dijous, 31 de març de 2005

Decisions difícils

És temps de canvis, és temps d'adaptacions i de presa de decisions difícils. Potser no més difícils d'altres preses en el passat, però sí complicades i dures. Desicions que han d'estar molt meditades, estudiades i, segures de prendre.

No tinc ganes d'equivocar-me de nou, ja ho fet masses vegades. Tinc ganes de viure una vida senzilla, simple, feliç i no haver de complicar-me-la inútilment, com sembla que tinc l'especialitat de fer.

Mai he tingut por dels canvis, però em costa adaptar-me a ells. I, de vegades, aquests em superen i vull tornar a la meva petita realitat quotidiana.

Aquesta és una primavera complicada i el canvi d'horari m'està afectant molt més del que ha fet mai.

dimecres, 30 de març de 2005

Convivència molt complicada

Des de que tinc la Lula a casa que no he tingut ni un segon de descans i començo a estar agotat. La convivència està resultant més complicada i difícil del que em pensava.

Ja sé que tenir un gos a casa és complicat i que et gira la vida completament, però no pensava que adoptar un gos adult fos tan difícil. Té unes costums agafades molt fortes i és gairebé imposible (sobretot per algú que no és adiestrador de gossos) canviar-les i més si la gossa en qüestió és tossuda com una mula.

Desprès d'aquests dies de convivència m'estic adonant que, potser, em vaig equivocar adoptant la Lula. Tot i que és traquil.la i molt (massa) carinyosa, no deixa de ser un gos de raça sabueso i, encara que la noia de la gossera em va dir que estaria bé en un pis, jo estic veient que no, que necessita més espai, viure al camp, amb un bosc a prop on sortir a còrrer i no a la ciutat.

Els primers dies estava molt angoixat, ara ja estic una miqueta més tranquil, sobretot sabent que hi ha una familia que també se la quedaria i, que viu en una casa, en un poble.

No sé què faré, tinc fins dilluns per decidir-ho.

dilluns, 28 de març de 2005

Lula

Avui he anat a buscar a la Lula a la gossera i ja la tinc a casa descansant. De fet, ara mateix, dorm plàcidament a la seva nova manta i jo m'imagino que feia molt de temps que no podia dormir tan tranquil.lament i tan profundament com ara, de fet gairebé ronca.

Sé que ella ara és feliç lluny de la freda, impersonal i bruta gossera però no puc treure'm del damunt l'estranya sensació de no saber si he fet bé o no en posar de nou un gos a la meva vida. Perquè tinc aquesta sensació d'equivocació? És perquè és el primer dia i encara no em fa gaire cas? És pel trasbals que ha portat a casa meva i a la meva vida? És perque encara ens hem d'acostumar l'un a l'altre?

O és perquè avui és un dia estrany, de canvi d'horari, de sol.litud? O, simplement perque s'acaven les vacances i és com un diumenge gris a la tarda?

dijous, 24 de març de 2005

De vacances

Comencen uns dies de vacances, se suposa que la setmana santa és el començament de la primavera, és quan pots fer el primer bany de sol a la platja i disfrutar del bon temps. Però com aquest any cau tan aviat, de moment l’únic bany que m’he pogut fer ha estat de boira pijanera.

Bé, aprofitarem el que es pugui. No sé quan tornaré a escriure, aquests dies tinc a tooooooooooooooota la familia a casa meu. Ja veurem, pot ser tortura o pot ser divertiment, tot depèn del meu estat d’ànim. Procuraré passar-m’ho el millor posible!

dimecres, 23 de març de 2005

Traicions a la memòria

Aquest migdia, quan he arribat a casa i he vist la foto ampliada d'en Wookie que he posat en un lloc privilegiat de les lleixes del menjador, just al costat de la taula on dino, he sentit un cop al ventre. M'he sentit malament. Malament per haver omplert la casa de fotos del Wookie i malament per voler-lo substituir.

