dilluns, 31 de gener de 2005

Caçant escorpins al desert

A l'estació de trens (http://joanvlc.blogspot.com/) , se'ns parlava del desert i de les sensacions tan diferents que produeix visitar-lo. Vaig dir-li que aixó sol ja valia per fer un post i aquí estic.

Ara no parlaré de les sensacions que produeix estar al desert, sobretot de nit: del fred després d’un calurós dia, del cel ple d’infinitat d’estrelles mai vistes abans, del silenci, de la vida amagada sota la superfície, de la sorra fina i freda... No. Ara explicaré el que vaig fer la darrera nit que vaig passar al desert.

Va ser aquest passat mes de setembre a Jordania, al desert de Wadi Rum. Vam passar el dia en ruta pel desert amb uns jeeps d’allò més incòmodes i, a la nit, vam dormir en unes tendes de càmping. És clar, al desert no hi ha tele, no hi ha música, no hi ha distraccions humanes, així que un grupet vam abandonar el campament i ens vam endinsar en el desert a les fosques (bé, com sóm occidentals, la tecnologia no era gaire lluny i ens il.luminàvem amb els teclats dels telèfons mòbils perquè a ningú se li va ocòrrer agafar una llanterna). Teniem una idea: poder veure els famosos escorpins! El guia ens va titllar de “bojos occidentals” però ens va acompanyar i, desprès de fer-nos seure a la sorra, ens diu: “No podem estar més de 3 minuts asseguts o quiets a un lloc, perque els animals s’acostumen a nosaltres i poden venir a veure si sóm comestibles. A més si ens trobem un escorpí, l’únic que podrem fer serà lluitar contra ell perquè és imposible escapar, és més ràpid i fort que cap de nosaltres”.

No va caldre res més, ens vam aixecar de terra i vam còrrer cap a la seguretat del foc del campament. Sí, ja sé! Vam ser uns patètics caçadors d’escorpins!

Per cert, al matí, quan vam sortir de la seguretat de les nostres tendes, vam veure tot de petites petjades a la sorra que envoltaven el campament... Eren d’escorpins!

dissabte, 29 de gener de 2005

No hi ha llum

Ahir a la feina se’n va anar el llum o, més ben dit, amb les obres de passar la fibra óptica, es van carregar un fil d’electricitat.

Durant una estona vam ser feliços, pensavem que podria durar molt i deiem amb satisfacció a la gent que entrava:

- Ho sentim. No hi ha llum (com si no es veiés ja abans d’entrar) i no sabem quan tornarà.

Ah! Quin gust dir aquell “vuelva usted mañana” d’en Larra.

Vaig aprofitar per fer una cosa que tenia pendent des que havia començat el fred, fer-me una cortina per la taula amb paper d’ordinador. Bé, ho confesso, no ho tenia pendent però pensava que havia de fer alguna cosa i ahir se’m va ocòrrer la idea de la cortineta i m’explico: La meva taula està just al costat d’una porta que dóna a un passadís molt llarg sense cap classe de calefacció. Total que cada cop que s’obre aquella porta (que són molts al dia) m’entra un fred pels peus bestial. La meva taula no té aquells típics “faldons” o com es digui de les taules de despatx, no les van voler així. O sigui que no em puc ni treure les sabates mentre treballo perque ho veuria tothom. En fi, doncs en el costat de la taula que dóna a la porta, he penjat paper d’ordinador (d’aquell pautat que ja no es fa servir ) per evitar una mica la rasca.

Podria dir que no es veu gaire aquesta cortina de paper pautat rosa amb el símbol de l’Ajuntament, però no és així. Al final del matí en diu la Secretària:

- Aixó que has posat és pel fred?

- Sí. –contesto una mica tímid perque no sabia per on sortiria. Pensava una cosa així com “no utilizarás el nombre del ayuntamiento en vano”. Però no.

- Doncs ha tingut molt d’èxit!

I va marxar. Total que el llum només va estar apagat durant una hora i jo, al final del mati em vaig quedar amb un pam de nas amb el que m’havia dit la Secretària.

dijous, 27 de gener de 2005

De pallassos

El meu alumne (per dir-ho d’alguna manera) no sí apendrà català o no, però riure, se’n fa un fart.

