dimarts, 30 de novembre de 2004

Un Salt al món fa salts

Efectivament, és el que em va dir una amiga meva que llegeix regularment aquest blog, que faig uns salts increïbles. Bé, estimada, no és aquest el nom del meu blog? Sí, ja sé que també fa referència a un poble, allà on visc.

És cert que faig salts, uns salts molt bruscs, però és així com sóc, així com em sento, així com em fan sentir. Jo em puc aplicar a mi mateix la teoria del Caos i la teoria de la Contradicció Constant. Sí, sóc un ésser imperfecte que cerca el seu camí i encara no ha passat dels matolls que li barren el seu destí. Dóno voltes, vull trobar el camí i em perdo.

El meu Salt fa salts, sí. A les deu de la nit estava molt content perque he fet una cosa que fa molt de temps que volia fer. A les deu i cinc minuts, després d'una trucada, el meu estat d'ànim a canviat, m'han fet sentir que l'havia "cagada", però jo sé que no és així, sé que no puc fer-hi res, sóc impulsiu. Irresponsable? Pot ser.

Deixa'm que m'estavelli jo sol, només demano que quan em destrossi estiguis al meu costat per recollir els bocins que quedin i els enganxis amb Loctite, com has fet d'altres vegades. Sóc humà, sóc imperfecte.

dilluns, 29 de novembre de 2004

Continuo la recerca

Ja sé que el blog s'està convertint en monotemàtic, però és que continuar la recerca del cotxe ideal em manté la ment ocupada i així no penso que he perdut 6.000 euros.

Efectivament, 6.000 eren els euros en que estava valorat el meu somni. Sis mil euros que han volat i han caigut en mans d'una novel.la que pel títol ja fa pena. Si més no, el meu títol era molt més suggeridor, més misteriós, més elegant. Però és clar, els jurats dels premis són els que tenen la darrera paraula. Al menys si tingués la certesa que s'han llegit el llibre sencer...

Ja sé que aquests diners no els he perdut perquè mai els he tingut, m'he quedat igual que estava, però m'haguessin anat tan bé ara que m'he de canviar el cotxe!

Quedo molt materialista, oi? Sembla que només anés pels diners. Doncs no. Eren un bon incentiu, però no el més important. Els més important per mi era publicar la meva primera novel.la, una novel.la corregida i avalada per una escriptora de prestigi que, segur, està tan decebuda com jo, perque creia amb mi i amb la meva (nostra) obra.

Bé, de totes formes no em vull ensorrar i ja he començat la meu segon llibre. Potser algun dia em veureu feliç per aquí i us diré a tots que us regalo un llibre meu publicat. Mentre tant (i com diuen alló de: "mal de muchos, consuelo de tontos";)(i també: "modesto bájate del árbol";), penso que en Van Gogh tampoc va vendre cap quadre en vida seva.

I per cert, ara m'he mirat el Fiat Stylo. Em surt molt i molt bé de preu.

diumenge, 28 de novembre de 2004

Qui té un Golf?

Si, va, també accepto Volkswagen com animal de companyia!

És molt complicat aixó de mirar-se cotxes, el tria i remena és cada cop més difícil. Quan jo era petit només hi havia uns pocs models i sempre de les mateixes marques, els coneixía tots! Però ara, aixó és una disbauixa. Impressionant! Hi ha tantes marques i models com gustos.

Doncs desprès de remenar m'estic decantant pel Golf 1.6 noséquèmés de gasolina, ja que la relació prestacions-qualitat-preu em convenç bastant. Però m'han dit que els recanvis de la Volkswagen són força cars i no tinc cap amic que en tingui un per preguntar-li. Em podeu ajudar?

Per cert, l'altre candidat és l'Opel Astra 1.6 també gasolina. Què n'opineu?

Sabíeu que el Ford Focus els deixen de fer?

Golf

dissabte, 27 de novembre de 2004

No volia penjar cap escrit, però...

És cert, quan vaig començar a dipejar, vaig dir-me a mi mateix que no penjaria cap escrit meu (diguem conte, narració o novel.la) en el blog. Primer perque em fa una mica de vergonya i desprès per allò de la propietat intel.lectual, plagis, etc. Però ara, avui en tinc ganes de fer una excepció i posar el principi d'un conte que vaig escriure no fa gaire, és més llarg però no vull penjar-lo tot, si més no, de moment.

És diu Blau.

Blau. Sempre ha estat blau. El vaixell blau de veles blaves al mig del mar d’un blau intens, profund. Camí d’un horitzó incert, d’un blau més pàl·lid que el blau del cel.

Veia com s’allunyava, poc a poc. Les veles desplegades i una estela d’aigües tallades al seu darrera com un camí marcat per allà on mai no haurà de tornar a passar.

I quan més lluny se’n va, més blau es torna. Però cada cop més pàl·lid, pàl·lid. Blau cel, blau-blanc. Fins que perd el color i es transforma en un blanc trencat. Blau, blanc.