Sé que vull la Lula... però no puc evitar pensar que l'he anada a cercar perque realment, el que vull, inconscientment, és donar-li a ella tot el que no vaig saber donar-li al Wookie. I això em fa sentir malament perque penso que no és a ella a qui vull, sinó a ell i que quan ella hi sigui aquí, hauré traïcionat la memòria d'ell, que li fallaré igual que li vaig fallar en el seu moment...

Perquè he de tenir aquests sentiments tan contradictoris i cruels? Perquè no puc ser simplement feliç tenint-la aqui?

dimarts, 22 de març de 2005

I gosseres dignes

Desprès de la visita tan decepcionant a la primera gossera, vaig visitar dues més, un criador de gossos i unes quantes botigues.

Dels segons no us en parlaré, de les altres dues gosseres, sí. La següent que vaig visitar està a peu de carretera a mig camí de la plana de la terrissa i del mar. Quin canvi! Tot i ser una gossera en que els animals són a dins de gàbies i reben poca estimació, el lloc estava net, no feia pudor i els gossos se’ls veia ben cuidats, amb arbres, ombres i llocs per pendre el sol. Allà vaig veure un cadell molt bonic que va començar a tenir tots els números de la loteria per venir cap a casa.

La tercera gossera que vaig visitar, la vaig conèixer gràcies a l’Elisenda que em va recomanar el web www.altarriba.org i, com no estava gaire lluny de la segona, vaig decidir anar a donar-me un volt. És un lloc nou, encara estan en obres, les gàbies són amples, espaioses i amb casetes grans d’obra on hi caben més d’un gos sense que estiguin incòmodes. La noia encarregada del lloc, em va ensenyar els gossos de mida petita (no cadells, que no hi havia) i sí, hi havia algún de simpàtic, sobretot una gossa que feia uns salts molt alts, com el meu blog. Però la relació entre els gossos petits i jo no és gaire bona, així que no vaig veure cap que m’acabés de fer el pes. Estava a punt de marxar quan la noia em va dir si volia veure la resta de gossos, els mitjans i els grans. Vaig dir que sí i a la primera gàbia la vaig veure, era allà ajaguda, tranquil.la, de color foc, negre i blanc, amb unes orelles que li arribaven a terra. Es va apropar amb pas lent i em va olorar la mà que jo li allargava sense acabar d’enrefiar-se i vaig saber que era ella. Una sabueso, em va dir que era. El seu nom Lula.

Diumenge aniré a buscar-la per dur-la cap a casa. Ara només tinc por que no estigui bé amb mi, que no s’adapti. Però faré tot el posible per aconseguir que sigui feliç en la seva nova vida.

dilluns, 21 de març de 2005

Que el treball dignifica? I una merda!

El primer dia de retorn a la feina després d'una baixa laboral per estrés és dur perque tothom et pregunta i et pregunta i et pregunta i et pregunta i et pregunta i et pregunta i et pregunta i et pregunta... i tu només

marxaries, marxaries, marxaries, marxaries, marxaries, marxaries, marxaries... cap a casa a ficar-te al llit un altre cop, posar el cap sota els llençols i oblidar-te que el dia s'ha llevat gris i plujós, exactament igual de com et sents.

És el que odio més, les preguntes:

"com estàs?"; "ja estàs bo?"; "et trobes bé?"; "Ah, però estaves de baixa?"; "com han anat les vacances?"; "feia dies que no et veia!"; "què tenies?"; "fas mala cara, que no has anat a pendre el sol?"; "perquè no t'has pres uns dies més de baixa i tornaves desprès de festes?"; ...........

