic, on ja la vaig vore jo de menut.

Heu vist com està el jaciment original de la troballa a Elx?
No, segurament. No perque no siga importat, que ho és; sino perque està oblidat i gairebé abandonat.
La família propietària de les terres té una nau industrial plena de troballes. L'història, malauradament, és repeteix: la família sense el recolzament de les autoritatslocals o autonòmiques, doncs ha de vendre peces, ... moltes a l'estranger.

Pero si hem de reclamar algú, doncs a reclamar!!
Que a Madrid "s'ho volen quedar tot"... !!
Home, per favor...
Si els alacantins aprengueren de debò a valorar el seu patrimoni artístic, no hauriem d'anar per mig mon recercant peces del nostre art...

Bo, no tot és fa malament.
Al costat de casa meva, hi ha el jaciment ibero-romà del "Tossal de Manises". Hom diu que es trobà una estela funerària amb el nom de "Lucentum", probable fundació d'Alacant. Només dir que la diputació d'Alacant, en aquest cas, ho ha fet be: reconeiximent internacional per la magnífica restauració: Hi venen des de Pompeia, Mèrida, i Roma, per tal de vore com s'està restaurant el complex.
Bo, no m'enrotlle més.

Salut, i ens llegim!!
Rita ha dit…
Quina hist�ria m�s bonica. D'aix� s� que se'n diu vocaci� si et ve de tan menut... Espero que t'animis i reprenguis la feina deixada a mitges. Llegir-te �s ben agradable.
nimue ha dit…
has de tornar! i escriure la seua història! no sents com et crida? :)
Deric ha dit…
Sí Stripper, molt més bona cara!
Deric ha dit…
No ho sabia Giorgio.
Deric ha dit…
Musafir, una explicació ben aclaridora i de la que no en tenia coneixement.
Deric ha dit…
Sí Rita, em ve de molt i molt petit.
Deric ha dit…
Sí que la sento Nimue, sí
Ferran Porta ha dit…
A mi també m'ha semblat molt bonica la manera com expliques el teu encontre amb l'Esculapi. El dia que en desenvolupis la història no deixis de dir-ho al blog!
Deric ha dit…
d'acord, ho faré, Ferran
M. J. Verdú ha dit…
Vaig vistar Empúries fa molt de temps. Llegir el teu escrit (per cert, excel.lent) m'ha portat bons records
JoanAlbor ha dit…
La primera vegada que el vaig veure jo va ser quan vaig pujar a Girona ..que fa ja dos anys? ostres... a més crec que va ser per aquest temps i recorde perefectament la mateixa escena tal com tu la descrius , em va passar el mateix i llegint-te ha sigut com tornar a viure-ho amb uns altres ulls :)
Una abraçada i moltes felicitats per la teua ascensió al "seté o huité cel" hehehe enhorabona
Petitabruixa ha dit…
Ufff ! Jo recordo Empúries que deuria tenir uns cinc anys, la mare portava un abric vermell amb botons molt i molt grossons, unes ulleres que tornen estar de moda i feia un fred i un vent que pelàven.

No he tornat més. He estat per tota la Costa Brava però Empúries ha estat dolçament esquivada...

Camins misteriosos aquests de la Vida;-)

Petons, maco !!!
isnel ha dit…
Doncs a què esperes? Vinga, a continuar el relat, que el vull llegir!!!! :) I, si vols, anem a veure l'Esculapi un dia d'aquests, que no ens queda pas gaire lluny, val?
Deric ha dit…
Siiiii, Isnel, anem d'excursió a Empúries!!!!!