Avui, segona sessió. No he hagut de pensar gaire de què parlar, ha portat el que estan fent al curs de català nivell B-1 per fer un repàs. Bé doncs, de “tancar la porta”, ha sortit “tranca”, de “pollastre”, ja no ho dic. En fi, que ha après diferents maneres de anomenar alló mateix. I no vulgueu saber com a rigut a l’assabentar-se que existeix una ciutat que es diu “Berga”!

Entre aixó i que hi ha coses que no em surt el nom en català... Per exemple, quan va a comprar a la botiga de queviures, compra oli i desprès l’ha d’abocar a... no hi ha hagut manera que em sortis “setrill”, només “oliera” (sort que he vist al diccionari que també és correcte). És en coses amb aquesta en que m’adono que parlem molt malament el català perque m’he d’esforçar molt en no dir barbarismes de “carrer”.

Desprès, a la classe d’anglés un company va i em diu: “No hauries de faltar a cap classe perquè riem molt amb tu”.

És que m’està entrant complexe de pallasso! Jo que sóc tan seriós!

dimecres, 26 de gener de 2005

Estic desesinspirat

o com es digui. M'he passat dos dies tancat a casa per veure si d'aquesta manera aconseguia treure'm del damunt el refredat que arrossegava des de feia massa temps.

I, és clar, diumenge a casa, dilluns a casa, dimarts a casa... finalment ja estava de casa fins més amunt del que no sona.

I, com no em puc estar quiet de cap de les maneres al llit, vaig aprofitar per fer feina. Vaig penjar les dues làmpades del sostre de la meva habitació que feia sis mesos que havia comprat i encara no havia trobat el moment de penjar-les.

Però sobretot vaig fer una cosa impensable en mi, en dos dies vaig escriure una novel.la breu per presentar a un premi. Estic segur que ni guanyaré de cap de les maneres perquè una amiga meva mlt especial, de fet la meva millor amiga de Girona, també s'hi presenta i ella escriu molt, molt, molt, molt, però molt bé.

Per aixó, després del cap de setmana i de l'inici d'aquesta, m'he quedat una mica desesinspirat, només puc repassar i corregir el que he escrit. No em veig en ànims d'escriure res de nou. De moment.

dilluns, 24 de gener de 2005

Fred

Cerco el meu camí per les valls fredes del meu món. Avui fa fred, molt de fred. I les ratlles de la previsió meteorologica s'han sortit del mapa, una mica més i també surten de la pantalla del televisor. Me la he imaginat recolzant-se al terra del menjador. La ratlla de les temperatures de TV3 a dins de casa meva, al meu terra. Potser ella també cerca l'escalfor de la calefacció, però sé que trobarà l'escalfor del meu cos, del meu cor.

A fora fa fred, molt de fred, sí. Però jo estic bé. Ahir em van fer renèixer de les cendres, ahir em vaig sentir molt estimat. El fred ha quedat a fora, molt lluny.

diumenge, 23 de gener de 2005

Què va passar amb ells?

Escoltava avui per la ràdio que aquesta setmana farà 60 anys de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz.

Quan els soldats aliats van obrir les portes del camp la gent marxava corrents, hi havia qui, no volent passar més controls, saltava les tanques i fugia camp a través. Passats els primers moments de desconcert, va agrupar els sobrevivents per nacionalitats per poder-los tornar al seu pais, a casa seva, desprès de l'horror viscut a mans dels nazis.

Ara bé, en el camp també hi havia espanyols, soldats que havien lluitat al costat de la República i que, en perdre la guerra espanyola, havien fugit a França. Allà van ser capturats durant l'invasió alemanya i portats als camps de concentració i extermini. I aquesta gent, un cop alliberats els camps es van trobar que no tenien cap lloc on anar, Espanya no els acollia, i ells tampoc volien tornar a viure sota un règim fascista, s'havien convertit en apàtrides.

Què havien de fer? On podien anar? Què va passar amb ells?

dissabte, 22 de gener de 2005

Tinc un alumne

Avui he començat el voluntariat lingüístic. El meu company és un noi hondureny de 40 anys que fa tres mesos que viu a Catalunya i dos que està anant a classe de català.