Em vaig quedar allà parat, a la roca, amb l’aigua que m’anava esquitxant la cara amb milions de petites gotes, minúscules, imperceptibles.

No em podia moure.

No podia apartar la mirada del mar, de l’horitzó.

Pensava. Pensava en el cel, en el mar, en el vaixell de veles que gairebé ja ni es veia. Pensava en mi. Pensava en tot. No hi havia res més. Ni ocells, ni gent, ni més vaixells. Tan sols aquell petit veler que ja només em mostrava els seus arbres translúcids.

Aquell vaixell que anava cap el desconegut. Cap a la llibertat potser. Cap a un destí impertorbable. Jo era allà i era a la roca. Em veia a bord del vaixell vestit de blau camí cap a un horitzó que mai arribava i que mai no arribaria.

Blau. Blau intens. Blau profund. Blau fosc. Blau marí. Blau pàl·lid. Blau cel. Blau-blanc. Blanc trencat.

Trencat em sentia. Fred. Impersonal.

Aquell dia m’havia de llevar. Com tots. Com cada dia. Fred. Fred d’hivern.

Cinc minuts abans havia obert un ull. Ja començava a clarejar.

Vaig obrir l’altre. El cel abandonava plàcidament les ombres de la nit il·luminant-se amb la llum taronjada, groga. Amb la llum de la vida. El sol volia mostrar el seu primer raig. Tímid. Vergonyós. Inapreciable. Escalfar. Despertar. Avisar de la seva arribada.

(Continúa...)

divendres, 26 de novembre de 2004

De quan l'esperança deixa de ser de color verd

De què estaran fets els somnis, d'esperances o de frustracions? O dit d'una altra manera, què passa quan els somnis es desfan com la boira al llevar-se el dia? I saps que no podras veure el sol, que la seva llum no et donarà l'escalfor...

que tant necessites.

I penso perquè és tan dificil, de vegades, ser feliç. No vull coses materials (sí, d'acord, vull un cotxe), necessito sentir-me bé amb mi mateix, saber que valc per fer el que m'agrada i deixar de sentir-me malament per no descobrir el meu camí, el meu destí, el meu lloc en aquest món ple de Salts.

Avui una amiga (o més ben dit: una coneguda) m'ha fet una pregunta amb tota la seva innocència (o mala llet perque amb ella mai sé a què atenir-me): "-Com van els contes? Ja has guanyat algun premi?"

No senyora, no. No he guanyat cap premi, no he publicat cap conte, no he publicat cap novel.la! I avui no era el millor dia per preguntar-me això. Avui esperava una trucada que no s'ha produït, avui m'havien de dir si havia guanyat un premi important per mi. Avui se m'han desfet els somnis. Avui l'esperança ja no té color de maragda. Avui l'esperança i els somnis s'han tornat del color del carbó. Avui són amargs.

Avui he pensat: "Sempre em quedarà Paris". Quin consol!

dimarts, 23 de novembre de 2004

Tinc la necessitat d'un cotxe.

Sí, ja ho sé, un cotxe no és el més necessari en aquesta vida, ni tan sols imprescindible, si més no, no hauria de ser-ho. Però ho és i molt.

Sobretot quan vius en una ciutat petita en que el transport públic (ara diuen sostenible), és gairebé inexistent. Per aquest mateix motiu el cotxe és una arma de doble tall. Per una banda et porta a tots els racons de la ciutat, però de l'altra, has de ingeniar-te-les per poder aparcar.

El meu cotxe el dia 30 farà dotze anys i ja li toca la jubilació. Més que res per que si em poso a fer-li totes les reparacions que li calen em gastaré una fortuna: canvi de rodes, embragues (no sé com es diu en català), retrovisors, corretxes, equilibratge de direcció... i un llarg etcètera. El desembre he de passar la ITV i ja pateixo.

Per aixó he pres una decisió: m'he de canviar el cotxe. I ara bé el més dificil: quin? diesel o gasolina? europeu, asiàtic o americà? petit, mitjà o gran?

La mida la tinc clara: per la meva alçada no puc tenir un cotxe petit; per la meva butxaca no puc tenir un cotxe gran. Conclusió: un mitjà.

He mirat marques, models, preus i m'he tornat boig. Hi ha tants, tantíssims! Un m'agrada però no hi arribo, l'altre hi arribo però no m'agrada, l'altre no té el motor que jo vull (1.6 i), l'altre no conec la marca, l'altre...

Uf!!!!! Ajut!

dilluns, 22 de novembre de 2004

Què farieu?

En relació al meu post anterior

us he de preguntar a tots/-es què farieu amb la gateta. La meva amiga, desprès de llegir el meu post d'ahir, m'ha enviat un correu dient-me que si vull, puc emportar-me la gateta malalta. I ara no sé què fer? Sé que amb mi, a casa, estarà ben cuidada, es posarà bona i tindrà estimació. Però, d'altra banda, també sé que a casa de la meva amiga, tindrà un jardi on còrrer, estarà amb tretze gats més i serà més lliure. Tot i que aquesta llibertat, en un gat comporta els perills dels carrers, altres animals, els altres gats. I sí tinc en compte que no està sana i potser no sobreviuria, no sé que fer. L'hem batejada, es diu Gaieta, que en català vol dir "azabache" perque és totalment negra.

