dijous, 31 de maig de 2007

Cubáname

Ja ha arribat el dia de la partida! Aquest vespre encarem el viatge i demà al matí a primera hora agafem l’avió destí La Havana amb la maleta plena d’il·lusions i també paquets i multitud de regals per molta gent que ens ha passat diferents encàrrecs, així que farem turisme però també coneixerem les diferents persones a qui hem d’anar entregant els paquets.

Ara, com sempre, estic neguitós per l’avió i fins que no estigui allà dalt dels núvols (sí, ja ho sé, una mica més als núvols) no estaré tranquil. I és que per a mi, el pitjor de l’avió és quan s’enlaira, un cop està a dalt de tot, a altura i velocitat de creuer o com es digui, ja em tranquil·litzo i puc llegir, mirar la pel·lícula o escriure.

Però a part del tema de l’avió, estic amb ganes d’arribar a Cuba, de veure els escenaris de pel·lícules tan fantàstiques com "Guantanamera"



o "Habana Blues"



de passejar pels carrers de La Havana, de Trinidad, Cienfuegos o Camagüey, de banyar-me a les platges blanques dels cayos, de conèixer gent, viure el país i descobrir la seva realitat de primera mà… En definitiva, ganes d’imbuir-me de noves experiències, de noves vivències, de nous aires, de nova gent, de noves sensacions.

Dubto que pugui connectar-me gaire des d’allà, així que tornaré a estar pel blog a partir del 16 de juny.

diumenge, 27 de maig de 2007

Participació

No vull fer un post sobre eleccions ni valorar els resultats en tal o qual poble o ciutat, només vull deixar una pregunta a l'aire:

Què està passant a aquest pais perquè la gent "passi" d'anar a votar?

Jo ja no em crec el que diuen els polítics que la gent està desencantada i farta de la crispació. En part pot ser cert, però qui segueix el curs polític, va a votar. No, jo m'inclino més per pensar que a la gent, a la societat, al nostre país, l'importa un pebrot el que passi més enllà de la porta de casa seva. Perquè pots estar crispat amb el tracte que van fer per l'estatut, pots estar desencantat de la política estatal i fins i tot de la Generalitat, però coi, avui parlavem d'escollir el responsable que farà que tingui el meu carrer asfaltat, els fanals amb llum, la vorera neta, qui m'ajudarà si he d'anar als serveis socials, qui farà que tingui la cultura més a prop, qui construirà una escola bressol pels nostres fills...

Avui s'escollien els nostres representants més directes i la gent no ha volgut fer ni l'esforç de decidir qui seran: "que escullin els altres i a mi que no m'atabalin", deuen dir.

El que passa en aquest pais, que no ha deixat encara de ser un pais de pandereta, una república bananera, queda molt ben reflectit en l'anunci d'Ikea "la república independent de casa teva" i el que passi a la comunitat on vius, que els donin "morcilla", com diuen els espanyols.

Realment la cosa no va bé i no crec que la culpa la tinguin només els polítics, però sempre és més fàcil culpar als altres que mirar-nos una mica a nosaltres mateixos.

Jo sí que cada cop estic més desencantat però no dels polítics (que també) sinó de la societat on em toca viure, dels veïns, de la falta de respecte, de la perdua de valors, d'ideals, de fer coses per la comunitat i no tenir resposta, del passotisme de la gent, del individualisme excloent, de la intolerància (tot i que jo no vull ser tolerat, sinó respectat), de la mala educació, de les envejes, de la malícia de la gent, de la violència verbal i física gratuïta...

Mirant la història d'aquest pais al llarg dels segles, no sé si tenim remei, segurament no, però tirarem endavant, com ho hem fet sempre, més malament que bé, però endavant.

I a tot això encara hi ha gent que creu en el nostre pais i ve a viure a aquí i voldria participar en la vida comunitaria votant a les eleccions i no pot perquè no els deixen. Potser en tindrem sort d'ells. Però mentre tant, quin exemple els donem!

diumenge, 20 de maig de 2007

Nostalgia de La Habana desconocida


La siento mia sin haberla visto jamás. Siento el poder de sus calles, la fuerza de sus gentes, la explosión de color, la erosión del mar, el olor a sal, humedad y jabón. Siento todo ello y nunca he estado pero está tan presente en mi que ya forma parte de mi ser.

¿Cómo puedo sentir nostalgia de La Habana desconocida? ¿Cómo puedo sentir la ausencia de sus calles nunca pisadas? Es tan fuerte el poder de esa ciudad en mi que ya veo reflejada en sus fachadas mi tristeza por tener que abandonarla un día no muy lejano.

Veo sus calles laberínticas, estrechas o anchas, llenas de vida y color, la gente que las habita con su fuerza vital, con alegría a pesar de las adversidades. Calles oscuras, débilmente iluminadas por tristes faroles abandonados. Y apoyada en el alfeizar de una tienda azul, una mujer que mira pasar el tiempo implacable, sin prisa, sin pausa. Alguien podria pensar que es una jinetera, pero no, la tristeza de su alma se refleja en su rostro arrugado, su rostro café que un día fue testigo de duelos por conseguir su amor. Cada arruga es un trozo de vida que se le escapa, una experiencia intensa vivida.