Encara li costa entendre moltes coses i més parlar-lo, tot i que ja diu algunes paraules com els números o els dies de la setmana. Hem rigut molt quan repassant el número setze ell ha dit "sex" i li he respòs que alló era una altra cosa i que en aquell moment, a la biblioteca i amb mi, no tocava. També li ha sorprès que jo no sigui un professor de català, que sigui un voluntari i que ell sigui el meu primer alumne o, com al final m'ha dit el "company per platicà".

És ben curiós, per això, que una persona que fa tres mesos que ha hagut d'emigrar de la seva terra, vingui aqui a guanyar-se la vida, hagi de treballar "clandestinament" venent als mercats i encara li quedin ganes d'anar a estudiar. Però és que li agrada el nostre idioma i té claríssim que si vol trobar una feina millor i prosperar aquí, ha de saber català. Per aixó cada dia mira TV3 i llegeix els titulars de El Punt.

Haurien d'apendre molts que porten moltíssims anys aquí i no tenen ni idea del nostre idioma ni de la nostra cultura!

Per cert, avui hem parlat dels noms dels aliments, del calendari i el rellotge, accepto suggeriments de temes per futures trobades amb en Daniel.

divendres, 21 de gener de 2005

Ilión: El Asedio

Ho sé, hi ha més crítiques positives que negatives sobre aquest autor i aquest llibre, però jo no he pogut passar del capítol 4. I és que la meitat de les coses de què parla no s'entenen. Amb 37 planes i no sé de què va el llibre.
Quan explica l'aventura de Hockenberry, es suposa (perque no queda gens clar) que està visquen realment a la autèntica guerra de Troia, l'Homèrica. És una passatge molt interessant i prometedor, potser més endavant del llibre s'anima. Ara bé, quan passa a la ciència ficció pura i dura, és quan jo em perdo. Parla de "faxearse, del faxpad, dels voynix, de moravec, europano, kraken...", ja sé que entren en el terreny de la fantasia, però no estaria de més fer una petita referència, una petita descripció de què és cada cosa o perquè serveixen, si més no per situar-te. És que si no m'imagino la situació i no la puc desenvolupar a la meva ment, no entro a la narració i m'avorreix (em passa el mateix quan escric). Aixó és el que m'ha passat amb aquest llibre, per aixó l'he deixat de banda.
Per sort no l'havia comprat i només he hagut de tornar-lo a la biblioteca, potser si hagués estat meu, hauria fet un esforç més gran per acabar-lo, si més no per amortitzar els euros que m'hauria costat.

El maquinista

Aquesta és una pel.lícula inquietant i comença a ser-ho en el mateix moment que veiem en pantalla a en Christian Bale tan deteriorat físicament. De veritat era necessari que el noi posés en perill la seva salut perdent 30 kg per fer una pel.lícula? Què no li han explicat al noi que existeix el maquillatge i/o els efectes especials?

D'altra banda, és cert que el noi no dorm des de fa un any, però res l'impedeix de menjar, dic jo. I ara una pregunta: realment algú pot viure sense dormir un any sense parar boig o morir?

Per tot el demés, la pel.lícula em va semblar molt interessant, pels personatges, la foscor que omple tot el metratge, els interiors bruts i grissos que contrasten amb els exteriors plens de llum i de color sèpia.

És una pel.lícula que el important que té no és el film en si, sinó el missatge que et deixa un cop ha acabat, que fa que li donis voltes al cap durant unes quantes hores desprès d'haver sortit de la sala i que permet un forum de discusió amb els amics amb que has anat a veure-la.

Aitana està genial, com sempre. I penso que aquesta és la millor pel.lícula que ha fet la Fantastic Factory (productora catalana) fins el dia d'avui. Potser, com a molt, amb l'excepció de Darkness que, per cert, està triomfant als USA.

Ilión: El Asedio

Ho sé, hi ha més crítiques positives que negatives sobre aquest autor i aquest llibre, però jo no he pogut passar del capítol 4. I és que la meitat de les coses de què parla no s'entenen. Amb 37 planes i no sé de què va el llibre.