I també he de pensar en el que vaig dir ahir, no suporto la idea de canviar l'estimació del meu gos per un altre animal, més jove, encara que estigui malalt. Per cert, la decisió sobre en Wookie, el meu gos, l'he posposada fins que no ho tingui totalment clar, i aixó pot ser d'aqui uns mesos. Ara no puc, aviat serà Nadal, no seria just per ell, sempre li ha agradat el Nadal, és una época en que la casa s'omple de gent, dels meus nebots i tothom li diu alguna cosa i ell, com és com una criatura, li encanta que li estiguin a sobre. Deixaré que passi el Nadal.

Ja estic parlant del Nadal? Quin horror! Ja el tenim aquí! Aixó donarà per un altre post.

Tinc un gos

Avui ha estat un bon dia en general, des de que m'he llevat fins ben entrat el vespre, llavors m'he posat trist.

M'explicaré: havia quedat per anar a dinar a casa d'una amiga que em convidava a arròs (encara que al final ha fet rostit, molt bo, aixó sí). El dinar ha estat fantàstic, pel menjar i pels amics, els millors que he trobat en molt de temps.

Aquesta amiga marxa de viatge i era una mena de comiat. No és que marxi molt de temps però és la primera vegada que creua l'Atlàntic i està una mica espantada per tot plegat, pel motiu del seu viatge, per conèixer gent nova, una nova cultura i perquè el més lluny que ha anat fins ara és a Nàpols. A part del comiat també haviem d'organitzar els torns per anar a casa seva a donar de menjar els seus gats, uns quants. Entre ells, té una gata que ha tingut tres cadells, un d'ells està malalt i fa una mica de pena amb els ulls lleganyosos. Li he fet la proposta d'endur-me'l cap a casa, però al final a la meva amiga li ha fet pena de separar-lo de la seva mare i el gatet (gateta) s'ha quedat allà. M'hagués agradat quedar-me'l i cuidar-lo fins que estés bé, però, és clar, estarà millor amb la seva mare.

Llavors m'he posat trist. No per la gateta, sinó pel meu gos. He anat fins a casa del meu company on tinc el gos. Està allà perquè hi ha jardi i és més gran. L'havia de treure a passejar i donar-li la seva medicació. A l'obrir la porta del garatge no ha sortit a rebre'm. Pobret, està que ja no pot. Em fa tanta llàstima! Gairebé que no veu, sordeja bastant i les potes del darrera l'aguanten ja molt poc. Li he donat la pastilla i hem sortit al jardi i cap al petit bosc que hi ha al davant de la casa. S'ha caigut quatre vegades.

Em fa patir molt. Està tan gran! Ja té 13 anys, per un gos de la seva mida, són molts, potser masses. Però no m'atreveixo a fer el pas, a dur-lo al veterinari, encara penso que pot viure més o menys bé un temps més.

Sé que aquesta nit no dormiré pensant en el gos, en que hauria de pendre la millor decisió per ell. Però no puc. Vull no poder. Hem viscut junts 13 anys! Ara em sap greu haver volgut canviar la meva estimació vers ell per una gateta malalta. Potser és una tonteria patir tant per un gos, però s'ha fet estimar durant tots aquests anys. Ha estat un bon amic en moments alegres i també en els dificils i tristos.

Ara la seva vida arriba a la fi i jo estic trist.

El meu millor amic.

divendres, 19 de novembre de 2004

Un petit Salt de llibres

M'agradaria pensar que algú pot escriure un llibre...

M'agradaria pensar que algú pot escriure un llibre en català i, a sobre, de literatura infantil o juvenil i ser reconegut, si no al món sencer, sí al menys, al seu pais. I ho dic pensant en relació als meus dos post anteriors i a la Dolors García i Cornellà. Si estiguessim en un altre pais, la Dolors ara seria un Stephen King, però de qualitat, de la literatura infantil i juvenil, i es farien pel·lícules de gran éxit dels seus llibres. I es podria dedicar només al que li agrada fer, escriure, i guanyar els euros a cabassos com la J.K.Rowlling.

A mi ja se m'ha passat l'edat per la lectura infantil i juvenil, però tot i així disfruto amb la lectura dels seus llibres publicats i per publicar. Per cert, va llegir els meus anteriors posts i els comentaris, i em sembla que m'està preparant alguna revenja... de bon rotllo, és que és molt tímida.

I ara els meus preferits dels seus llibres:

Els Joves de Bharuland. Dolors Garcia i Cornellà. Ed. La Galera 1991Per mi el millor de tots. Sense cobertura. Dolors Garcia i Cornellà. Ed. La Galera 2002 - Premi Joaquim Ruyra 2001El que me la va fer descobrir com escritora.

