dimarts, 27 de febrer de 2007

Oh Zeus!

Navegava per internet cercant informació sobre patrimoni i turisme quan he anat a petar a un rotatiu d'Atenes amb una noticia que m'ha deixat una mica sorprès: es tracta de la recuperació del culte (o religió) als déus grecs, en concret a Zeus, després de més de 1.600 anys de la seva desaparició.

La noticia està datada del més de gener d'aquest any i diu així:


"Ha trigat més de 1.600 anys, però el déu grec Zeus va ser finalment honrat de nou a l'estil pagà, per una petita congregació de fidels en un ancestral temple en el cor d'Atenes.


Va ser la primera cerimònia del seu tipus en el temple de 1.800 anys d'antiguitat des que la religió grega va ser prohibida pels emperadors cristians de Roma a la fi del segle IV.


Unes 200 persones van assistir a la cerimònia organitzada per Ellinais, un grup basat a Atenes que està fent campanya per la revitalització de l'antiga religió. El grup va desafiar una prohibició del Ministeri de Cultura, que va declarar que les ruïnes del temple són un àrea d'accés prohibit.


Feligresos, vestits a la manera antiga, van recitar himnes que demanaven a Zeus, "Rei dels Déus i origen de tot", a portar pau al món.


"El nostre missatge és un món de pau i una forma de vida ecològica en la qual tot el món té dret a educació", va dir Kostas Stathopoulos, un de tres alts sacerdots encapçalant l'esdeveniment, que va celebrar les noces de Zeus amb Hera, la deessa de l'amor i el matrimoni, sota les imponents columnes corínties en el centre de la ciutat.


Per als grecs, va dir Stathopoulos, l'atenció ecològica era fonamental, i una sacerdotessa, amb els braços alçats al cel, va suplicar a Zeus a "portar pluges al planeta".


Un herald amb un bàcul de metall adornat amb dos caps de serp, va proclamar l'inici de la cerimònia, abans que sacerdots vestits de blau i vermell soltessin dues colomes blanques com símbol de pau. "Els nostres himnes destaquen la germanor de l'home i no fan distincions entre països", va dir el sacerdot Giorgos Alexelis."



Quan estava a la universitat sempre desitjava que els déus de l'Olimp no haguessin desaparegut i quan havia de dir alguna expressió tipus "mare de déu" o "Déu meu", feia servir, inevitablemet "per Atenea!" o "déus de l'Olimp" i ara, vés per on, potser tornaran a estar al seu mont fent de les seves. Estaré atent a noves noticies d'aquest nou? culte.

dissabte, 24 de febrer de 2007

Prioritats

Encara vaig molt liat però m'he distribuït una mica millor el temps, és a dir, he marcat prioritats: això en el meu temps, és a dir, el no laboral. En qüestió feina, de tot allò que vaig comentar a "Ocupacions 2", res de res, de fet ni jo ni cap altre. El7 tenia raó amb el seu comentari, hauré d'esperar temps venidors més propicis. Potser és millor així.

Avui encara hi ha rues de carnaval i tindran un temps molt bo, pel que sembla. Al Salt és aquesta tarda, la rua serà molt gran, pel que han dit, i molt divertida, sobretot amb els Diables d'en Pere Botero que han promès molta diversió amb una comparsa molt ben treballada i cuidada fins al darrer detall... que per cert, el darrer detall és la bandera, prestada per mi. Jajajajaja! Apa que m'entren unes ganes de posar-me a cantar Mar i Cel quan penso amb ells! I per acabar una bona estona de marxa, xerinola i bona música a La Mirona.

Bon cap de setmana!

dimarts, 20 de febrer de 2007

Com fer de professor

Ahir, per primer cop a la meva vida, em vaig posar davant d’una classe de nanos de 13 anys que estaven pendents de tot el que deia i feia. És una sensació estranya, la veritat, tot i que no puc comparar-la amb la d’un professor que s’ha d’enfrontar cada dia a una classe perquè jo anava més distès i ells també i es va establir una mena de complicitat molt agradable, fins i tot divertida. Tenia por que els hauria de deixar anar el "rotllo" però no va caldre, quan vaig dir al principi de tot que preferia que preguntessin ells a parlar només jo, es van aixecar totes les mans. Cal ha dir que la professora havia fet una bona tasca per preparar la trobada.

En fi, va ser una experiència molt agradable i enriquidora.


