Eternity

El mes de desembre vam haver de lamentar una pérdua en circumstàncies tristes. Poc ens pensàvem que just un mes després hi arribaria una altra a les nostres vides, una altra que ens ha afectat igual que l'anterior, pel sobtat, per ser qui era i per l'edat que tenia.

Ha estat sense avisar, de la forma més inesperada i més terrible i inexplicable.

Com pot ser que un cor jove, atlètic, vital, sà, optimista, alegre, amic, amable, generòs digui que ja en té prou i deixi de funcionar? Com pot ser que un cor de menys de trenta anys falli? Encara hauria d'estar en garanties i si més no, si falla, donar algun tipus d'explicació. Aquest no. Ha dit que prou i ha estat prou. I s'ha apagat com una espelma quan s'acaba la cera o quan la metxa arriba al final.

Quan els que cauen al teu voltant són de la teva edat o més joves, fa que et replantegis seriosament les coses i veure la vida d'una altra manera. És quan te n'adones que no es pot perdre el temps, que quan una cosa la vols o si et ve de gust fer quelcom, ho has de fer perquè el temps passa i no torna i quan és massa tard ja no ets a temps de rectificar i que sempre és millor penedir-se d'haver fet alguna cosa a penedir-se per no haver-ho fet mai perquè llavors no ho has viscut i, per tant, t'has perdut quelcom que podria haver estat molt bé i si no és així, al menys ho has intentat. Però és trist arribar a la fi i veure que t'has deixat coses pel camí només per por, per por al canvi, per por a les novetats, per por a que sortin malament. I què si surt malament? Val més que surti malament i ho hagis fet, a que no sàpigas mai si podria haver sortit bé perquè no ho vas intentar.

Sempre és trist acomiadar un amic però més quan és jove.

És trist...