L'esclau del Mercadal. Dolors Garcia i Cornellà. Ed. Bromera 2003 - Premi Bancaixa de narrativa juvenil 2003El seu darrer premi. Per descobrir la Girona del 1336 d.C.

Dolors: Ja saps que t'estimo molt.

dimecres, 17 de novembre de 2004

Els brons a les Fondalades Tenebroses

Aquest vespre he anat a la presentació d'un llibre escrit per una amiga meva. Efectivament, com podeu suposar, el títol del llibre és el mateix que el d'aquest post. És un llibre infantil, de lectura a partir de 10 anys i fins a 110, perque, us ho asseguro, la seva lectura és àgil, amena, divertida, emocionant, aventurera, intrigant, fantàstica, màgica... I no ho dic només perquè l'hagi escrit la meva amiga, la Dolors Garcia i Cornellà, sinó perque és veritat. Ella ha publicat cap a una quarentena de llibres, bàsciament infantils i juvenils (però que un adult també pot llegir molt bé) i, com tot, en té de més bons i de menys. Encara que d'aquests darrers no en conec cap.

La presentació ha estat molt agradable, gairebé familiar de tan a gust com estàvem, rient les ocurrències del presentador, en Pau, el director del Centre Cívic de Sant Narcís (sí, el de Secrets de Família), de la Dolors (sempre tan divertida explicant anècdotes d'escriptora) i d'en Quim Bou, l'il.lustrador. L'acte ha tingut lloc a la Llibreria 22, amb l'eterna presència d'en Guillem Terribes.

Si no sabeu què regalar aquestes festes als vostres fills, nebots, néts, a vosaltres mateixos... aquest llibre és una molt bona opció.

Eh! I jo no tinc comissió encara que ho sembli!!!

Els brons a les Fondalades Tenebroses

Aquest vespre he anat a la presentació d'un llibre escrit per una amiga meva. Efectivament, com podeu suposar, el títol del llibre és el mateix que el d'aquest post. És un llibre infantil, de lectura a partir de 10 anys i fins a 110, perque, us ho asseguro, la seva lectura és àgil, amena, divertida, emocionant, aventurera, intrigant, fantàstica, màgica... I no ho dic només perquè l'hagi escrit la meva amiga, la Dolors Garcia i Cornellà, sinó perque és veritat. Ella ha publicat cap a una quarentena de llibres, bàsciament infantils i juvenils (però que un adult també pot llegir molt bé) i, com tot, en té de més bons i de menys. Encara que d'aquests darrers no en conec cap.

La presentació ha estat molt agradable, gairebé familiar de tan a gust com estàvem, rient les ocurrències del presentador, en Pau, el director del Centre Cívic de Sant Narcís (sí, el de Secrets de Família), de la Dolors (sempre tan divertida explicant anècdotes d'escriptora) i d'en Quim Bou, l'il.lustrador. L'acte ha tingut lloc a la Llibreria 22, amb l'eterna presència d'en Guillem Terribes.

Si no sabeu què regalar aquestes festes als vostres fills, nebots, néts, a vosaltres mateixos... aquest llibre és una molt bona opció.

Eh! I jo no tinc comissió encara que ho sembli!!!

dimarts, 16 de novembre de 2004

Nit

Blade Runner"Crec que només cerco amor... Sóc un nen suplicant una caricia".

Avui em sento una mica així, com un buscador de carícies, d'amor. No sé, hi ha dies o, com en aquest cas, nits en que necessites tenir la persona estimada al teu costat. Simplement aixó. Que estigui al teu costat, que en un moment donat t'agafi la mà i l'estrenyi suaument. Un petit gest que t'omple l'ànima. Avui em sento perdut sense aquesta caricia. Aquesta nit voldria tenir-te aqui. Sense paraules, només gestos petits carregats d'amor. No necessito res més.

diumenge, 14 de novembre de 2004

Un blog és com la ràdio

Fer un blog és com fer un programa de ràdio. Jo que en faig de les dues coses tinc la mateixa sensació quan pico al teclat un nou article que quan obro el micro i començo a xerrar a la ràdio. Dius el que vols, expresses els teus pensaments, els teus sentiments d'aquell moment i, quan ho fas, no penses que hi haurà algú a l'altre banda que t'escoltarà o et llegirà, bàsicament ho fas per tu mateix, una forma de treure fantasmes. Però, quan et fan un comentari o una trucada telefònica i et diuen que et llegeixen/escolten, et sents feliç per que veus que el que intentes retransmetre arriba a la gent, llavors saps que no solsament escrius/parles per tu, si no que ho fas perque vols comunicar. I, us ho asseguro, comunicar i ser correspòs és el millor que hi ha.