Totes aquestes han estat preguntes reals que m'han fet aquest mati i totes contestades amb un lleuger somriure hipòcrita per la meva part intentant donar les menys explicacions posibles i aguantant-me les ganes de deixar anar algún clatellot.

diumenge, 20 de març de 2005

De retorns

Demà torno a anar a treballar. Sembla que el nerviosisme, l’agobiament i l’estrés han quedat una mica enrera, només una mica. I ara, demà m’hauré d’enfrontar novament amb les bésties, les que venen de fora i les que ja hi són sempre.
El metge (perdó, metgessa, no t’enfadis Montse) ha considerat que ja estic més o menys preparat per tornar al duel diari, de totes maneres no n’està del tot convençuda quan m’ha dit: “comença aquest dilluns, que la setmana només té 3 dies i així veuràs com vas”. Molta esperança no em dóna que diguem.
Apa! Ja veurem com anirà. Ho explicaré. Això i d’altres coses, que fa dies que no entro al meu dip. I això no pot ser.

dimecres, 16 de març de 2005

Gosseres infernals

Avui fa un mes i dues setmanes que el meu gos va empendre un camí molt allunyat del meu, un camí que el va dur cap a les estrelles.

El meu gos, com sabeu, no vivia a casa amb mi, sino a casa del meu company, però tot i això jo sabia que cada dia, quan anava cap allà, el tenia, podia treure'l de passeig, jugar, respatllar-lo i totes aquestes coses que es fan amb un gos. Des de que va marxar, he notat (no t'enfadis Àlex), que em falta alguna cosa a la meva vida.

Per això (tot i que deia, assegurava i perjurava que mai més tindria cap altre gos), he decidit omplir aquest petit buit amb un altre gos.

I ara bé el dilema: botiga o gossera? En principi em decideixo per botiga, però no he descartat anar a la gossera i avui he anat a veure la que tinc més propera. Mare de Deu! Quin mal al cor! Com pot ser que tinguin els animals en unes gosseres tan infernals, ens unes condicions tan inhumanes?

La gossera era bruta, fastigosa, els gossos campaven al seu aire per un tancat molt gran perque hi era l'amo per allà, però tenien unes gàbies que feien pena: petites, reixats trencats amb filferros sueltos, pots d'aigua trencats, per menjar pa sec, casetes fetes amb 4 fustes, 3 i 4 animals a cada gàbia... Mentre m'ensenyava els animals, l'home ha vist alguna cosa a terra i, dissimuladament per que jo no ho veiés, l'ha agafat i l'ha deixat en un racó, era un gos mort. Desprès ha vist un petit que se li havia escapat d'una gàbia, l'ha agafat i, sense obrir la porta, per sobre de la tanca, l'ha deixat anar a dins des d'una alçada d'un metre i mig... i això només és una part. Quan l'he dit que, de moment no m'emportava cap, m'ha convidat a marxar i, per part meva, a no tornar mai més.

I pensar que aquests gossos encara tenen sort perque mengen cada dia i tenen un casa on viure. Com pot ser que la gent abandoni un animal d'aquesta manera? Haurieu de veure com alguns gossos se m'apropaven cercant una caricia i, amb laments dèbils semblaven demanar que me'ls emportés. Ha estat una experiència molt dura!

dimarts, 15 de març de 2005

Un racó de pau

De vegades, com he descobert aquesta tarda, no cal agafar cap avió i marxar lluny per deixar enrera l’estrés, el neviosisme i el cansament de la feina.

I és que no ens adonem però ben aprop tenim aquells petits racons que, per alguna cosa especial, conecten bé amb nosaltres. Un d’ells, per mi, és la platja d’Empúries, emmarcada per les runes de la vella ciutat i, sobretot, per l’imponent mur de l’antic port. Però avui no he anat fins allà, no tenia tantes ganes de conduir (i això que no són gaires quilòmetres, 43 per ser exactes). Avui he anat més a prop del pais de la plana de l’aigua on visc, he anat fins l’estany de Banyoles i m’he deixat inundar pels sons dels ànecs nedant a l’aigua, pels ocells, pels remers que navegan pel llac, pels corredors de jogging que donen vàries voltes senceres a l’estany... i he descobert un racó, un lloc amb un arbre caigut que serveix de seient ideal per veure i deixar-se influir per la natura.

Avui he aconseguit relaxar-me, ja em convenia.

Viatger per un camí imaginari

Avui em sento d'aquesta manera, viatger per un camí imaginari que no sé on em durà ni quan arribaré al desti, un camí ple de corves dificil i rectes molt llargues.