Quan explica l'aventura de Hockenberry, es suposa (perque no queda gens clar) que està visquen realment a la autèntica guerra de Troia, l'Homèrica. És una passatge molt interessant i prometedor, potser més endavant del llibre s'anima. Ara bé, quan passa a la ciència ficció pura i dura, és quan jo em perdo. Parla de "faxearse, del faxpad, dels voynix, de moravec, europano, kraken...", ja sé que entren en el terreny de la fantasia, però no estaria de més fer una petita referència, una petita descripció de què és cada cosa o perquè serveixen, si més no per situar-te. És que si no m'imagino la situació i no la puc desenvolupar a la meva ment, no entro a la narració i m'avorreix (em passa el mateix quan escric). Aixó és el que m'ha passat amb aquest llibre, per aixó l'he deixat de banda.

Per sort no l'havia comprat i només he hagut de tornar-lo a la biblioteca, potser si hagués estat meu, hauria fet un esforç més gran per acabar-lo, si més no per amortitzar els euros que m'hauria costat.

dijous, 20 de gener de 2005

Dia de bronques

Avui puc dir que no he començat gaire bé el dia. Als quinze minuts d'estar a la feina m'han cridat per anar a l'Alcaldia. "Ups!" he pensat. Que sigui la Secretària la que et cridi per entrar al despatx de l'Alcalde no sol ser ni gaire habitual ni promet cap felicitació...

Efectivament, els crits de l'Alcalde es sentien des de fora del seu despatx amb la porta tancada. Llavors és quan et comença a entrar una suor freda i comences a repassar mentalment el que has fet durant les darreres hores laborals, en aquest cas, en el que havia fet ahir. He tingut sort, no ha calgut entrar al seu despatx, amb una explicació convincent a la Secretària, ha quedat tot aclarat, fins a la propera. No explicaré a què es referia, ja que aixó forma part del "secret laboral", però té força tela.

En fi, aixó ja m'ha fet començar malament el dia, si més no, fins l'hora d'esmorçar. Amb el cafè i la panxa plena, les coses es veuen diferents i l'humor et canvia cap a millor, al menys a mi que, fins llavors, no aconseguiexo despertar-me.

D'altra banda, m'he fet voluntari lingüistic i avui m'han assignat un noi sudamericà per passar una hora a la setmana xerrant amb ell en català. Ja sé que no sóc el millor exemple en quant a utilització del català, però em fa il.lusió poder integrar a un immigrant a la nostra cultura, al nostre idioma. Si no ho fem nosaltres, quí ho farà? Demà he quedat amb ell, ja explicaré com és, si hi ha feeling entre el dos o què. Hem quedat a la biblioteca i m'ha fet gràcia que em digués com anirà vestit, en cap moment se m'ha ocorregut que aixó serà una cita a cegues.

Aniré informant, potser en una nova secció.

dimarts, 18 de gener de 2005

Aquasilva

Herejía és el primer títol d'una trilogia anomenada Aquasilva, escrita per Anselm Audley quan tenia tan sols 17 anys, en l'actualitat en té 22.
Se l'ha comparat amb Tolkien o s'ha dit que és el nou Tolkien del segle XXI, no tant per la semblança amb l'obra del genial escriptor, sinó per la seva capacitat creadodora. Crec que aquesta opinió és massa arriesgada. El noi s'ho ha currat molt bé, ha creat un món complexe, amb trames polítiques i religioses complicades, però no té res a veure amb Tolkien.
Em recorda més, posats a comparar, amb l'estil de Frank Herbert i la seva famosa sèrie, Dune, pel tema i per les descripcions dels llocs.
El llibra, al principi, costa d'entrar, és lent i et perds amb els noms dels llocs i dels personatges, però a mida que passes planes et va enganxant poc a poc, endisant-te en aquest món on estan tan presents les tempestes, l'oceà terrible i una religió excloent, totalitària i inquisidora que recorda molt a les actuals.
Tot i que l'acció se situa en un temps indeterminat, en un planeta desconegut, es reflexen perfectament situacions del nostra món actual, criticant-les de forma subtil però directa. Aixó ésql que té de bo la ciència-ficció.
Espero amb ganes poder llegir la segona i tercera part, Inquisición i Cruzada per veure què passa amb els seus protagonistes.