Quan parles per la ràdio ho fas en una sala petita, davant d'un micro fosc i, xerres i xerres, sense saber si algú t'escolta, és un misteri. De vegades deprimeix una mica pensar. "avui no he tingut trucades, ningú m'escoltava". És tan agraït tenir trucades, tenir audiència, tenir lectors... Però llavors mires en positiu i entens que, de vegades, encara que no truquin o no facin comentaris, sempre hi ha un oient, un lector.

A tots vosaltres, lectors i oients, gràcies per estar aqui.

dissabte, 13 de novembre de 2004

Senyores i senyors

Senyores i senyors, ara ja puc dir que el meu funcionariat tira endavant amb totes les garanties. Desprès de passar uns quants dies agobiat per les oposicions, per fi s'ha acabat tot. Ja he fet les proves, m'he enfrontat al tribunal i he aconseguit treure la millor nota. Un 8,50 al cas pràctic. En total un 12,60 de puntuació, el que m'ha situat en el primer lloc de la classificació. Ara ja podré demanar destí. Encara que crec que em quedaré allà on estic, si més no de moment. Potser més endavant em demani una plaça a la ràdio municipal, si es que encara està lliure i és compatible amb el meu nou càrrec.

Ja sóc Grup C! Ja sóc administratiu (més estabilitat, més sou...).

Ara em sento al: De vegades em sento al 7è. ...

dijous, 11 de novembre de 2004

Aggggggggg

Ja no puc més. Ja he estudiat prou durant tot el dia. Em surten les lleis per tots els porus de la meva pell. La llei 58/2003, la 30/1992, la 4/1999, els reglaments, els arqueigos, les notificacions, els recàrrecs, els interessos...

Me'n vaig a dormir, tinc el cap a punt d'explotar i mira, el que no hagi après, doncs demà no ho posaré a l'examen estic fins els nassos d'haver d'estudiar i passar proves per poder treballar. Total, mai estem contents amb la feina que tenim... Però tinc clar que és millor treballar a l'Administració que a la privada i més desprès de la meva darrera experiència en una empresa americana treballant de 8 del matí a 8 del vespre com un capullo. Al menys aquí és de 8 a 3 i una mica de mala fama (immerescuda), ja sabeu alló de: "funcionaris!" Jo no em considero un funcionari de la vella escola i penco molt, les 7 hores les passo treballant a tope. Potser per aixó se'm disputen varis departaments. O potser perque sóc bo treballant. Vale, vale: "modesto, bajate del árbol".

És el que fa que quedin 8 hores pels examens.

Alea jacta est!

Fins demà.

dimecres, 10 de novembre de 2004

Et fies de la rata?

Sempre m’havia refiat de la meva rata. Era una amiga fidel, contínuament al meu costat, sota de la meva mà dreta, com si fos una extensió més dels meus dits. La darrera vegada que la vaig veure havia començat a escriure aquestes ratlles. Tot jus havia acabat de sopar i m’havia assegut davant de l’ordinador. Al meu costat hi havia una copa plena de ratafia. Vaig fer un glop i vaig tancar els ulls per emplenar-me del seu fort sabor de nous verdes macerades. De sobte, quan els vaig tornar a obrir ja no hi era. Havia desaparegut misteriosament.

Als pocs dies em va arribar un correu electrònic donant-me noticies seves: S’havia fugat amb l'hàmster del meu veí buscant la llibertat que tenia segrestada pel cable que la lligava a l’ordinador.

Ara tinc una rata inalàmbrica i ella sí que és totalment fidel perque se sent lliure. Ja fa molts mesos que estem junts i som molt feliços.

dimarts, 9 de novembre de 2004

Avui no

Avui no escriuré res de nou, estic cansat i me'n vull anar a dormir aviat. A més, he d'aprofitar el temps per estudiar que divendres ja tinc les oposicions. A veure si d'una punyetera vegada regularitzo la meva situació a la feina. Perque desprès diguin que la feina a l'administració és estable i segura... jo porto 8 anys i encara no sé què és l'estabilitat a la feina. Però aquesta és una altra història. Per avui plego.

dilluns, 8 de novembre de 2004

Ivan i Charley a Cuba

Els huracans Ivan i Charley van arrasar aquest estiu el Carib. Com cada any, aquesta zona pateix els efectes dels huracans més virulents. I, com cada any, hem de lamentar víctimes innocents, sempre les mateixes. Són els més pobres els que pateixen les conseqüencies més cruels, com sempre i com a tot arreu. Aquest estiu ha estat l’illa d’Haití la més castigada, com si no ho hagués estat ja prou per la mà de l’home, que ha hagut de venir la natura a donar el cop de gràcia.

Però hi ha una altra víctima silenciosa d’aquests dos huracans, de la qual gairebé no ens han arribat els seus laments. Em refereixo a l’illa de Cuba. Un cop més sembla que els elements sentin enveja d’aquest petit paradís. No té prou la seva població amb el bloqueig econòmic que també ha de passar per aquestes misèries?