Ahir a la nit, quan tornava del Manantial de Catalunya cap al pais del Salts del món, no hauria parat, hauria continuat conduint amunt, ben amunt, en direcció desconeguda. De vegades penso de continuar un viatge infinit sense rumb, sense equipatge, només conduir, la ment en blanc, concentrat en la carretera i en res més. Arribar a un lloc desconegut, una vida nova, un idioma nou, una aventura nova...

Llavors penso en la persona que m'estima i jo estimo, en els amics, en la familia, en l'Àlex, en la hipoteca, en el crèdit del cotxe, en la rentadora posada abans de marxar i que ja haurà acabat... i poso l'intermitent, surto de la carretera, faig les innombrables rotondes que m'han posat per arribar al meu món de Salts i arribo a casa. Comandament a distància del parquing, clau de l'ascensor, clau de la porta i al llit, demà serà un altre dia.

Demà pensaré en volar, en agafar un avió i aterrar a una ciutat europea, la que sigui, això m'és igual si vaig amb tu.

diumenge, 13 de març de 2005

Amenabar m'estima

Sí, és cert, m'ho ha dit aquesta nit. De fet s'ha passat tota la nit anant darrera meu, cercant-me, buscant una paraula meva, una mirada, una complicitat.

Però jo no volia, no era a ell a qui jo cercava a la festa on ens trobavem. Era una casa molt gran amb un jardi enorme, arbres, gespa, piscina i tot alló que pot haver en una casa-bé. A la festa hi havia molta gent, molt de glamour però no eren famosos ni coneguts, només hi havia l'Alejandro, ell era l'únic famós.

Jo donava volts per la festa, parlant amb uns i amb uns altres, bevent i passant-m'ho d'allò més bé. Però en el meu anar i venir notava continuament la mirada d'Amenabar clavada al meu clatell fins que es va decidir i li va demanar a un amic comú que volia coneixem. L'amic, un noi guapíssim que podia haver-se dedicat perfectament a model però que havia preferit l'arquitectura, era a qui jo buscava, amb qui volia anar. Però venia només per donar-me l'encàrrec de l'Alejandro. Jo me'l vaig escoltar i li vaig dir que no. En veure la meva negativa, l'Amenabar, s'apropava a mi i es decidia a parlar-me: "t'estimo i vull estar amb tu" em deia. Em vaig sentir molt afalagat, però no m'interessava. Vaig tornar a negar-me i, donant-li l'esquena, vaig marxar de la festa deixant-los als dos: l'amic per fer de celestina sense veure el que jo desitjava i l'Alejandro per que no era el meu tipus.

En sortir per la reixa del jardí, m'he despertat i, per sort, dormia abraçat a mi el meu veritable estimat.

divendres, 11 de març de 2005

Relectura

De vegades, quan estic en un estat d'ànim determinat, com darrerament, m'agrada agafar llibres que vaig llegir fa anys i tornar a repassar-los, potser no el rellegeixo senser, però si que miro els capítols, les escenes aquelles que tan em van impactar per un motiu o un altre.
Avui m'ha vingut molt de gust agafar un d'aquests llibres que tinc emplenant-se de pols a les lleixes, l'he netejat i he començat a llegir-lo de nou (potser per cinquena o sisena vegada). El llibre és:
LA HISTORIA INTERMINABLE
La primera vegada que el vaig obrir em va impactar que estès escrit en dos colors, vermell i verd, les seves floritures emmarcant els números de plana i les lletres capitals al principi de capítol. Desprès quan vaig començar a llegir-lo em vaig identificar plenament amb en Bastián Baltasar Bux, em vaig veure reflectit com era jo de petit, desprès vaig descobrir la valentia de l'Atreyu, la dolçor de l'Emperadriu infantil, la força del drac volador Fújur i tots els altres personatges que habitaven al regne de Fantasia. I vaig patir moltíssim amb la "Nada", només aquesta idea que el maravellós regne de Fantasia es convertís en Res, m'aterrava: Què era la "Nada", el Res, el No-ser? Es podia desaparèixer, es podia morir, podien cinquanta mil coses, però Res? Què era allò? Era un concepte nou per mi.
El llibre el vaig devorar, cada plana, cada capítol, eren un plaer. Llegia amagat a sota el llit amb una llenterna perque la mare no em descobrís a altes hores de la nit amb el llibre. No podia deixar-lo, però al mateix temps no podia acabar-lo, perquè desprès d'aquest llibre què podria llegir? Mai més trobaria cap altre llibre, mai més podria tornar a llegir res que m'impactés tant.
Però el vaig acabar amb llàgrimes als ulls al tancar la darrera plana. I, quan pensava no poder agafar cap més llibre... va caure a les meves mans El Hòbbit seguit del Senyor dels Anells. Però, com diuen, aquesta ja és una altra història...

