divendres, 20 de juliol de 2007

És Festa Major!


Ja la tenim aquí, un any més, carregada d'espectacles, concerts, balls, atraccions, teatre, música... De tot per passar 8 dies sense dormir (sobretot els que tenim la zona de concerts a prop, però no em queixo, és un cop l'any).
Comença el dilluns 23 amb el pregó i acabarà el 30 amb un gran castell de focs (esperem que cap cohet impacti amb algun avió de Ryanair).
Jo aniré a alguns actes, no tots perquè seria impossible. De tots, el que més m'agrada és el correfoc i no perquè m'apasioni anar corrent darrera o davant dels diables, sinó perquè es fa a l'hora que s'ha de fer un correfoc, res d'aquestes tonteries de fer-los a les 10 del vespre, no, al Salt es fa a les 4 de la matinada. Això és un correfoc com cal i després a esmorzar xocolata amb xurros, ball del pijama i discomòbil fins ben entrat el matí.
De concerts en conec els de Seguridad Social i la Beth, però els Pereza (que diuen que tenen molt èxit, no en tinc ni idea de qui són) o si no, els Hotel Cochambre que tampoc conec. Potser és que m'hauria de posar més al dia amb la música.
Bé, doncs això, que si us ve de gust passar-vos per el Salt, doncs sereu benvinguts i podrem anar plegat a fer una copeta a les barraques.

dijous, 12 de juliol de 2007

Lacoste

Lacoste no té res a veure amb cocodrils ni polos o camises de marca. Lacoste és un poble del Luberon (una zona de la Provença) penjat literalment de la muntanya, de carrers estrets, gairebé verticals, empedrats amb unes pedres totalment llises per culpa de milers de passes arrossegant-se durant els segles. Amb cases situades en llocs impossibles, estretes, de pedra, amb un encant que només pot donar el temps i la història.
I, a dalt de tot, coronant el poble, com una peineta vella, un castell, però no un castell qualsevol. És un castell fosc, tenebrós, mig en runes que per accedir-hi has de travessar un fossat estret i recargolat, de roques verticals i altíssimes i després passar per un fràgil pont penjat al buit, és un castell que imposa, que fa por... no en va, va ser la residència del Marquès de Sade durant uns quants anys, quann va haver de fugir de Paris a causa dels escàndols provocats per la seva conducta, teóricament immoral, i pels seus escrits.

Des de dalt de tot del castell es domina tota la vall del Luberon, els altres pobles penjats d'altres muntanyes i, sobretot, els camps de lavanda. I el castell s'omple de llum i de vida, d'olors i de colors.
Costa abandonar aquest poble fet de pedra, però no d'una pedra grisa i freda, sinó de pedra calenta, viva.

I sobretot costa molt abandonar Lacoste perquè amb els carrers tan verticals i el terra tan relliscós, si no vas amb compte, vas a petar de dret amb el cul a terra.

dimarts, 10 de juliol de 2007

Provence

Una delicia. Així és com puc definir aquest cap de setmana passat a la Provença. I curt, molt curt.

La Provença bé es mereix una llarga temporada, no es pot veure només en un camp de setmana perquè és un lloc per disfrutar.

Vàrem visitar bàsicament l'interior del territori, deixant de banda la costa, tot i que també val molt la pena, però un parell de dies no dóna per tant. Hi ha molt pobles, poblets i ciutats amb molt d'encant, ruïnes romanes, antigues esglèsies, castells, palaus i natura, molta natura. I ara és una bona época per anar-hi perquè els camps de lavanda estan florits i és espectacular veure un camp tot de color lila d'una olor embriagadora... i ple d'avelles, això també.





No és extrany que pintors impressionistes com Van Gogh o Cezanne s'enamoressin dels colors i la llum d'aquesta terra per pintar els seus millors quadres.




D'altra banda vam aconseguir mantenir la sorpresa a la meva mare fins a l'últim moment i va estar ben feliç de celebrar el seu aniversari en un coquetó restaurant de Cassis, un poble de la Costa Blava, prop de Marsella, envoltada de la seva família.

dijous, 5 de juliol de 2007

Torno a marxar

Doncs sí, després de tot me'n vaig un altre cop, tot i que aquesta vegada no deixa de ser una escapadeta de cap de setmana fins a la Provença.

I és que m'han dit que en aquesta regió francesa ara és l'época en que està ben florit l'espígol i com és una planta aromàtica que m'agrada molt, vaig a descobrir camps i camps d'espígol!

(Per cert, l'espígol i la lavanda és la mateixa planta? És un dubte que sempre tinc).

De fet aquesta és una escapada amb tota la família: el meu company, la meva germana amb el marit i els nens i la meva mare per celebrar l'aniversari de la meva mare que és diumenge (Ei! No digueu res que és una sorpresa i ella no ho sap que ens anem de viatge!). Ho fem d'aquesta manera perquè aquest any és l'any dels aniversaris robats i volem evitar que algun desalmat provinent del passat llunyà li pugui robar. (jejejeje!)

Us deixo amb una foto dels camps que veuré:

dimarts, 3 de juliol de 2007

Consternació

Així es queda un després de saber d'un atemptat, per la crueltat del mateix i, sobretot, per la seva irrecionalitat.

Però molt més consternat et quedes quan el teu destí previst durant dos anys seguits és el lloc de l'atemptat: Iemen.
L'any passat havíem consultat agències de viatges i mirat infinitat d'informació per viatjar al Iemen però finalment va sortir una oportunitat d'anar a Guatemala que no podíem desaprofitar de cap de les maneres.

Aquest any, com l'anterior ens havíem quedat amb les ganes, també teníem el mateix destí al cap: Iemen. També havíem demanat pressupostos i informació. Finalment uns amics ens van propossar anar a Cuba i vam pensar que, ja que en Fidel estava tant malalt, valia la pena aprofitar d'anar al país caribeny abans que en Castro es mori i tot canvii a Cuba.

Un any més Iemen quedava postergat. I segurament ho quedarà per sempre.
Però el pitjor de tot és que et queda aquella sensació de pensar que si no ens haguessim decidit finalment per Cuba, el nostre destí hauria estat el Iemen i ara potser... amb una mica de sort, per tema dates, només hauríem de lamentar la cancel·lació del viatge.

Tot plegat m'ha fer reflexionar força.