Aquest ha estat el pitjor any de la darrera decada per Cuba. Des del 1994 no es recordava un estiu tan dur. Principalment pels talls de subministrament elèctric de 14, 15 i, fins hi tot, 16 hores diàries, amb el que comporta per la població civil: hospitals amb serveis mínims, sense transport públic, sense neveres on conservar els aliments... Gairebé totes les activitats fetives es van haver de suspendre o trastocar-se de manera important. I per si no en tenien prou, en menys d’un més dos ciclons terribles, devastadors, el Charley i l’Ivan van passar per l’illa com qui trepitja un camp de gespa.

Aquest segon huracà, l’Ivan va ser el que va trastocar més profundament la vida de l’Evasio. Amb l’esforç de la suor del seu front i l’important esforç econòmic de tota la seva familia, va poder muntar un petit “merendero”, com diu ell, per poder sortir de la pobresa més absoluta a la que es veia abocat desprès d’uns quants anys a l’atur. Aquest, el seu “merendero”, eran tot just quatre plaques metàl.liques situades a la cantonada de dos carrers d’un barri humil de la ciutat de Nuevitas. Allà servia batuts de fruites frescos i alguns aperitius. Ara d’el seu lloc de treball, de la seva vida, no en queda res. L’Ivan s’ho va endur completament.

A l’Evasio, cada cop que passa per aquella cantonada, se li trenca una mica el cor. No pot accedir als ajuts del govern perque és un treballador per “cuenta propia”, autònom i ha de comprar els materials que li fan falta al mercat negre: planxes de zinc pel sostre, fil-ferro, claus, tubs de ferro i un llarg etcètera.

Si no aconseguix seixanta miserables dòlars no podrà refer el seu petit negoci, no podrà donar de menjar a la seva mare, ja gran, i es veurà amb la necessitat d’emigrar, de deixar enrera el seu món, la seva vida. Però ell no vol, estima el seu pais, la seva gent i vol lluitar per donar-lis una vida millor, des de dins, des de la seva terra.

Com l’Evasio, moltes víctimes innocents, anònimes, queden oblidades per tothom, no interessen a les grans cadenes de televisió, no interessen als governs, simplement no són noticia.

diumenge, 7 de novembre de 2004

Un cabell que cau

De vegades sento que se'm cau el cabell. Veig un pèl a la taula del despatx, davant del teclat de l'ordinador, allà perdut, desamparat com al mig d'un desert. És meu. Ha caigut del meu cap. És llarg i ros. Sé que a tots se'ns cau el cabell, sé que és normal, però no per aixó deixo de sentir tristessa per aquell cabell meu mort a sobre de la taula. El miro, l'agafo amb els dits i el llenço a la paperera. Un de menys, un altre que ja no viurà més. Potser algún dia em quedaré calb. De fa uns anys cap aquí sí que se m'ha aclarat el cabell, tinc menys pèls, però encara els suficients perque ningú pogui dir-me calb, ni molt menys. Encara els suficients per fer-me metxes, deixar-me'ls llargs, tallar-me'ls, posar-me gomina... Ara que hi penso, he d'anar a la perruqueria a arreglar-me'ls una mica.

De vegades, quan veig aquests pèls que em cauen penso que m'estic fent gran. I és que ja començo a tenir una edat! Però jo no vull fer-me gran, perque em sento molt jove, com quan tenia 18 anys. No he de fer cas del cabell que cau, sóc jove encara per ser calb. De totes maneres no estaria de més pendre unes vitamines per enfortir-lo. No?

dissabte, 6 de novembre de 2004

Nfumu Ngui

Aviat farà un any que en Nfumu Ngui ens va deixar. Aquest goril.la blanc, més conegut com Floquet de Neu, va morir el 24 de novembre de 2003. Va ser una mort anunciada. El carcinoma l’anava consumint a poc a poc. Primer va perdre el somriure, desprès les ganes de burlar-se de la gent que l’anava a visitar i, finalment, va donar l’esquena al món perque no es veiés el seu patiment.

Barcelona el va veure arribar un mes de novembre de l’any 1966, just un mes abans del meu naixement. Tota la vida la va passar allà, al zoològic de la ciutat. Una vida en captivitat, però vida a la fi. Quan el van trobar a la selva tenia tres anys, uns caçadors li havien mort la mare i ell s’abraçava fortament al seu cos, sense fugir ni tenir por del caçadors. Es va deixar agafar fàcilment. Tot i ser tan petit, sabia que no tenia cap posibilitat de sobreviure tot sol. Va escollir, d’una manera forçada, entre la mort als boscos de Guinea Equatorial o una vida en captivitat.

Mai va imaginar-se que la seva imatge donaria la volta al món, sortiria a les revistes més importants, i que es convertiria en tot un símbol per una gran ciutat tan llunyana del lloc que el va veure nèixer. Tampoc podia imaginar-se que els humans el tractarien amb tanta deferència, que reproduirien al zoo les mateixes condicions en que es trobaria en el seu medi natural, que s’erigiria en líder d’un grup de goril.les, tindria vint-i-un fills i un munt de néts. Però cap seria igual que ell, cap més goril.la seria blanc.

