dimarts, 27 de novembre de 2007

Dietari 76

Anant al mar els homes s'agermanen, venint del mar mai més seran esclaus.
Joan Maragall

dijous, 22 de novembre de 2007

"!A la mierda!"


Ha mort als 86 anys l’actor Fernando Fernán-Gómez, un dels grans de l’escena espanyola, després d’uns dies ingressat a un hospital de Madrid on rebia tractament per la malaltia que patia.

Amb ell se’n va un dels grans del cinema perquè tots els projectes en els quals hi participava, per molt petita que fos la seva intervenció, tenien un segell de qualitat especial.

Va ser actor, però també va destacar en molts més altres aspectes: va ser director teatral i cinematogràfic, poeta, assagista, articulista, dramaturg i novel·lista (era membre de l’acadèmia de la llengua). Recordem d’ell, per exemple l’esplèndida "Las bicicletas son para el verano", obra teatral i després novel·la, dirigida i escrita per ell, i més tard convertida en pel·lícula gràcies al director Jaime Chavarri. O la pel·lícula que va dirigir "El viaje a ninguna parte" que ret homenatge a la professió d’actor en l’època dels seus pares i que tant bé coneixia.

Va rebre els premis més prestigiosos de l’escena espanyola com els Premis Nacionals de Cine i Teatre, la Medalla d’Or de l’Acadèmia de Cine, així com és l’actor amb més guardons dels Goya de l’estat espanyol. Fins i tot va rebre l’Óscar amb la pel·lícula "Belle époque". Però el premi més important de la seva carrera va ser, sens dubte, el Príncep d’Astúries de les Arts.

Fernando ha estat en actiu fins el darrer moment actuant o posant la veu en anuncis de televisió (encara ara s’emet un en que la veu en off és la seva). La seva darrera pel·lícula, "Fuera de carta" , encara està per estrenar.

Fa fer més de dues-centes pel·lícules que ens deixa entre cinema i televisió (El espíritu de la colmena, Botón de ancla, Los zancos, Esquilache, La venganza de Don Mendo, El abuelo, La lengua de las mariposas, etc.) però n’estic que segur que el recordarem també pel seu mal geni i, sobretot, per aquell famós "¡a la mierda!" que ara ja trobem, fins i tot, simpàtic.

dimarts, 20 de novembre de 2007

Dietari 75

"L'anàlisi mata l'espontaneitat. El gra molt i fet farina no podria germinar ni crèixer."


F. Amial


dimarts, 13 de novembre de 2007

Carretera d'obstacles



Entrar a Girona per la N-II s'ha convertit, d'un temps ençà, en una carrera d'obstacles i això no surt a la premsa nacional: no interessa.

Fa més d'un any que s'està ampliant la Nacional a quatre carrils (dos per banda) i a les retencions normals a causa de les obres, ara s'ha d'afegir l’intricat laberint, els continus obstacles que trobes al llarg del camí.

Hi havia una desviació que era un revolt de considerables dimensions on els accidents eren el pa de cada dia perquè els camions no podien fer bé la corba i envaïen el carril contrari, així que si tenies la desgràcia de passar en aquell moment, el mínim que t'enduies era un bon ensurt. Per sort aquesta desviació ja està arranjada i ara es pot anar més recte. Però encara queden moltes més.

A més, com les obres avancen, els canvis també. Així et pots trobar que un matí circulis pel carril de la dreta i a la tarda et facin passar per l'esquerra, pujar per sobre d'un pont, donar la volta pel giratori de l'aeroport, fer dos stops sense visibilitat i tornar per un tram ple de forats.

I bé, com sempre pensem els soferts catalans (que ens queixem molt i mai actuem), si és a fi de bé, ens aguantarem uns dies. Dies que es converteixen en setmanes, en mesos i qui sap si més. D'això també en saben els pobres que viuen al Baix Llobregat i treballen a Barcelona.

Però hi ha un aspecte en aquesta nova N-II que em preocupa, ara sí com habitant de Salt: l'entrada a la nostra població.

M'explico:
De sempre, per entrar a Salt des de la Nacional, havíem de passar per Fornells de la Selva, l'Avellaneda i accedir a la carretera que va de Quart fins a l'autopista AP-7. Van fer les obres de la variant de Girona i es va construir una sortida que podia haver evitat aquest desplaçament absurd però, per aquells misteris de foment, no es podia anar en direcció Girona o Salt, sinó només en direcció Quart. Per tant havíem de continuar entrant a Salt passant per Fornells de la Selva (amb una magnífica carretera de 4 carrils on només es pot anar a 50 Km/h), l'Avellaneda, Girona, giratori del Mas Gri i, per fi, agafar la carretera d'entrada a l'AP-7, la que porta a Salt.