Exercici

Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Aixó només és un exercici pel curs d'escriptura fet en dos minuts a classe.

Vermell o negre? Gasolina o Diesel? Els dubtes d'en David s'havien anat reduïnt poc a poc, però encara quedaven forces per resoldre. Havia començat per decidir si comparia un cotxe tipus turisme o monovolum i, d'aqui en una espiral descendent havia aconseguit descartar vàries opcions fins a quedar-se en dues bàsiques per escollir, el color i el tipus de motor.

Va mirar al seu amic que esperava pacientment la seva decisió final mentre el venedor, assegut darrera de la seva gran taula plena de papers i catàlegs, l'observava amb un somriure de comerciant a la cara, ensenyant la seva dentadura perfecte.

- Què faries? - va demanar finalment a l'amic.

- Tu mateix. Ja saps que a mi el vermell no m'agrada i que faig pocs quilòmetres per comprar-me un diesel.

Sense fer-ho explícitament, en David va entendre que el seu amic li recomanava el negre de gasolina. Però és clar, va pensar, ell és més jove, li agrada córrer i els cotxes esportius.

Cinc minuts més tard i, després de donar mil voltes a totes les opcions de despeses de reparacions, impostos, carburant i sobre quin color s'embrutia més, va deixar anar el seu veredicte:

- Em sembla que em quedo el diesel de color vermell.

El venedor, sense perdre el seu somriure professional i, ja una mica cansat per la difícil venda, va respirar alleugerit. Però encara quedava un petit detall per resoldre.

- De tres o cinc portes? - va preguntar.

A en David, que ja estava content per la decisió pressa després de tants dies de dubtes, se li va caure el concessionari de cotxes, tot sencer, al damunt.

Aquasilva

Herejía és el primer títol d'una trilogia anomenada Aquasilva, escrita per Anselm Audley quan tenia tan sols 17 anys, en l'actualitat en té 22.

Se l'ha comparat amb Tolkien o s'ha dit que és el nou Tolkien del segle XXI, no tant per la semblança amb l'obra del genial escriptor, sinó per la seva capacitat creadodora. Crec que aquesta opinió és massa arriesgada. El noi s'ho ha currat molt bé, ha creat un món complexe, amb trames polítiques i religioses complicades, però no té res a veure amb Tolkien.

Em recorda més, posats a comparar, amb l'estil de Frank Herbert i la seva famosa sèrie, Dune, pel tema i per les descripcions dels llocs.

El llibra, al principi, costa d'entrar, és lent i et perds amb els noms dels llocs i dels personatges, però a mida que passes planes et va enganxant poc a poc, endisant-te en aquest món on estan tan presents les tempestes, l'oceà terrible i una religió excloent, totalitària i inquisidora que recorda molt a les actuals.

Tot i que l'acció se situa en un temps indeterminat, en un planeta desconegut, es reflexen perfectament situacions del nostra món actual, criticant-les de forma subtil però directa. Aixó ésql que té de bo la ciència-ficció.

Espero amb ganes poder llegir la segona i tercera part, Inquisición i Cruzada per veure què passa amb els seus protagonistes.

dilluns, 17 de gener de 2005

Salt de despeses

Encara no m'hi havia posat, més per por que per mandra o per falta de temps. Però d'avui no podia passar i m'he posat a fer números.

Agggggg!!!!!! Terror!

Realment em pensava que aquest Nadal havia gastat una quantitat prudent, gens llunyana de les meves posibilitats, però... sorpresa! (i no agradable) La Visa ha estat més poderosa que jo i encara deu estar rient de la cara que se m'ha posat al veure l'extracte.

Ho tinc clarissím, el proper Nadal, si em toca un altre cop fer-lo a casa, pa amb tomàquet, mortadela, pernil dolç i de postres iogurts. Total, és per la familia i hi ha confiança. No?

I de regals, els justos: una visita al "todo a 100", a poder ser de xinesos que tenen coses més horteres i "vas que te matas".

Llàstima que al mes de desembre ja no m'enrecordaré d'aixó que dic i cauré un altre cop en la temptació de ser un bon amfitrió i el millor oncle dels meus nebodets!

dissabte, 15 de gener de 2005

Una nova xurrera!