Relectura

De vegades, quan estic en un estat d'ànim determinat, com darrerament, m'agrada agafar llibres que vaig llegir fa anys i tornar a repassar-los, potser no el rellegeixo senser, però si que miro els capítols, les escenes aquelles que tan em van impactar per un motiu o un altre.

Avui m'ha vingut molt de gust agafar un d'aquests llibres que tinc emplenant-se de pols a les lleixes, l'he netejat i he començat a llegir-lo de nou (potser per cinquena o sisena vegada). El llibre és:

LA HISTORIA INTERMINABLE

La primera vegada que el vaig obrir em va impactar que estès escrit en dos colors, vermell i verd, les seves floritures emmarcant els números de plana i les lletres capitals al principi de capítol. Desprès quan vaig començar a llegir-lo em vaig identificar plenament amb en Bastián Baltasar Bux, em vaig veure reflectit com era jo de petit, desprès vaig descobrir la valentia de l'Atreyu, la dolçor de l'Emperadriu infantil, la força del drac volador Fújur i tots els altres personatges que habitaven al regne de Fantasia. I vaig patir moltíssim amb la "Nada", només aquesta idea que el maravellós regne de Fantasia es convertís en Res, m'aterrava: Què era la "Nada", el Res, el No-ser? Es podia desaparèixer, es podia morir, podien cinquanta mil coses, però Res? Què era allò? Era un concepte nou per mi.

El llibre el vaig devorar, cada plana, cada capítol, eren un plaer. Llegia amagat a sota el llit amb una llenterna perque la mare no em descobrís a altes hores de la nit amb el llibre. No podia deixar-lo, però al mateix temps no podia acabar-lo, perquè desprès d'aquest llibre què podria llegir? Mai més trobaria cap altre llibre, mai més podria tornar a llegir res que m'impactés tant.

Però el vaig acabar amb llàgrimes als ulls al tancar la darrera plana. I, quan pensava no poder agafar cap més llibre... va caure a les meves mans El Hòbbit seguit del Senyor dels Anells. Però, com diuen, aquesta ja és una altra història...

dijous, 10 de març de 2005

De resurreccions

Aquesta nit he tingut un somni i no sé a què és degut. Darrerament, quan somnio acostumo a matar a gent famosa (no diré qui no sigui que em passi com al Harry Potter de Lloret), però aquesta nit he fet ressucitar a algú.

I aquest algú, ha estat el meu gos, en Wookie. Explico el somni:

Jo em trobava amb una ex-veïna que fa molt no veia, travessava un camp acabat de segar, i jo vaig anara al seu encontre quan va sortir la seva mare tota emprenyada perque haviem trepitjat el camp. Li vaig explicar que ja no hi havia res plantat i que, per tant, no haviem fet cap mal, a més, ella també l'estava trepitjant. Desprès de pensar-ho ens va perdonar i ens va dir que haviem de sortir de seguida i no menjar més carn vermella argentina.