Ell era el primer i el darrer, era únic i aixó el feia molt especial. Però també la seva mirada intel.ligent, de vegades més que una humana i un caràcter difícil, burleta, de vegades fins i tot, cínic. Podies estar una estona contemplant-lo i ell t’ignorava completament. Però, si li venia de gust, et tornava la mirada, intensa, a través del vidre i havies d’apartar el ulls, nerviós, perquè no sabies quí dels dos era més intel.ligent o si se’n reia de tu per estar a l’altre costat de la gàbia i haver-te de guanyar les garrofes cada dia mentre que a ell li donaven tot el que volia.

Jo el trobaré a faltar. Trobaré a faltar les estones passades observant-lo, la complicitat que s’havia establert entre els dos. Trobaré a faltar aquest símbol de la ciutat que em va veure néixer, ara que estic tan lluny d’ella. Fa un any alguna cosa irrecuperable va morir també en un petit racó del meu cor.

dijous, 4 de novembre de 2004

Un dia qualsevol

No sé què ho fa, potser és la lluna. Des de fa uns dies hi ha un ambient estrany a l'atmòsfera, es respiren aires carregats d'excitació. Potser és el canvi d'horari, potser la fase llunar. No ho sé. Ho heu notat vosaltres? Ho dic perque des de la setmana passada que la gent està com espitosa, hi ha mal rotllo en general. O potser sóc jo i que són Fires a Girona i que no m'agraden aquestes festes. Ja podria ser ben bé aixó.

La setmana passada vaig estar de malhumor gairebé tota la setmana, sobretot a la feina. I aquesta no ha anat gaire millor. Sort que en sortir a les 3 puc desconectar. Dimarts, el primer dia laborable desprès del llarg pont (a Girona van ser 4 dies), em vaig adormir i vaig arribar vint minuts tard a treballar. La jefa no em va dir res però em va mirar malament. I encara no havia deixat les coses a la meva taula quan entra un dels "habituals" fent una pudor a alcohol que no es podia aguantar. A les 8:30 ja anava ben torrat! Per aquest les Fires encara continuaven des del dijous passat. D'altres vegades, quan venia, jo no li deia res, em limitava a ignorar-lo i quan es cansava marxava. Però dimarts, entre la mirada de la jefa, el meu mal de cap (de ressaca firal de la que no m'agrada) i tot plegat, el vaig esbroncar de valent i el vaig fotre fora a empentes. Total que les companyes del meu voltant van quedar-se ben callades, la jefa va venir fins a mi i em va posar la ma a l'espatlla perque em calmés. Fins i tot la Secretària, que mai surt del seu despatx, va sortir a veure què passava. Els comentaris van ser el mateix tot el dia: Que mai m'havien vist d'aquella manera, tan alterat. Jo que sempre sóc d'un tarannà tranquil, pausat i sobretot, molt prudent, vaig perdre el papers.

Segur que va ser el canvi d'horari, una mena de jet-lag a la meva pròpia casa. En fi, ahir va ser un dia més tranquil i avui també, tot i que encara es respira aquest ambient enrarerit. Ja no tinc mal de cap i la ressaca queda lluny. I és que ja no tinc edat per segons quines coses. Les Fires són pels adolescents.

Misteriosa obsesión

Què és aquesta pel.licula? A priori tenia un argument força interessant: una dona que perd el seu fill en un accident d'avió però a la que tothom diu que mai ha tingut cap fill i que tot ha estat una invenció de la seva ment. Fins aquí perfecte, molt interessant. Ara bé, de cop i volta, sense saber perquè, la pel.lícula es convertiex en un luxós capítol d'Expedient X amb la Julianne Moore (fantàstica, com sempre) fent de Dana Scally. I jo em pregunto com un bon argument pot espatllar-se d'aquesta manera fins a fer-lo ridícul? I com és que la Julianne, que sempre agafa bons projectes, ha format part d'aquest?

dimecres, 3 de novembre de 2004

A la recerca d'ajudes

Efectivament, necessito una mica d'ajuda, una petita empenta. M'explico: al curs d'escriptura ens han posat com a deures fer un reportatge periodísitc sobre alguna cosa en declivi (pot ser una cultura, una llengua, un món...) i no se m'acut res. Potser l'assassinat de la darrera ósa dels Pirineus? Potser la decadència del món civilitzat desprès de que un personatge com en Bush guanyi unes eleccions? Potser el record d'una àvia, la darrera veïna d'un poble desaparegut sota les aigües d'un pantà?

