dilluns, 28 de febrer de 2005

Si deixes de perseguir el teu somni, mors

Aquesta és una dita que vaig sentir fa molt de temps en una pel.lícula d’aquelles de filosofia barata tipus Karate Kid, Flashdance o alguna de semblant.

Avui ja no sé si creure-m’ho perque, de vegades, se’m fa molt feixuc perseguir els meus somnis, lluitar per aconseguir el que vull i que una vegada darrera d’altre se’m vagi enfonsant una mica més. Com deia aquell: “de mica en mica s’omple la pica”, doncs en el meu cas, de mica en mica se’m van buidant les il.lusions o, millor dit, me les buiden.

Jo persegueixo el meu somni, no és cap cosa estraordinària, és un somni petitet, no demano gaire, només amb una miqueta ja seria feliç... però aquesta miqueta se m’ha tornat a negar un cop més i, un cop més se m’ha fet molt dur.

Llavors em replanteixo si és que sé fer res ben fet, perque tot allò que m’agrada fer (creativament parlant) sembla que sóc un negat per fer-ho o, si més no, és la sensació que em dóna després de veure les reaccions de la gent. I arribo a la conclusió que potser no. Que és probable que no serveixi per fer el que més m’agrada i, per això, potser deixi de perseguir el meu somni.

Tinc un dia força negre i, com es pot comprovar, força espès. Me’n vaig a dormir a veure si em “despejo” una mica.

dijous, 24 de febrer de 2005

Cansaments

Avui ha estat genial, m'he despertat a les 7:54 del mati, tenint en compte que començo a treballar a les 8:00, m'he hagut espavilar una mica, però sense estressar-me, no fos cas...

En definitiva, desprès de passar-me la resta del dia currant, puc fer extensiu aquella dita que em van dir fa un temps:

"On quitte son logis lassé de soi-même; on y rentre lassé des autres".

dimecres, 23 de febrer de 2005

D'àngels

Avui he trobat la foto del meu àngel de la guarda, no es veu gaire bé, però ja se sap, aquests éssers són una mica tímids.

Dietaris

Obro el dietari i miro la frase del dia, crec que va bé amb el meu anterior post, sobretot la darrera part, encara que una mica revolucionari, doncs no en va és d'en José Martí, l'inspirador de la revolució cubana:

"Els drets es prenen, no es demanen; s'arranquen, no es pidolen."

dimarts, 22 de febrer de 2005

Dia de dualitats

Vinc de fer la sessió cinquena del voluntariat lingüístic i, ara deprès de tantes trobades amb el noi hondureny, comença a obrir-se i explicar-me coses del seu pais, de la seva vida...

Avui l'he fet feliç, quan he portat un mapa d'Honduras que vaig baixar-me d'internet. Ha posat una cara d'alegria al veure el seu pais, que només aixó ja ha valgut la pena. M'ha ensenyat la seva ciutat, els treballs de recerca que va fer a la universitat, les zones més boniques, les illes... anavem resseguint el mapa i m'explicava coses de les seves ciutats, dels rius, de les dues muntanyes més altes, d'un carnaval molt famós, de la gent, del menjar, del que va passar amb l'huracà Mitch...

He après moltes coses del pais, però una molt més important, que no hi ha dret que una persona tan preparada intel.lectualment com ell que ha fet dues carreres universitàries i parla idiomes, hagi de treballar de paleta perque no pot trobar cap altre feina per una simple qüestió de papers.

I l'altre cara de la moneda és quan, a la feina, m'assabento de les màfies, les estafes i les falsificacions entorn del procés de regularització. A dia d'avui, ja no solament es falsifiquen certificats d'empadronament i contractes de treball, sino que s'estan venent taregetes de residència i treball falses. Suposo que ja fa anys que això s'està duent a terme, però jo, que sempre penso bé, no me n'havia adonat. L'únic que s'ha aconseguit és que a la feina ens hem posat molt més estrictes, però molt.

dilluns, 21 de febrer de 2005

Amor Idiota

Feia molt de temps que no m'avorria tant al cinema, ni tansols amb l'Alexandre de l'Stone. Ja havia llegit el llibre d'en Baulenas temps enrera i no em va agradar gens, però vaig pensar que en Ventura Pons podria fer alguna cosa una mica diferent del text original.