Tiene la mirada perdida. Bajo la luz azul de la tienda observa las tinieblas de la calle habanera esperando, siempre esperando sin saber porqué. A lo lejos se escuchan las olas del mar rompiendo con vigor en el malecón. Quizá la esperanza venga un día del mar lejano, aunque ya no viene nada ni nadie por mar, al contrario, el mar se ha convertido en el punto de huida, por donde se marchan amores, amigos y família. El mar antes traía esperanzas, ahora no, para ella trae la tristeza, la nostalgia de ese amor que se fue y que prometió regresar por ella hace ya tanto tiempo que olvidó su rostro y su nombre.

El ruido renqueante de una vieja máquina que circula por una calle perdida la distrae de sus recuerdos y la regresa a su Habana.

Habanera café, vente conmigo. Le digo.

Me mira absorta y sin palabras me habla: no me imagino en ningún otro lugar.

Observa los desconchados de la casa que tiene enfrente, las rejas oxidadas, la puertas de madera podrida, los balcones con ropa tendida, la luz ténue de una ventana, la voz de una madre que canta un arruyo a su bebé... y por un momento es feliz. Es su Habana, triste, nostálgica, decrépita, ruinosa, pero llena de vida y de esperanzas, llena de futuro. De su futuro perdido en sus calles alegres.

Y me encontraré con ella y con la mujer en la tienda azul y no la confundiré con una jinetera. Y me acercaré a ella y no le diré que se venga conmigo porque en sus ojos de miel llenos de vida y música veré La Habana, mi Habana. Y sabré que nunca la podré dejar atrás por muy lejos que esté porque me habré convertido en Habanero y llevaré la ciudad en el corazón el resto de mi vida.

diumenge, 13 de maig de 2007

Retorn a la normalitat


Per fi puc dir que la normalitat ha tornat a la meva vida, tan laboral com personal.
La feina ja està de nou en el seu curs habitual i més que ho estarà després de les eleccions; i el treball del postgrau de gestió del patrimoni ja està força avantçat i ja em veig capaç de tenir-lo acabat en la data prevista, tot i que m'estaré quinze dies de vacances pel mig. I quan el tingui enllestit em podré posar de ple en les rectificacions de la meva nova novel·la que m'agradaria tenir acabada pel mes de juliol per continuar amb la que tinc a mitges i encetar nous projectes que ja s'estan gestant a poc a poc a la meva ment... Però per això encara falta una mica de temps. Ah! I encara m'he de comprar la pedra que algú a qui no conec, i que m'aprecïa i aprecio, em va recomenar, i ho he de fer abans de marxar de viatge però no he tingut l'oportunitat d'anar a algun lloc que venguin pedres i te les deixin triar, perquè una imposada no la vull.

Doncs com deia, aquest any les vacances, pel tipus de viatge que farem, les agafem al juny (ja diré on vaig en un altre post dedicat només al viatge) i encara no em faig a l'idea que d'aquí 15 dies tornaré a creuar l'Atlàntic tancat dins d'un tub d'acer durant deu hores. Tot i això ja en tinc ganes, cada cop més. Em va costar il·lusionar-me per aquest viatge per qüestions que ara no venen al cas, però ara que ja he pogut solucionar un aspecte important, estic entusiasmat.

En fi, que és cert, la vida està plena d'alts i baixos i de moments de tot. Ara toca aquest i que duri.

dijous, 3 de maig de 2007

Sunshine


Feia dies que no anava al cine i avui m'he decidit per veure una pel·lícula de ciència-ficció (per una que hi ha a la cartellera! Sóc molt fan d'aquest gènere). Bé, doncs he anat a veure Sunshine. Havia llegit crítiques de tot però tenia curiositat i no m'ha defraudat.
Si mirem la premisa del film podem pensar que ens trobem davant d'una americanada més: el sol s'està apagant i un grup de científics ha d'anar-hi fins a l'estrella per llençar una bomba al seu interior, reactivar-lo i salvar la humanitat.
Però no. Darrera d'aquest argument tan simple en té d'altres molt interessants, conceptes, idees, reflexions. La primera és que en aquest cas no és l'home qui destrueix la natura, sinó ella que, amb el seu curs de vida, destrueix l'humanitat. Llavors tenim dret a canviar el curs natural de les coses o hem de deixar que passi el que ha de passar? Una segona és la d'avantposar el bé de la humanitat al bé propi, és més important el grup que una persona individual.
La pel·lícula (incongruències científiques a part) té una primera hora i quart magnífica, poética, reflexiva, d'unes imatges del sol de gran bellesa i beu directament de les fonts de "2001".
Després fa un gir argumental amb una referència a "Alien" i es converteix en una pel·lícula de terror amb psicokyller una mica marejant i ridícula, costa de seguir, amb imatges desenfocades, espais alterats i temps inversos. Però tot té la seva lógica i aquesta part és així perquè ja ens han advertit abans: a l'entrar al sol la corbatura espai-temps queda alterada.
I la figura del "monstre", només insinuada, ens porta directament a les reflexions interiors dels personatges: no som déus, no podem alterar el devenir dels esdeveniments... o sí?
Aquí, personalment, crec que és una crítica que ens fa el director a les religions, al fanatisme.
En fi, penso que és una pel·licula entretinguda, que no és fàcil, costa i l'espectador ha de posar una mica de la seva part i darrerament això és difícil de trobar. Malauradament.