També em va permetre conèixer una ciutat de Catalunya totalment desconeguda per mi com és Manresa.

dilluns, 12 de febrer de 2007

Ocupacions 2

Uf! Em costarà això de continuar tenint el blog actiu per més que ho vulgui, de totes maneres ho intentaré perquè no vull perdre totalment el contacte però cada cop més em costa esgarrapar alguns minuts al meu temps per ficar-me, escriure un post o llegir els blogs amics.


Què farieu si tinguessiu l'oportunitat d'ascendir a la feina a un càrrec que us interessa però que el treball a fer no us entusiasma especialment? Ja sé, és allò de: què és millor tenir una feina que t'agradi o un càrrec millor? però, i si en el càrrec millor la feina, tot i no agradar-te excessivament, tampoc t'és desagradable i, potser, et permetrà accedir amb el temps a alguna cosa que sí t'entusiasmi i per la que t'has preparat tota la vida?

Apa, i a sobre anar estudiant el post-grau!

dimarts, 6 de febrer de 2007

Ocupacions

De vegades de no fer absolutament res, passes a tenir una feinada increïble. I ja no parlo només de la feina laboral, aquella que et fa guanyar les garrofes, no, sinó de la feina que et busques tu mateix sense ni adonar-te que vas acumulant coses a poc a poc.
No sé si encara estic saturat o no, però poc em falta i això que encara no he començat amb tot:

Postgrau fins el juny amb lectures de manuals i la realització d'un exhaustiu treball d'investigació; cicle de conferències sobre l'evolució de l'home a la comarca; ràdio cada divendres; un escrit per acabar i presentar abans de final de mes; premis literaris que em comportarà molta més lectura...

Per no parlar de la feina laboral que m'ocupa totes les hores que estic al despatx, darrerament, per una cosa o una altra no tinc temps ni per sortir a fer el "cigarro" i això que jo no fumo... o serà per això mateix? No, seriosament, hauria de plantejar-me fer només les coses pròpies del meu càrrec i no abarcar més del que em pertoca, però això va amb la persona i no podria fer-ho per més que vulguès. A més si no m'agrada fer només la feina mecànica, administrativa, si aspiro a alguna cosa més del que tinc ara, suposo que és normal que, quan veig una mínima escletxa de feina que m'omple més, que és més creativa, m'hi agafi amb força encara que signifiqui més feina per mi. O no?

dijous, 1 de febrer de 2007

Más extraño que la ficción

Aparentment hi ha pel·lícules que semblen una bajanada, una típica "americanada" o comèdia insulsa i estúpida. Aparentment.
I vas a veure-la per un comentari que has sentit o per un aspecte del guió que et sembla interessant o pel director, Marc Forster (Monster's ball; Descubriendo nunca jamás; Tránsito) o pels actors protagonistes: Will Ferrell (horror!) (Pasado de vueltas, Embrujada), però sobretot per Emma Thompson, Dustin Hoffman, Queen Latifah, Linda Hunt i Tom Hulce (sí, sí l'Amadeus) i Maggie Gylennaal.
Doncs bé, Más extraño que la ficción m'ha encantat, fins i tot, entusiasmat. Feia temps que no gaudia tant d'una pel·lícula. Ben construida, interessant des del primer moment, amb el toc just de comèdia, de drama i de filosofia, amb una direcció acurada i una posada en escena excel·lent amb uns decorats que formen part de la trama de la pel·lícula i dels personatges.

L'argument és simple però molt profund a la vegada: un home calculador, avorrit, gris, es desperta un matí i descobreix que algú està portant les rendes de la seva vida, agreujat perquè sap que aquest algú el vol matar. Així aquest home gris despertarà a la vida precisament per esbrinar qui o què està marcant el seu destí d'una forma tan inexorable. Finalment ho descobreix, ell és el personatge d'una novel·la que està escrivint una escriptora que passa per un moment de bloqueig creatiu.

És la lluita d'aquest home per escapar del seu destí o acceptar-lo. El destí ve marcat per un ent superior o el podem canviar? Ell pensa que el pot canviar, però a diferència dels altres "mortals", aquest home pot anar a la recerca del seu déu, l'escriptora, per fer-li canviar el destí i que no acabi amb la seva vida...

I no explico més per no desvetllar el final que, com un joc, fa encaixar totes les peces que ha anat mostrant al llarg de la pel·lícula per a que tot quadri amb la sorpresa final.

L'únic que no m'agrada és la història d'amor, que és important per fer avançar la història, però no és creïble, no hi ha màgia ni feeling entre els dos actors. De totes maneres és d'aquelles pel·lícules que m'agradaria tornar a veure per copsar molts més detalls que, en un sol visionat es perden.