De vegades a la feina t'has de sentir cada cosa! Ja no solament parlo del tema idiomes, sinó de les preguntes que t'arriba a fer la gent.

És ben bé que has de tenir la psicologia ben desenvolupada i aplicar-la constantment. Ara que hi ha mitja plantilla del departament de baixa, em toca atendre més ciutadans del que seria normal si fossim tots i cadascun és un món tan diferent...

Ahir se'm seu al davant una senyora (no la descriuré físicament per respecte i perque es mereixeria un post sencer) i em pregunta:

- Què he de fer per posar una xurreria?

Desprès de la meva sorpresa inicial i d'explicar-li que jo sóc d'estadística i no del departament de xurreries, insisteix a explicar-me la seva vida: com no té diners, vol que l'ajuntament li compri la roulotte-xurreria i li dóni el permis (res més senyora? vol que li pagui un sou també?). I llavors ho deixa anar:

- És que yo no sé nada de xurros, yo soy esteticienne y peluquera.

"Apaga y vámonos", llavors perquè punyetes vol posar una xurreria? Gairebé que l'engego a pendre "pel xurro" però em vaig haver d'aguantar-me les ganes d'esclatar a riure i no vaig poder.

divendres, 14 de gener de 2005

Segones obsessions capritxoses

Avui he decidit que tindria un nou company en el pis i desprès de sortir de la ràdio he anat fins la botiga d'animals.

Tenir un animal engabiat no és el que més m'agrada, però feia temps (de fet anys) que tenia ganes de tenir per company un canari, des que vaig deixar Barcelona, per instal.lar-me a Girona i allà es van quedar tots els animals, amb la familia. Desprès va venir el gos i no vaig pensar més en canaris.

Fa poc que em va tornar a entrar l'obsessió, podria dir que des de la mort de la meva àvia. I és que els meus avis sempre havien tingut canaris, l'avi era molt aficionat i tenia un pis ple de canaris per criar i vendre. De vegades, quan hi anava allà (que no era gaire sovint perquè deia que sino les canàries no criaven), m'encantava el so dels seus cants, l'olor de l'alpiste (en català "escaiola" ), aquell gran girigai que es formava i al mig el meu avi, parlant a tots els ocells com si fossin únics i, estic segur que ells, a la seva manera, li reconeixien les seves atencions.

Quan vaig nèixer, a la meva habitació, el primer que va haver va ser un canari de color groc de nom Titi. En Titi no callava mai, els seus cants eren alegres, musicals i armoniosos. I a mi em tenia mania. El vaig estar emprenyant durant anys, fent-li la punyeta, espantant-lo i les mil coses de nen, amb el resultat que quan m'apropava a la gàbia obria les ales i cridava amenaçadorament.

A aquell Titi van seguir-li uns quants "titis" més. Fins que un dia els canaris van desaparèixer tots de casa, també el pis del meu avi es va vendre, ja no hi havia ningú que els cuidés...

I avui, recordant el meu avi, recordant aquell Titi, he anat a buscar un canari. És de color groc, amb una taca fosca al coll, com un collar. Ara està a la seva nova gàbia (molt més gran que la de la botiga) adaptant-se tranquil, escoltant la ràdio i mirant com escric aixó. De moment no li he sentit la veu.

Espero que no s'hagi equivocat el de la botiga i m'hagi venut una canària perquè no cantaria. A més, li he posat de nom Alex.

dijous, 13 de gener de 2005

Salt de Torre de Babel

Que a la meva feina s'han de parlar idiomes ja és una cosa acceptada, però d'aqui a que ho donin per fet, hi ha un pas molt llarg.

Normalment intento parlar sempre en català, però costa molt quan qui tens al davant és un nouvingut que amb prou feines parla castellà. Moltes vegades, fins i tot, et demanen si parles francès o anglès i, segons com ho veus, o com t'ho diuen, pots arribar a fer l'esforç. Però ahir va ser el "colmo", em va venir una noia, es va seure davant meu i em va deixar anar una parrafada llarguíssima en el seu idioma. Em vaig quedar a quadros i vaig posar aquella cara d'idiota que se't queda quan et parlen i no entens res de res. Tampoc era tan difícil, parlava portuguès del Brasil, però el que em va sorpendre és que ella deixés anar la seva parrafada, es quedés tan tranquil.la i esperés que jo hagués entés alguna cosa del que em va dir.

