diumenge, 23 de setembre de 2007

D'illa en illa...


... i viatjo perquè tinc vacances. Sí, torno a tenir vacances i abans que ningú digui res sobre els funcionaris, diré que tinc 23 dies de vacances i amb aquests, els esgoto tots, per tant no és que hagi fet moltes vacances, és que he fet les que hem toca però amb una bona enginyeria del calendari.

Dit això, me'n vaig a Menorca a passar una setmaneta de relax i turisme cultural. Penso estar tranquil, no estressar-me, passejar per les cales faci sol o no i visitar tots els jaciments talaiotics de l'illa i escriure als vespres des de la terrassa de l'apartament mirant la posta de sol al mar...

Normalment els viatges que fem són força cansats: anar amunt i avall i visitar un munt de coses, aquest no, aquest és totalment diferent, concebut des del punt de vista del descans i del relax. Això sí que seran vacances.

diumenge, 16 de setembre de 2007

Cremar simbologies


Aquesta setmana ha estat i serà mogudeta a Girona per tot el que ha passat amb la crema de la foto del rei i la reina.

Tornarem a tenir un cas com el del Èric?

Personalment penso que no està bé cremar, menysprear o burlar-se dels símbols nacionals d'un pais perquè pots ofendre els seus habitants ja que tots ens els estimem com a propis. Ara bé, d'aquí a perseguir i jutjar els autors del fet (i em refereixo tant a la crema de la foto com als dibuixos de El Jueves) em sembla que hi ha un pas molt prim cap a la dictadura.

En aquest pais n'estem caient continuament en trets dictatorials per part de polítics que diuen representar-nos i ser demòcrates. Democrates? No em facin riure!

Què hauria passat si enlloc de cremar una foto dels reis o una bandera espanyola o fer una caricatura dels prínceps, haguessin cremat una senyera, una foto del president de la Generalitat i fer una caricatura ofensiva dels catalans? Ja us ho dic jo: absolutament res. Podem escoltar la Cope o veure TeleMadrid (per citar només dos exemples) i ens adonarem que aquests ultratges cap a Catalunya, els seus símbols i els seus ciutadans passen cada dia sense que cap Fiscalia ni cap Audiència Nacional, ni cap Govern, faci el més mínim comentari, ni reclamació.

Senyors: prou d'hipocresies!

La democràcia es demostra amb fets, no em paraules i reprimir la veu del poble no és democràcia, és una altra cosa.

(De totes maneres ja els hi val als reis d'Espanya, Borbons, venir a Girona dos dies després de l'11 de setembre en que recordem la derrota de Catalunya i la seva desaparició com a pais a mans d'un Borbó. Encara que els que hi ha ara no tinguin res a veure amb aquells del segle XVIII)


dijous, 6 de setembre de 2007

Salt de dentistes

Ahir vaig anar al dentista. Ja n'estic molt acostumat a anar-hi perquè des de ben petit que em van haver de treure les dents de llet, així que por no me'n fa cap.

Abans tenia un dentista molt atractiu, amb la qual cosa anar-hi a visitar-lo era un plaer, sobretot quan et remenava la boca amb les seves mans... Però es veu que aquest estiu, tot i tenir menys de 50 anys, s'ha retirat (ja haurà guanyat prou diners, alguns de meus).


Ara tinc una dentista, jove i també atractiva i competent, molt competent, i ja pot ser-ho pel que em va cobrar! Amb allò ja té també la jubilació una mica més aprop.

Total, que he de tornar encara un cop més (i ja van 3 en menys d'un mes) per acabar la reparació de la dent i la funda i pagar 600€. I jo em pregunto: com és que els tractaments de la boca no entren per la Seguretat Social? Què és un luxe cuidar-se les dents? L'únic que entra són les extraccions, la qual cosa em fa pensar que el govern ens vol veure a tots desdentats! I és que si una persona no pot pagar aquests 600€, què ha de fer? No menjar? Quedar-se sense dents?

En fi, que de moment si volia fer algun viatget aquests dies de vacances m'hauré de fer fotre perquè serà la dentista qui marxarà de viatge amb els meus diners. Ah! I res d'orninador nou. Perquè senyors, jo tampoc tinc aquests 600€ i he de tirar del crèdit de la Santa Visa dels Deu Dolors, patrona dels impossibles!



dimarts, 4 de setembre de 2007

La síndrome

Tinc síndrome pre-vacacional. D'avui en vuit començo les vacances i a la feina ja ho noto perquè no tinc ganes de fer res (sí, ja ho sé que acostuma a ser l'habitual, però ara agreujat) i si tinc una mica de feina, se'm fa un castell fer-la. I, apa, a mirar el rellotge contínuament esperant les 3 amb desig.
És cert, ja vaig fer dues setmanes de vacances i vaig estar quinze dies a Cuba, però el mes de juny queda tan lluny que gairebé ni me'n recordo (per això faig post sobre Cuba de tant en tant)
Ja ho té això de fer les vacances quan no estas acostumat a fer-les: jo soc més de setembre, ho prefereixo, tot i que hagi de passar l'estiu sencer treballant, encara tinc el plaer de pensar que marxaré de viatge.
Aquest any no. Al setembre faré unes vacances molt més reduïdes i ja no aniré de viatge (sí, és clar, perquè ja l'he fet) i això em fa esperar aquests dies amb una ànsia una mica diferent, no tan animat.
Ais! No sé què dic: si tinc dues setmanes i mitja de vacances i estic mirant d'escapar-me a algun lloc uns dies! ... Encara puc esperar les vacances amb il·lusió!!!!
(Ups! He repetit la paraula "vacances" set cops en aquest post! Realment estic fatal!)