Vam anar fins el camí i des d'allà vam veure la carretera a uns doscents metres. Hi havia un gran embús de cotxes i li vaig preguntar a la veïna què havia passat. Em va dir que hi havia hagut un accident. Llavors vaig patir molt perquè el meu company venia amb cotxe per aquella carretera a aquella mateixa hora. No vaig poder treure els ulls mirant tots els cotxes que passaven un cop s'havia desfet l'embús, fins que vaig veure el seu cotxe vermell enfilar el camí. Em vaig sentir molt alleugerit. Però en lloc de venir cap a nosaltres, el cotxe s'aturava a l'entrada, obria la porta i sortia un gos. Era en Wookie! Jo em vaig quedar de pedra i em vaig agafar del braç de la veïna. Ella, al veure la meva cara pàl.lida, em va preguntar què em passava.

-És el meu gos. El vaig sacrificar fa un mes. Se suposa que hauria d'estar mort. - vaig dir.

Les meves paraules ja no les va escoltar ningú perque la veïna havia desaparegut a buscar carn vermella argentina per dinar. Vaig cridar el gos que va començar a còrrer cap a mi, content. I vaig mirar cap el cotxe del meu company, allà al costat, dret estava ell amb un somriure de satisfacció a la cara. Jo no sabia si riure o plorar, però abraçava el gos amb força, no volia que se'm tornés a escapar. L'agafava de la corretxa i vam caminar en direcció al cotxe vermell, però el camí es va començar a fer llarg i més llarg, ple d'obstacles. No hi havia forma d'arribar a ell i el gos continuamet queia, com quan era viu, que li fallaven les potes del darrera. Llavors vaig saber que estava somniant. A les mans ja no tenia la corretxa i el gos va desaparèixer, el cotxe vermell tampoc no hi era, ni el meu company, ni la veïna, ni l'embús de cotxes i els seus improvizats reguladors de trànsit, res. Estava jo tot sol al mig del camí de terra, al costat d'un camp acabat de segar, d'una marge de verdisses i d'una carretera buida de cotxes.

I m'he despertat.

dimecres, 9 de març de 2005

En quin món estic?

Escrivint un comentari al Balcó de l'Omar m'he adonat que he perdut el nord o, dit d'una altra manera, que no sé on estic.

Vaig començar aquest blog per parlar de les coses que veia en el món, al meu voltant i, s'ha acabat convertint en un món molt petit, cada cop més petit, més tancat en mi mateix. Voldria obrir-lo però no em surt, quan faig un salt, torno en dins, em replego, faig introspecció, em costa sortir. I parlo del que m'ha passat, del que vull aconseguir, del que sento...

Però tot i així i ha coses que ni aqui les puc dir, de tan íntimes o, simplement, perque és millor dir-les en directe a la persona implicada. Tens la necessitat de fer-ho, però no t'atreveixes atemorit per la reacció de l'altra persona o, per la teva pròpia reacció en sentir-te rebutjat o, perque les paraules són dificils d'expressar i tenen infinitat de matisos diferents.

Potser aquests salts al món no em serveixen per fer un món exterior, sino totalment interior, molt personal, íntim, un diàleg amb mi mateix.

No sé, potser és que no tinc bons dies darrerament i els colors s'han enfosquit més de l'aconsellable.

dimarts, 8 de març de 2005

Salt de marques

Avui el dia és de color gris i fa olor de desesperança.Avui el dia ha estat marcat per la baixa laboral per estrés. Demà hauré d'aprendre a relaxar-me, a veure la vida amb una altra filosofia i a saber disfrutar-la més. Avui descansaré.

diumenge, 6 de març de 2005

Reciclatge

En el meu poble diuen que no multaran a ningú pel fet de no reciclar fins el 2007. No entraré en el fet de si multar o no per reciclar (com per moltes altres coses) és bo o contraproduent per aconseguir un fi. De fet està bastant demostrat que perque la gent compleixi les normes o faci les coses bé, se'ls ha de tocar una mica la butxaca. (Penso ara en els radars de les carreteres que fan aixecar el peu de l'accelerador a tants conductors, si més no, en el lloc del radar).