Em vaig equivocar. La pel.lícula, com el llibre, és del tot insuportable i, a sobre, llarguíssima. En Santi Millán no para de fer la mateixa cara en tot el metratge, encara sort de la Cayetana Guillén Cuervo que salva una mica la funció.

Ja que l'argument m'avorria, vaig intentar distreure'm amb la qüestió técnica de la pel.lícula, però no vaig trobar res d'original en la posada en escena, cap aportació i sí, en canvi, més del mateix d'en Pons, les escenes de conducció pels carrers de la ciutat mil vegades vistes anteriorment en les seves pelis.

En definitiva, em podia haver estalviat el 6 euros. Bé, ara que penso, em van convidar. Doncs et podies haver estalviat els 12 euros. Un altre dia escullo jo la pel.lícula.

dijous, 17 de febrer de 2005

Dia de marrons

Avui ha estat un dia molt complicat a la feina i no per la feina en si, ni perque hagi tingut un volum exagerat de públic, sinó perque hi ha hagut forces malrotllos.

Per començar un intent de soborn, continuant per un que no li anava bé res del procediment de l’administració, després un altre que ens volia enganyar amb les seves declaracions, un altre prepotent i gilipolles que, perque es pensava que és del pais, havia de fer-li les coses només amb la garantia de la seva paraula (des de quan a l’administració pots anar dient: amb la meva paraula no hi ha prou?) Doncs, no senyor, no hi ha prou, ni que sigui català, espanyol, marroquí o xinés.

En fi, semblava que avui era el dia dels marrons continuus. Per sort algú celebrava el seu sant i ha portat una coca de sucre boníssima.

dimarts, 15 de febrer de 2005

Procés de normalització

Aquesta vegada no en diuen "regularització", sino "normalització", però el fet és el mateix, milers d'immigrants amb esperances renovades de poder estar de forma legal al pais, d'establir-se definitivament i formar una familia o de portar la seva.

Diuen que si compleixen tots els requisits demanats tindran els papers segurs per un any. Un d'aquests requisits és tenir un empadronament d'abans del 7 d'agost del 2004 i, que passa si el tenen del 8 d'agost? Doncs que ja no tindran papers per molt que tota l'altra documentació la tinguin més que correcte. No és una mica injust? A aquestes persones, per un dia, veuran les seves il.lusions desaparèixer.

Hi ha casos de tot, aquests dies he vist milers: gent honrada; gent desesperada; gent il.lusionada; gent agraïda; gent esperançada... No us podeu imaginar la cara que posen alguns quan els dónes el paper que els fa falta, una cara de felicitat extrema i només per un paper. Però també hi ha d'altres casos, aquell senyor molt fosc de pell, de gairebé dos metres d'alçada, amb una musculatura superdefinida que, davant teu, es posa a plorar perque es va empadronar per primer cop el 10 o el 15 o el 20 d'agost i sap que no tindrà papers i que si ho intenta li obriran un ordre d'expulsió automàtica.

Però també hi ha d'altres casos, gent que veus que intenta fotre-te-la, que vol el paper encara que no tingui cap posibilitat de "normalització", gent que ja intueixes que no és "trigo limpio". I desprès la policia et comenta: "s'estan falsificant certificats d'empadronament per 2000 euros i contractes de treball per 3000". I penses: "ara ja sé perquè aquell volia el paper tant sí com no".

Em fa ràbia que quatre desgraciats lladres i estafadors se n'aprofitin dels pobres il.lusos que es pensen que d'aquesta manera aconseguiran els seus somnis i que no puguis fer res per evitar-ho. Pagaran 5000 euros hipotecant-se més del que ja estan per una cosa que no els servirà de res, perque aquestes falsificacions són una estafa. I, a sobre, es veuran amb una ordre d'expulsió.

dilluns, 14 de febrer de 2005

Harry Potter i la pedra filosofal

La setmana passada estava a casa del meu nebot de 8 anys i, és clar, el que vol sempre de mi, és jugar al que sigui i per aixó em va portar a la seva habitació on hi ha un munt de joguines. Be, de fet, el seu joc preferit, com a gairebé tots els nens de la seva edat (i algun de molt més gran) és la Playstation 2. Però aquell dia em volia ensenyar, tot orgullós, que s'havia acabat de llegir el llibre de Harry Potter i la pedra filosofal.

