dilluns, 24 de desembre de 2007

Nadal

Us desitjo, mitjançant els meus dibuixos preferits, molt bones festes!

diumenge, 23 de desembre de 2007

La gràcia de Granada

Granada és una ciutat que té un encant especial, sobretot per la seva història i per l'ambient que s'hi viu.

No és una ciutat espectacular: el centre és cuidat, net i agradable per passejar, els barris nous són com els de qualsevol ciutat espanyola però el centre històric és el que la fa característica: els voltants de la catedral i els de la universitat, però sobretot el Albaizín i el Realejo.

Aquests barris tenen un ambient totalment diferent de la resta de la ciutat, amb les tasques, la gent que s'hi passeja (turistes, estudiants, rastafaris, hippies, homeless...), les botigues d'artesania i les famoses teteries on pots prendre qualsevol tipus de te, fins i tot el més inimaginable.

El Albaizín té encara una altre cosa que el fa diferent (a part de les magnífiques vistes a La Alhambra), són els grafittis: tot el barri n'és ple, les parets, les portes, les finestres, el terra, les fonts, els arbres... Està exageradament ple de pintades donant-li un aspecte de brutícia molt important i desagradable.

Però és clar, som a Andalucia, i tenen gràcia fins i tot per embrutar les parets. Aquí hi poso dos exemples:


Gat escapolint-se del Albaizín


Pilona amb "salero" a prop de la universitat

dissabte, 15 de desembre de 2007

Esperances trencades


Hi ha noticies que sorprenen per inesperades i per terribles. Hi ha noticies que no s'haurien de donar ni rebre mai. Hi ha noticies que no s'haurien de viure ni patir. Hi ha noticies que, per més voltes que donis, no les pots acabar d'entendre, d'acceptar, de comprendre, i et transtornen profundament.

Hi ha persones que són més que conegudes però menys que amigues i, en alguns aspectes, companyes de camí, sigui per edat, per aficions o per creuar-se en un moment determinat de la vida.

No teniem una relació gaire estreta però em feia riure molt, i quan s'adonava, em mirava amb els seus ulls blaus posant cara d'innocència, compartia el somriure i continuava com si res i jo el mirava de reüll sense poder evitar d'observar aquella boca molsuda que semblava de goma amb cada nota que interpretava fent-me perdre la concentració.

Era dels pocs del grup que es preocupava quan et veia malament i que s'alegrava quan t'anaven bé les coses i t'ajudava si calia. Era com un relacions públiques espontàni que li agradava estar amb la gent. Obert, de tracte afable...

Hi ha decisions que mai es podran arribar a entendre, ni sabrem perquè es van prendre.

De totes maneres el perquè ja no té cap importància. És el que ell volia i ho va aconseguir. Encara que ningú de nosaltres ho poguem acceptar mai.

dimecres, 5 de desembre de 2007

Granada




Diuen que no hi ha res pitjor que ser cec a Granada... bé, crec que ser cec és prou problemàtic a Granada o a Tumbuctú, però aquesta és la dita popular i com a tal, no farem més anàlisis.

Granada, a part de ser una fruita, una projectil explosiu, un estat d'Amèrica septentrional, dos municipis de Colombia, una ciutat i un departament de Nicaragua, un antic regne musulmà, un escriptor ascètic espanyol i una província del sud d'Espanya, és també una ciutat. I a aquesta ciutat és on aniré aquest divendres.

Diuen que és una ciutat molt bella, amb un conjunt artístic impressionant encapçalat per la màgnífica Alhambra i el Generalife, però també per altres monuments com el palau de Carlos V, la Capella Reial o la Catedral. Una ciutat per perdre's pels carrers, per viure amb intensitat petits encontres amb els seus habitants, cafès amb encants islàmics i moltes tapes. També diuen que fa molt fred en aquesta época de l'any.

Granada, una ciutat de la que tothom que hi ha anat en torna enamorat. Jo, ja ho sabeu, n'enamoro de seguida de les ciutats, fins i tot abans de coneixe-les, així que m'ha d'anar molt malament per tornar desencisat. Però no ho crec, tansols la visita a la Alhambra ja em farà efecte, segur.

De moment no puc dir gran cosa de Granada perquè no la conec... bé hi vaig estar quan tenia 13 o 14 anys i la veritat, no me'n recordo de res. Així que ara tinc moltes ganes i curiositat de descobrir-la.

diumenge, 2 de desembre de 2007

Un noi

Una vegada vaig conèixer un noi que treballava en una empresa constructora, a les oficines. Va començar a treballar uns mesos més tard que jo i li van assignar la taula que hi havia just al meu davant, de manera que estavem front per front.

Era un noi jove, més que jo, alt, prim, de pell pàl·lida, cabells foscos, força atractiu, molt agradable de tracte i simpàtic.

Com el tenia de cara durant 8 hores al dia, podia observar bé els seus moviments, les seves reaccions davant la feina, davant dels companys i davant dels caps. I em vaig adonar d'una cosa que al principi m'havia passat desaparcebuda: tenia la mirada trista. Això em va fer fixar-me que la relació amb els companys era correcta però distant i m'hi vaig apropar més, a l'hora del cafè, a l'hora de dinar, a la sortida o a l'entrada. Ens vam agafar confiança i aviat vam ser bons amics (amics de feina).

Vestia bé, prenia té i minibocata per esmorçar, el dinar el feia sà (verdures, amanides, llegums, carn...), reia, anava al cine, sortia amb amics a ballar i a sopar, agafava el metro per anar a treballar i tenia una moto de gran cilindrada pels caps de setmana...

En definitiva, era un noi molt sà, molt correcte, divertit i amb els mateixos desitjos i preocupacions que tothom (arribar a final de mes, la hipoteca, poder viatjar, etc.), excepte una. Tenia una preocupació oculta però que no li impedia fer vida normal ni ser feliç a estones i estar trist a unes altres: tenia la sida.



Bonica la foto, no?

Doncs és el virus de la sida (em nego a escriure aquest nom en majúscules) infectant la sang.