Doncs bé, tornant al tema del post, jo reciclo. No perque em multin o m'obliguin, sino perque tinc consciencia de que el medi ambient no pot absorbir tota la merda que li tirem i perque hi ha un munt de coses que es poden reaprofitar. Per aixó a casa, tinc una bossa per l'orgànica, una pel paper, una pel vidre, una pel plàstic i una per rebutj. I no és que tingui molt espai, simplement es tracta de no acumular i llençar-ho sovint. També he de dir que no ho tinc complicat per fer aquesta selecció, perque quan vaig al contenidor, els tinc tots allà junts. Començo: l'orgànic, les escombreries, el paper, el plàstic i llaunes, i el vidre.

No costa gens ni mica aquest petit gest, per això em poso dels nervis, m'emprenyo molt, em sulfuro, em poso a mil, em cabrejo... quan obro el contenidor d'escombreries i veig garrafes d'aigua, caixes de cartró o ampolles de vidre. A veure, si els contenidors són al costat mateix, què cony costa llençar cada cosa al seu lloc????

És que em treuen de pollaguera i en aquests casos sí que sóc partidari d'una bona multa perque no han de desplaçar-se vint carrers per trobar els contenidors de reciclatge, són al costat dels d'escombreries! No costa gens fer les coses ben fetes. Ja ho deia jo: estem per civilitzar!

dissabte, 5 de març de 2005

Suite Habana

Ara que encara la tinc fresca, vull parlar d'aquesta pel.lícula que m'ha colpit de manera important, potser pel moment que estic passant, m'ha arribat més.

A mig camí entre el documental i la ficció, aquesta pel.lícula ens explica un dia de la vida de deu cubans. Sense diàlegs, veiem com es lleven, va a la feina o a l'escola, dinen, reprenen la feina, es dutxen, sopen, i surten de casa a realitzar els seus somnis, si més no, a intentar-ho.

Unes persones en un pais, amb unes vides difícils, complicades, dures, però que no perden l'esperança. Imatges colpidores de persones reals, amb mirades perdudes, tristes, dramàtiques que, sense cap paraula, et fan regirar el cor i, sense poder evitar-ho, fan que les llàgrimes rodolin dels teus ulls.

Un nen amb síndorme de Down, vital, alegre i que dóna la vida als seus avis i al seu pare, vidu. Un reparador de vies de tren que somnia ser músic d'una gran orquestra. Un noi que vol ser ballarí. Un treballador de neteja d'un hospital que a la nit fa de transformista i la seva dona que l'acompanya. Un metge que somnia ser actor. Una jubilada que ja ha perdut tots els seus somnis...

Podria parlar molt més d'aquesta pel.lícula, del que m'ha fet sentir, però no ho faré, simplement us dic, acosteu-vos a la vostra biblioteca i agafeu-la en prèstec, i jutjeu.

Suite Habana va ser la pel.lícula d'apertura de la Secció Oficial del Festival de Sant Sebastià del 2003 i va guanyar 12 premis al Festival de La Habana 2003 incloent el de millor pel.lícula i millor director.

dijous, 3 de març de 2005

D'editorials

Podria dir que, en certa manera, sóc afortunat, doncs no tothom pot dir que han llegit la seva novel.la en una editorial, que han fet un informe, l'han valorat i l'han arraconat al piló de l'impublicable.

Ara bé, pel que m'han dit, s'ho podien bé estalviar: Diuen que la meva novel.la té molta fantasia i passatges bastant surrealistes i que ara, la moda, és el realisme i no la fantasia.

Llavors jo penso: és una novel.la per nens a partir de 10 anys, ja tindran temps de xocar de cara amb la dura realitat, donem-lis, si us plau, una mica de fantasia, de màgia, d'imaginació. Però si acusen la meva novel.la d'això, de que acusaran en Harry Potter? (i ell ha tingut un éxit brutal) O és realisme que un nen voli amb una escombra? El meu protagonista és un nen com qualsevol altre, sense poders, només que li passen coses extraodinàries i fantàstiques. Què és? Falta de visió per part de l'editorial o excès d'optimisme per part meva ambel meu treball?