Ell és un nen a qui li agraden més les ciències que les coses de lletres, però darrerament està descobrint el plaer de la lectura. De fet tot li va començar gràcies al llibre Contes d'estar per casa de la Dolors Garcia i Cornellà que li va fer agafar el cuquet de veure que amb les paraules podia imaginar móns diferents i viure noves aventures totalment diferents dels videojocs. La pregunta del meu nebot, com sempre, va ser:

- L'has llegit tiet?

Ell es pensa que jo sóc un nen de la seva mateixa edat, però una mica (bastant) més vell, perque sempre em pregunta si he vist la pel.lícula que ell ha vist, si segueixo tal o qual sèrie de dibuixos del K3 o si sé la darrera novetat en videojocs. De vegades, intento posar-me al dia en aquestes coses, però aquest cop em va enganxar.

Així que em va prestar el llibre i, com aquest cap de setmana ens tornàvem a veure, he tingut una setmana per llegir-me el primer llibre del Potter i, quina ha estat la meva sorpresa que m'ha agradat molt; que no se m'ha fet pesat de llegir; que l'he acabat en quatre dies perque em venia molt de gust continuar sabent què li passava al Harry; i que ara ja vaig quedar amb el meu nebot de comprar-nos a mitges el segon llibre del Potter per llegir-lo de seguida els dos.

La conclusió que vull donar és que hi ha llibres infantils i/o juvenils que podem llegir perfectament bé els adults i, a sobre, disfrutar.

Harry Potter i la pedra filosofal

La setmana passada estava a casa del meu nebot de 8 anys i, és clar, el que vol sempre de mi, és jugar al que sigui i per aixó em va portar a la seva habitació on hi ha un munt de joguines. Be, de fet, el seu joc preferit, com a gairebé tots els nens de la seva edat (i algun de molt més gran) és la Playstation 2. Però aquell dia em volia ensenyar, tot orgullós, que s'havia acabat de llegir el llibre de Harry Potter i la pedra filosofal.

Ell és un nen a qui li agraden més les ciències que les coses de lletres, però darrerament està descobrint el plaer de la lectura. De fet tot li va començar gràcies al llibre Contes d'estar per casa de la Dolors Garcia i Cornellà que li va fer agafar el cuquet de veure que amb les paraules podia imaginar móns diferents i viure noves aventures totalment diferents dels videojocs. La pregunta del meu nebot, com sempre, va ser:

- L'has llegit tiet?

Ell es pensa que jo sóc un nen de la seva mateixa edat, però una mica (bastant) més vell, perque sempre em pregunta si he vist la pel.lícula que ell ha vist, si segueixo tal o qual sèrie de dibuixos del K3 o si sé la darrera novetat en videojocs. De vegades, intento posar-me al dia en aquestes coses, però aquest cop em va enganxar.

Així que em va prestar el llibre i, com aquest cap de setmana ens tornàvem a veure, he tingut una setmana per llegir-me el primer llibre del Potter i, quina ha estat la meva sorpresa que m'ha agradat molt; que no se m'ha fet pesat de llegir; que l'he acabat en quatre dies perque em venia molt de gust continuar sabent què li passava al Harry; i que ara ja vaig quedar amb el meu nebot de comprar-nos a mitges el segon llibre del Potter per llegir-lo de seguida els dos.

La conclusió que vull donar és que hi ha llibres infantils i/o juvenils que podem llegir perfectament bé els adults i, a sobre, disfrutar.

divendres, 11 de febrer de 2005

D'americanes

Aquest mati, quan m'he llevat i he obert l'armari per decidir quina roba em posaria per anar a treballar, l'he vista allà penjada, una mica morta de fàstic i he pensat: "Què carai!"

I en lloc de vestir-me com sempre, m'he posat uns texans, una camisa, sabates de vestir i l'americana de vellut que feia tan de temps que no em posava. I al damunt l'abric que em vaig comprar a Paris.

Total que en arribar a la feina s'ha produit un petit daltabaix amb comentaris de tota mena;

-Carai! Què celebres avui?

-A veure que et vegi, posa't dret. Què guapo!

-Ei! Estas fantàstic.

Etc. El que arriba a fer una simple americana! I el que fa canviar de forma de vestir per un dia!

dijous, 10 de febrer de 2005

Girona vs Barcelona // Barcelona vs Girona

Avui a classe d’anglès se m’ha ocorregut discutir quina ciutat de les dues tenia el cost de vida més elevat.

