dimarts, 30 d’octubre de 2007

La Katarsis del Tomatazo



Una de les darreres vegades que vaig anar a Madrid, un natiu de la ciutat em va portar a veure un espectacle del que jo no en sabia res ni havia sentit a parlar mai: La Katarsis del Tomatazo. Aquest espectacle, de petit format i estètica de cabaret, té el seu punt fort en el fet que el públic decideix en directe i expressant de la forma més educada i correcte possible, si el número que ha vist li ha agradat o no, i això es fa de la següent i tant tradicional manera:

T’agrada = aplaudeixes
No t’agrada = tires tomàquets als actors

Cal a dir que se’n tiren més tomàquets que aplaudiments però això bàsicament succeïx perquè des del principi no saps què fer amb els tomàquets que et donen al comprar l’entrada si no és fer una amanida, però al mig del teatret és complicat.

En fi, doncs la pràctica d’aquest espectacle de cabaret l’hauríem d’aplicar a l’hora d’escollir els nostres polítics enlloc de les tradicionals eleccions legislatives:

Us imagineu posar-los tots en fila al mig d’una plaça i, als que no ens agraden o no ho han fet bé, tirar-lis tomàquets?

N’estic segur que no hi hauria tanta abstenció i es faria una tomatina tremenda.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

Dietari 74

Recupero els salts de dietari que postejava en l'anterior servidor quan no tenia temps o idees per escriure quelcom, amb la qual cosa podeu comprovar que aquesta setmana estic poc inspirat... de moment.




De: Anatole France


Per qui no entengui la meva lletra, diu: "La frase més bella? La més curta."

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Nit de nits


Allà on la lluna acaricia el mar existeix un lloc desconegut, misteriós on només poden arribar els escollits recorrent un tortuós camí d'aigua.

Jo el vaig fer. Va ser una nit, de matinada, quan vaig sentir una veu que em cridava i, al mirar per la finestra, el vaig veure palplantat al mig de la platja, mirant-me amb un somriure als llavis.

El vaig seguir però aviat la seva presència es va esfumar com la boira s'esvaeïx en el mar i em vaig trobar sol, abandonat, desemparat, caminant al mig del mar.

La foscor, només trencada pel dèbil reflex de la lluna creixent, em produïa una sensació de fredor més intensa que les aigües però jo continuava endavant, empès per una força desconeguda que només podia provenir d'ell.

Vaig arribar.

La lluna acariciava el mar i de l'aigua saltaven espurnes blanques de llum. Vaig allargar la mà fins a tocar-la. Em sentia petit, infinitament petit, acaronant la lluna que es deixava tocar com una mare deixa que la toquin els seus fills i em va mostrar l'univers, em va fer formar-ne part. Jo ja no era jo, era un petit àtom viatjant per la immensitat de la galàxia passant per estrelles, planetes, llunes i sols, sentint a cada instant milers de vides travessant-me, fonent-se en mi, en cada partícula del meu ésser. Jo era estrella, planta, aigua, animal, aire, pols, no-res, tot.

I em va tornar: la lluna havia deixat d'acariciar el mar, la màgia s'havia perdut però allà era ell, esperant-me amb un gran somriure acollidor, calent, tendre i em vaig deixar endur. Caminàvem agafats de la mà, com dos enamorats, i em va portar fins a la platja. La sorra s'enfonsava als nostres peus. Se'ls va mirar i va riure divertit. Jo també vaig riure. Em va mirar. Els seus ulls eren profunds i m'hi vaig perdre fins que em va passar la mà pel rostre i em va besar els llavis amb dolçor. Vaig sentir el poder de la seva força penetrant per la meva boca com un darrer alè de vida i va desaparèixer.

Em vaig quedar sol, abraçat a l'aire, al mig de la platja mentre la llum del dia s'apoderava de la nit i vaig entendre que ara formava part d'ell o ell de mi, ens havíem fos com la lluna amb el mar, com la nit amb el dia, com la vida amb la mort.

divendres, 12 d’octubre de 2007

El 12 d'octubre...


...no tots els que vivim a l'Estat Espanyol, per obligació, ens sentim espanyols ni aquesta és la nostra festa.

Jo avui em sento més català que mai.

VISCA CATALUNYA!

dimecres, 10 d’octubre de 2007

Núvols grisos sobre la ciutat


Ara sí que definitivament s'ha acabat l'estiu, si més no aquesta és la sensació que tinc quan miro per la finestra i veig els núvols grisos i quan pel matí he d'agafar una jaqueta per anar a treballar i quan he de posar una vànova al llit per no dormir amb les cames enronsades pel fred.

Sí, definitivament la tardor ha arribat: se m'han acabat les vacances, les fulles dels arbres encatifen les voreres, els nens passen per davant de casa camí de l'escola, la feina ha pres la rutina quotidiana i els diumenges a la tarda ve més de gust quedar-se a casa a gaudir d'una tranquil·litat cercada.

I me n'adono més encara quan miro endavant i veig que estan al caure les fires de Girona, un aniversari que preferia m'haguessin robat i les festes de Nadal. Tot envoltat de fred, neu i bufandes de llana ben gustoses.

Passa l'estiu, la calor, els viatges, arriba l'hivern, el fred, la llar. Passa el temps, com una roda, inexorable... i malament que no fos així!

dimecres, 3 d’octubre de 2007

De retorns


Ja està, ja he tornat de Menorca i avui m'esperava una taula plena de papers i problemes a la feina, sort tenia d'evadir-me amb el pensament.
El problema de tornar a la feina just després de 8 hores de tornar de viatge és el cansament i el no tenir temps per desfer la maleta, però la sort és que al tenir el viatge tan fresc tens les bateries ben carregades per afrontar-ho tot.
Ara ja està, ja no em queda ni un dia més de vacances, només em queda l'esperança de poder fer algun pont i algun dia per Nadal i, qui sap, potser amb una mica de sort, fer alguna escapadeta.
Menorca és una illa estranya, no sembla que sigui territori nacional, la primera sensació que et produeix és que has viatjat a un altre país però al poc et sents com a casa: còmode i tranquil. Després venen les ganes d'endinsar-se al món menorquí, a les platges, als poblats talaiòtics, a les cases amb la gent, als pobles blancs i als "son" que dominen el paisatge amb la seva silueta senyorial.
I deixes de conduir amb por per les carreteres estretes franquejades per murs de pedra seca com si ho fessis per un carrer de la teva ciutat, ja no t'espanta l'estretor ni creuar-te amb un altre cotxe, i quan et fan aturar perquè passi un ramat d'ovelles o de vaques, et sents feliç.
No hi ha temps, no hi ha estrès, no hi ha preocupacions.
Saps que quan marxis d'aquí algun dia tornaràs, t'ho diu el port de Maó quan el vaixell l'abandona lentament i et seus a coberta a prendre el sol mentre el mar s'obre blau i calmat davant teu amb tota la seva immensitat...