Penso que hauria estat millor pels saltencs i pels gironins en general haver fet una sortida de la variant amb la possibilitat d'anar directament a Girona sense passar pel polígon industrial de Fornells i més tenien en compte que ja existeix aquesta carretera? Ens estalviaríem temps i diners en benzina.

Ara, amb l'ampliació de l'N-II és un bon moment per arranjar aquest greuge que té Salt perquè només pots entrar directament i bé, al nostre poble, si vens per l'autopista (pagant).

No obstant, i veient com s'estan fent les obres i el traçat que porten, molt em temo que haurem de continuar entrant a Salt travessant Fornells, l'Avellaneda i Girona i després de passar per un mínim vuit giratoris i sis o set semàfors.

dimecres, 7 de novembre de 2007

La guerra de l’aigua

Darrerament a Caldes de Malavella s’ha viscut una vertadera guerra al més pur estil medieval.
Imagineu dos balnearis, els dos noucentistes, de prestigi, encantadors, acollidors i font de treball i turisme pel poble: un d’ells enorme, amb una potent planta embotelladora d’aigua a més de l’activitat balneàrica, regentat per un consell d’administració i propietari dels drets de l’aigua termal de tot el poble; l’altre petit, només balneari, sense possibilitat d’embotellar aigua i a expenses de la renovació d’un contracte d’ús d’aigua i regentat per una família del poble des de fa generacions.

Imagineu un poble amb moltes fonts d’aigua termal de les que només hi ha una que raja aigua termal (calenta i amb un punt de gas) perquè les altres estan en poder del balneari gran i s’han quedat sense aigua termal.

Imagineu un poble que des de la prehistòria l’aigua termal ha estat important pel seu desenvolupament, que vol continuar essent un referent del termalisme però veu com tota la seva aigua se’n va en forma d’ampolla de vidre amb el nom del balneari gran i, a sobre, en castellà.

Aquest és el panorama de Caldes, per això quan el balneari gran ha decidit tallar l’aigua al petit per absorbir-lo o obligar-lo a tancar i desfer-se de la competència, tot el poble ha sortit al carrer i s’ha desfermat aquesta guerra, una guerra que no deixa de ser la del petit contra el gran, la del dèbil contra el poderós, la de David contra Goliat (com diu un historiador caldenc).
En aquesta guerra el petit tenia totes les de perdre, ho tenia tot en contra: sense poder a les "altes esferes", sense un potent consell d’administració, sense aigua pròpia, sense una sentència favorable del Tribunal Superior de Justícia… Però tenia una cosa molt important: l’estimació del poble.

I ho ha aconseguit. En aquest cas l’opinió pública ha forçat la maquinària del poderós que s’ha vist obligat a fer marxa enrera i tornar a obrir l’aixeta (d’altra banda ben real, no una aixeta simbòlica) per no quedar com els dolents de la pel·lícula i tenir el poble on està establert en contra.

Però és aquesta la victòria de la guerra o només d’una batalla? Personalment crec que només d’una batalla, els poderosos mai perden una guerra, sempre tenen un "as" amagat a la màniga.


De totes maneres, si més no, això ens dóna un marge d’uns anys per poder continuar gaudint dels beneficis del balneari petit, de poder anar els diumenges a la tarda a fer un agradable cafè en el seu encantador jardí i trobar-te amb els amics.

divendres, 2 de novembre de 2007

Ens quedem sense genis?



Amb la mort de Modest Cuixart m'he fet aquesta reflexió: a Catalunya ens estem quedant sense artistes genials? Dalí, Miró, Montalban, Moix, Ribas, Rodoreda, Cugat, Sabater... tants i tants noms que han passat pel món contribuint amb la seva genialitat a fer la nostra vida una mica millor.

Intento pensar en gent en actiu que sigui tan genial com ells i realment em costa trobar un nom, si més no, tant conegut com ells. És cert que hi ha molts artistes genials anónims o que no arriben al gran públic, pintors, actors, músics, escriptors, etc. i això em porta a una altra reflexió: no serà que continuem tenint grans genis que potser no són coneguts perquè no surten per la tele i avui en dia qui no surt per la tele no existeix?

Si fos així, seria ben trist perquè considero que qui és bo, és conegut perquè agrada, perquè la gent s'ho diu, el boca-orella és un mitjà de comunicació gairebé més potent que un anunci de la tele.

I per això m'agradaria fer una proposta: que cadascú digui el nom d'algú que consideri que és un geni català (és igual que sigui escriptor, científic, actor o escombriaira, l'única condició és que estigui en actiu i poguem buscar el seu nom pel google o similar per saber qui és i conèixer la seva obra).

Començaré jo proposant un nom:

Dolors Garcia i Cornellà, escriptora.


Amb tots ells farem una llista amb els nous genis catalans.