Avui per la tele sentia una entrevista a un actor que mentre treballava a una peixateria, tenia un cartell a sobre del seu llit que deia: "Sóc un actor sense feina d'actor". Jo he decidit posar-me un a sobre de l'ordinador que digui: "Ets un escriptor sense res publicat!, a veure si així m'ho crec jo mateix i crido la bona sort. Mentretant ho aniré provant.

dimecres, 2 de març de 2005

De prohibicions i civilitzacions

En el nostre pais vivim bé, relativament, i podem considerar que en temes de llibertats (ara que ja hem passat els 8 anys de retrocès) estem bastant al capdavant, si més no, que molts d’altres paisos que es consideren molt més avançats que nosaltres.Ara bé, és quan surts a l’estranger (i no cal anar gaire lluny, només creuar la frontera de la Jonquera) que veus les diferències en temes de prohibicions. Posaré només un exemple: els gossos. Aquí, en el nostre país, si tens gos ets poc menys que un delinqüent: l’has de censar, implantar-li un xip, pagar impostos només per tenir-lo, etc. I no tens cap dret: no pots portar-lo al parc a passejar; no pots entrar amb ell a cap lloc sigui botiga o restaurant; no el pots portar en transport públic ni tansols dins d’una bossa porta-animals... A mi em van fer fora d’un bosc públic al mig de la muntanya per anar amb el meu gos (lligat!) només perquè hi havia una petita ermita. Molts deures i cap dret. Alguna cosa falla, sobretot quan agafes el gos i el portes, per exemple a Perpignà, i pots entrar amb ell a totes les botigues sense que et facin fora (excepte i, això ho trobo bé, a les d’alimentació), pots entrar amb ell al McDonalds i menjar tranquil.lament i un llarg etcètera. I ara ve el tema de les civilitzacions. Reflexionem! Potser això que he dit abans és així perquè allà els amos dels gossos són més civilitzats i tenen cura dels seus animals, de que no molestin i de que no deixin “regals” a qualsevol lloc. I és que a nosaltres ens queda un llarg camí per civilitzar-nos, per ser més educats, per respectar als veïns, per no anar pel món amb prepotència, egoisme i creient-nos el melic del món. I això s’ha d’aplicar a tots els àmbits de la vida, no solament al dels gossos, sinó a la conducció de cotxes, a la cua del supermercat, a quan anem a fer gestions a l’administració... Cada cop crec menys en la societat, en la humanitat, estem anant de cap a l’època de les cavernes o pitjor encara perque aquella gent tenien civilitzacions: ens estem convertint en depredadors de la nostra pròpia espècie.

dimarts, 1 de març de 2005

De inseguretats

Avui llegia un diari de fa uns dies en el qual sortia una entrevista a la Nicole Kidman on afirmava categòricament que no es considera bona actriu i que és molt insegura.

És més, afirmava que li feia terror que, algun dia, la gent ho descobrís i s’adonés de lo dolenta que era i de com els havia enganyat.

Són paraules sorprenents per una persona que ha guanyat forces premis pel seu treball i això em fa arribar a una sèrie de conclusions:

1.- ella es pot permetre el luxe de dir-ho perque és bona.

2.- els que arriben a l’éxit en la seva professió també poden tenir pors i inseguretats.

3.- res és el que sembla.

4.- si ella diu això, jo em puc permetre encara més el luxe de dubtar, de tenir por, de ser insegur.

5.- per tant, puc deixar de tenir por, de dubtar, de ser insegur, perque el encara no he arribat al lloc que vull arribar i no sóc ningú dins d’aquell món a qui li puguin recriminar res.

6.- he deixar de patir i dedicar-me a disfrutar amb el que faig seguint el consell que em deia l’Àlex a cada sessió del curs.

7.- el que hagi d’arribar, arribarà (setè manament de filosofia barata de pel.lícula xorra)

8.- encara m’he de preparar molt i practicar i practicar molt i treballar i treballar molt.

9.- no tenir por dels fracasos, seràn els éxits del futur (vuitè manament de filosofia esotèrica de la mateixa pel.lícula xorra)

10.- aquest no sé quin és, però com sempre han d’haver deu manaments...