Teniu alguna idea més? S'accepten propostes i el resultat serà penjat en aquest blog.

dimarts, 2 de novembre de 2004

Rimbaud

Aquest passat 20 d'octubre es va celebrar el 150è aniversari del naixement de l'Arthur Rimbaud, un dels poetes maleïts, sobretot a la seva época, pels seus amors amb un altre poeta, Paul Verlaine. Un romàntic que va viure seguint la concepció del seu món i va morir, no com morien els romàntics, amb un suicidi, sinó per un càncer que li va destruir el cos lentament. Aixó sí, només tenia 37 anys. Era un 10 de novembre de l'any 1891. El féretre, amb les seves despulles, va arribar a l'estació de tren de Charleville i només dues persones van seguir el cotxe negre: la seva mare i la seva germana.
Començar a viure aviat, tenir una vida intensa i morir jove. Una filosofia.
"Es un hoyo de verdor donde canta un río
enganchando locamente a las hierbas harapos
de plata; donde el sol, de la altiva montaña,
luce: es un pequeño valle que espuma de rayos.
Un joven soldado, boca abierta, cabeza desnuda,
y la nuca bañándose en el fresco berro azul,
duerme; está estirado en la hierba, bajo la nube,
pálido en su lecho verde donde la luz llueve.
Los pies en los gladiolos, duerme. Sonriendo como
sonreiría un muchacho enfermo, echa un sueño:
Naturaleza, acúnalo cálidamente: tiene frío.
Los perfumes no hacen estremecer su nariz;
Duerme al sol, la mano en el pecho tranquilo.
Hay dos agujeros rojos al lado derecho.

Rimbaud

Aquest passat 20 d'octubre es va celebrar el 150è aniversari del naixement de l'Arthur Rimbaud, un dels poetes maleïts, sobretot a la seva época, pels seus amors amb un altre poeta, Paul Verlaine. Un romàntic que va viure seguint la concepció del seu món i va morir, no com morien els romàntics, amb un suicidi, sinó per un càncer que li va destruir el cos lentament. Aixó sí, només tenia 37 anys. Era un 10 de novembre de l'any 1891. El féretre, amb les seves despulles, va arribar a l'estació de tren de Charleville i només dues persones van seguir el cotxe negre: la seva mare i la seva germana.

Començar a viure aviat, tenir una vida intensa i morir jove. Una filosofia.

"Es un hoyo de verdor donde canta un río

enganchando locamente a las hierbas harapos

de plata; donde el sol, de la altiva montaña,

luce: es un pequeño valle que espuma de rayos.

Un joven soldado, boca abierta, cabeza desnuda,

y la nuca bañándose en el fresco berro azul,

duerme; está estirado en la hierba, bajo la nube,

pálido en su lecho verde donde la luz llueve.

Los pies en los gladiolos, duerme. Sonriendo como

sonreiría un muchacho enfermo, echa un sueño:

Naturaleza, acúnalo cálidamente: tiene frío.

Los perfumes no hacen estremecer su nariz;

Duerme al sol, la mano en el pecho tranquilo.

Hay dos agujeros rojos al lado derecho.

dilluns, 1 de novembre de 2004

Girona a estat de fires

Assegut a la meva taula observo. Gent que esntra i surt continuament. Gent en grups, cadascun a la seva taula. Xerren. Mengen. Llegeixen. Esperen. Jo escric. Estic sol i miro. Trossos de converses arriben a les meves oïdes. No és que estigui escoltant, és que la gent xerra fort. Però no m'interessan les converses, prefereixo mirar i imaginar-me les vides d'aquestes persones que m'envolten. Vides que, de segur, seran més interessants a la meva ment que a la realitat.

A fora fa fred, el dia és gris i està a punt de ploure. Bé, de fet ja cauen gotes. Són petites, aïllades, però és posible que no parin de caure.

Entra més gent fugint de la pluja. Les converses augmenten de volum i en quantitat. Ja no s'està tan tranquil com quan he entrat a esmorzar. No pensava que un dia festiu la cafeteria estès tan plena de gent. És diferent els dies laborables. Hi ha els treballadors dels bancs, de les oficines dels voltants. Entren mengen, un cafè i de tornada a la feina. Avui hi ha families també i nens. S'estan més estona. Fan més xivarri.

El cafè és bo en aquest lloc, és italià, curt, fort, potent. Per aixó també hi ha tanta gent que ve aquí.

Una noia passa pel meu costat i em saluda. És una companya de feina. La saludo. No cal encetar cap conversa més enllà, demà ja ens veurem. M'emprenyo. No m'agrada trobar-me coneguts quan estic sol en una cafeteria. Sembla que la sol.litud sigui un problema, una desgràcia, mai s'interpreta com alguna cosa voluntària. M'hagués agradat dir-li que estic esperant el meu company, però no he tingut oportunitat, ho he pensat massa tard. Demà ho faré.

Ara bé, si la meva és una sol.litud voluntària, perquè m'emprenyo? Potser no és tan de voluntària. M'aixeco. Pago i marxo. Ja en tinc prou de sol.litud per avui.

A fora em trobo amb el meu company. Arriba tard, com sempre. Ja no plou. Anem a Fires.