Jo deia que Girona, ja que la roba, el menjar, els restaurants, els bars, el transport públic, etc. són més cars, ja que a Barcelona pots trobar un menú de migdia económic, botigues de roba més asequibles, supermercats a preus addients, etc.

I un company deia que no, que a Barcelona tot és més car, començant pels pisos.

He viscut a les dues ciutats i, sí que és cert que els pisos i els impostos són més cars a Barcelona, però totes les altres necessitats bàsiques em sembla que no, que són més cares a Girona.

S’ha obert una polémica envers això i no hem arribat a cap conclusió. Ara bé, la professora ha estat feliç perquè era el primer cop que ens embarcàvem entre tots els alumnes en una conversa tan llarga i, sobretot, perquè la discusió ha estat totalment en anglès.

Ara, la polémica està servida.

dimecres, 9 de febrer de 2005

No puc més!

No puc mirar-me cada dia el meu blog sense escriure res. No puc mirar els vostres blogs sense fer cap comentari. He decidit trencar ja el meu silenci.

La veritat és que mai m’hi he pogut estar gaire estona callat, sobretot quan em trobo a gust. El problema ve quan vols saber de què parlar i no trobes les paraules o l’argument apropiat. Volia parlar d’una pel.lícula que vaig veure l’altre dia en dvd, d’un llibre que m’estic llegint, de la feina i la llarga cua d’immigrants que tinc cada dia... Però no m’acaben de motivar prou, per tant he decidit parlar com els polítics, sense dir res, només per fer saber que estic aquí i que tornaré amb arguments. Potser d’aquí una estona per explicar el que he dit abans. Mentre tant, us llegiré.

diumenge, 6 de febrer de 2005

Agraiment

Vull agrair les mostres de suport i d'ànim rebudes en el meu post anterior, a tots els que heu deixat comentaris i als més de 40 que l'heu llegit.

No estic gaire animat encara i no trobo motius per continuar escrivint en el blog. M'haureu de perdonar tots aquells amics de l'espai que m'heu anat seguint amb les meves parides mentals i en els continus salts temporals i espacials, pel temps en que he estat, estic i estaré en silenci al meu blog. Tornaré quan estigui prou inspirat per no fer un post melodramàtic, potser serà demà o d'aqui una setmana o d'aqui un mes. Però ho faré.

dimarts, 1 de febrer de 2005

La nit de l'oracle

El més pur estil Paul Auster. Si us va agradar Trilogia de Nova York, Timbuktú o, més recentment El llibre de les il·lusions, no deixeu de llegir la nova novel.la de l’Auster. És, simplement, fascinant, t’enganxa des del principi i no pots deixar-lo fins a la darrera plana. Un llibre molt recomenable per tots aquells que ens agrada escriure, te’n fa entrar més ganes de dedicar-t’hi.

És la història d’un escriptor que ha estat a les portes de la mort i que, després de comprar-se una llibreta de color blau, es veurà dominat per una febre creadora i pels personatges que, poc a poc, va dibuixant, intentant entendre perquè actuen com ho fan. Metrestant una sèrie de successos desconcertants aniran desequilibrant la seva vida personal, la seva amistat amb un escriptor famós i l’amor intens que sent per la seva dona. Arribarà a un moment que no sap què està passant, si està vivint la seva realitat, en un somni, si ha perdut la noció de les coses o, simplement està dominat per la llibreta blava com una maledicció.

La nit de l'oracle

El més pur estil Paul Auster. Si us va agradar Trilogia de Nova York, Timbuktú o, més recentment El llibre de les il·lusions, no deixeu de llegir la nova novel.la de l’Auster. És, simplement, fascinant, t’enganxa des del principi i no pots deixar-lo fins a la darrera plana. Un llibre molt recomenable per tots aquells que ens agrada escriure, te’n fa entrar més ganes de dedicar-t’hi.

És la història d’un escriptor que ha estat a les portes de la mort i que, després de comprar-se una llibreta de color blau, es veurà dominat per una febre creadora i pels personatges que, poc a poc, va dibuixant, intentant entendre perquè actuen com ho fan. Metrestant una sèrie de successos desconcertants aniran desequilibrant la seva vida personal, la seva amistat amb un escriptor famós i l’amor intens que sent per la seva dona. Arribarà a un moment que no sap què està passant, si està vivint la seva realitat, en un somni, si ha perdut la noció de les coses o, simplement està dominat per la llibreta blava com una maledicció.