Jo, que sàpiga, quan viatjo a un altre pais, encara que sigui per plaer, si he de dirigir-me algun natiu, intento fer-ho amb el seu idioma o demano si parlen anglès o francès per poder-me entendre, però mai se m'ocurriria deixar anar una parrafada en català en una administració pública de, per exemple, Alemanya.

Què està passant? És que hem d'apendre nosaltres tots els idiomes per entendre'ns o ells han d'apendre el nostre? A mi no em sap greu apendre idiomes i entendre noves cultures, crec que aixó m'enriqueix i l'esforç que faig m'agrada, però d'aqui a veure'm amb l'obligació d'adaptar-me a ells quan estic al meu pais... em sembla que no.

Em va emprenyar la prepotència. Res més.

dimecres, 12 de gener de 2005

Quarentena!

Avui he dit a la meva regidora que potser hauriem de tancar l'Ajuntament per quarentena del personal.

I és que, per exemple, en el meu departament, tinc dues persones de baixa, una de vacances i jo que ja estic a punt de caure engripat de nou. Amb tot només ens quedaria una noia en perfecte estat però amb horari reduït. I aixó parlant només del meu departament, perque els altres estan més o menys igual. De seguir així haurem de tancar per falta de personal. Sort tenim que l'Alcalde és metge!

La setmana passada ja vaig estar engripat i em vaig recuperar, pensava que ja estaria per tot l'hivern, però no sé què ho ha fet que aquest cap de setmana, sense fer res d'especial, he tornat a "pillar" un fort refredat.

Què hi farem! Estar tancat a casa amb la calefacció i ben abrigadet. I aprofitant per escanejar totes les fotos que tinc del meu gos, en Wookie. Tinc feina per dies. Són 13 anys de fotos.

Una mostra:

dimarts, 11 de gener de 2005

Innocències perdudes

De vegades m'agradaria poder tornar a trobar aquella innocència que algun dia vaig tenir, tornar a ser un nen, només amb la preocupació de

fer els deures per l'escola i sortir a jugar amb els amics pels carrers perduts a la memòria d'un infant.

De vegades m'agradaria tenir un petit asteroide per mi sol i, des d'allà, poder canviar el món.

dilluns, 10 de gener de 2005

Obsessions capritxoses

Desprès de tenir el somni em vaig quedar una mica buit, sense ànims d'escriure més, em sentia aclaparat pels esdeveniments que passaven al món. En el meu petit món fet de Salts, tot és més senzill, més tendre i, si vols, més fàcil.

No sabia què dir, se m'havien acabat les paraules, tot em superava i aixó es convertia en una cosa banal. Els colors havien desaparegut i em costava molt retrobar-los. M'ha costat sis dies, però ara l'Arc de Sant Martí torna a estar present en tot el petit món de Salt.

Potser he posat una capa de superficialitat al meu ésser. Estem de rebaixes, s'ha acabat el Nadal, ja m'ho puc permetre. Què fàcil seria si pogués ser superficial! Si pogués no pensar més enllà del que visc dia a dia i del que passa només al meu voltant, potser seria més feliç.

No, no és aixó, jo ja sóc feliç. Tinc mancances, sí, és cert, però també moltes coses que m'emplenen. No sé de què em puc queixar, hi ha gent que no té res.

Però no puc fugir de la societat on visc, on he crescut i m'he educat, per aixó, de vegades, tinc atacs de superficialitat i me'n vaig de rebaixes a comprar el que sigui, només pel fet que està més bé de preu. Són les meves obsessions capritxoses. I ara en tinc una de ben forta, em dóna voltes al cap sense parar i em conec, primer va ser el pis nou, desprès el cotxe i ara aixó, i sé que quan una cosa se'm fica al cap no paro fins aconseguir-la i, a més, no trigo gens a pendre la decisió i tirar-me de cap a fer-ho (potser una mica irreflexivament, impetuosament), però què hi farem, sóc així. Ara vull un gos. I com m'obsessioni, d'aqui tres dies hi haurà un nou gos a la meva vida.

De vegades també vull ser superficial.

dimarts, 4 de gener de 2005

He tingut un somni

Veia l’aigua, la pluja que queia sense parar, insistent, esgotadora. Mirava al cel ple de núvols foscos, mentre les gotes relliscaven per la meva cara impedint-me obrir els ulls.

Gris, gris fosc, negre.

Vaig pensar en el blau del cel, del mar, de les aigües cristalines del Paradís. Aixó ja no existía, havia desaparegut engolit per ell mateix. El Paradís s’havia esgotat, ja no podria exisitir mai més, havia arribat la seva fi ràpidament, massa ràpidament. Va dir prou i es va apagar. El Paradís s’havia mort.

Gris impenetrable.

El món ja no era blau, ni verd, ni groc, ni violeta, ni vermell, era totalment gris. Ple d’aigua. Aigua per tot arreu. Planures, valls, boscos, selves, illes, continents, tot inundat. Només quedaven petites extensions de terra ferma, de terra fangosa i humida, xopa per la contínua pluja i per les embestides del mar brau que volia quedar-s’ho tot, endur-s’ho tot, no deixar res, ni un bri de vida, d’esperança.

Vaig mirar l’hortizó. Les onades venien cap a mi, cada cop més grosses, cada cop més altes, cada cop més fosques.

Llavors la vaig veure allà, davant meu, com un far de llum al mig d’una tempesta. Havia nascut una petita flor groga al fang brut i llefiscós. I vaig plorar per l’esperança perduda.

He tingut un somni.

dilluns, 3 de gener de 2005

La Gioconda sembla un travesti

Aquesta rotunda expressió és la que va fer servir el semiòtic italià, Umberto Eco per definir el quadre més famós de tota la història de l'art.

Potser no li falta raó, però trobo que la Gioconda té una cosa especial difícil de definir, una cosa una mica terrorífica i és que si et poses davant d'ella i la mires als ulls i et mous d'un costat a l'altre, ella mai deixa de mirar-te directament, inquisitivament, misteriosament, terroríficament, com volen dir-te quelcom que mai descobriràs.

Però no és per aixó que ho diu l'Eco, ho fa per parlar del concepte de bellesa i jo ho poso aquí per relacionar-ho amb el meu post anterior (http://www.lamevaweb.info/post/671/12757). La bellesa no és un concepte absolut ni tan sols pot plantejar-se en termes temporals, varia en funció del temps, de les modes, de les èpoques, de les cultures. Però la nostra època té un concepte diferent, i és la conciència històrica de l'estética, la certesa d'un passat, és a dir, l'assimilació de tots els conceptes de bellesa.

Cadascú crea el seu pròpi concepte de bellesa, d'aquí les Vanguardies artístiques del segle XX. El concepte col.lectiu de bellesa està en perill d'extinció. I està bé que així sigui.

diumenge, 2 de gener de 2005

Començant l'any malalt

La nit de capdany em van dir que tal i com passaves els primers dotze dies de l'any, així t'anirien tots els mesos.

Espero realment que aixó no sigui cert perquè sinó no em treuré aquest refredat fins el mes de març, i aixó comptant que demà ja estigui bé.

L'entrada de l'any la vaig viure d'una forma tranquil.la, envoltat de la gent que estimo, que em recolza, em dóna escalfor... Vam sopar, massa menjar, com sempre. Els raïms amb TV3 (quan apendran a fer alguna cosa espectacular, digne d'aquesta nit, mai s'en surten). I després un joc que em va agradar, un amic invisible diferent per varis motius:

1r. Perque el fas amb gent que estimes.

i 2n. Perque no has de fer un regal a una persona concreta, si no que compres un regal que t'identifiqui a tu com a caràcter, aficions, persona, lloc de procedència, etc.

Poses els regals en una bossa fosca que no es vegin i agafas el primer que et surt, l'obres i has d'endevinar a qui "representa" aquest regal. Jo aquest any vaig agafar un regal molt i molt, però molt especial, era una lluna procedent de molt i molt lluny, procedent de Mart. Em va fer molta il.lusió perquè era de la meva millor amiga... de Girona.